‘La joven maestra y la gran serpiente’: la saviesa de les llegendes tradicionals

D’açò ja fa molts anys, però encara recorde la cara d’embadaliment de la mestra de valencià de seté d’EGB en explicar-li que, Vicent Berenguer, un dels poetes valencians contemporanis que es nomenava juntament amb altres noms en la darrera lliçó del curs, no era un altre que mon pare. La seua resposta, tan lacònica com poc entusiasta i el pas nerviós i sense més dilacions de l’apartat de literatura al de gramàtica amb què de sobte va eixir del pas, em va portar a pensar que, segurament, de poesia i d’autors valencians vius, en sabia poc, ben poc, de fet, això mateix, és el que sostinc hui també. El disgust de certificar que a l’escola no tenien per què saber de tot, va ser, aleshores, difícil de digerir. Amb tot, ara, sóc del tot conscient que aquestes mancances de coneixement són una mica excusables, ja que, malauradament, els adults no podem conéixer-ho tot. I les mestres, tampoc.

Sobre aquesta i altres qüestions reflexiona precisament La joven maestra y la gran serpiente (Juventud, 2019), un àlbum il·lustrat d’Irene Vasco i Juan Palomino que comença en el moment en què destinen la mestra protagonista a una escola amagada en la selva amazònica, un lloc on arriba carregada amb el que pensa que és el tresor més preuat: els seus llibres. Acostumada a la ciutat i a les seues lectures de paper, aquest personatge s’enfrontarà, sense pensar-s’ho, a un xoc cultural brutal i, tot i que tardarà a reconéixer-ho, finalment, s’adonarà que ella no és l’única que té coses a ensenyar. Així, sota l’amenaça al·legòrica i real d’una gran serp furiosa que està a punt de despertar-se perquè els colons han construït a la vora del riu, aquesta és, principalment, una història que flueix des de la ignorància que ens concedeix la suposada superioritat intel·lectual urbana fins al caliu dels entorns naturals i les llegendes tradicionals.

Poc després de llicenciar-se en filosofia, Juan Palomino va decidir fer de la il·lustració el seu llenguatge i la seua professió. D’aleshores ençà, i forçosament influït per aquesta ciència, aquest il·lustrador mexicà ha demostrat en cada treball que la decisió va ser l’encertada. Amb una interpretació molt personal del text, una capacitat narrativa deliciosa i una estètica amb una idiosincràsia pròpia i amb una tendència subtilíssima cap a l’abstracció, les seues imatges són, sense dubte, les que amplifiquen i embelleixen el relat de la colombiana Irene Vasco. Tot un guió visual exquisit que juga amb el cromatisme i les textures i que captiva de seguida la mirada de qui llig, la qual, a més, busca descaradament mitjançant la compareixença repetida d’uns fils de colors que actuen com a conductors simbòlics i argumentals.

Sembla que el tàndem Vasco-Palomino es va estrenar amb Letras al carbón (Juventud, 2015), un àlbum il·lustrat amb un reconeixement internacional que va rebre guardons de prestigi literari, com ara el Premi al Millor Llibre de la Fundació Cuatrogatos dels Estats Units i del Banc del Llibre de Veneçuela. Siga com siga, en aquesta darrera publicació despleguen de nou la poètica narrativa i visual que els caracteritza per a presentar-nos tot un homenatge a les mestres, bé, concretament, a les mestres llatinoamericanes que ho deixen tot per a perseguir el somni de l’educació i, alhora, també a la saviesa popular com a font autèntica de coneixement i de supervivència. Una aposta adient per a tindre en compte aquest mes de setembre que comença amb l’Amazones tristament cremat.

Media Vaca també es fa gran

Vicente Ferrer i Begoña Lobo són, des de fa vint anys, Media Vaca, una editorial excepcional que, sense fer soroll, enguany ha aconseguit el Premi Nacional a la Millor Tasca Editorial Cultural.

-Aquest premi és la recompensa després de vint anys en el món editorial?

–Begoña Lobo: Sí, indubtablement, és molt gratificant. Ja havíem estat altres vegades proposats per a aquest guardó però resulta molt simpàtic haver estat guanyadors precisament enguany. El mes d’agost, quan ens va arribar el correu electrònic d’una persona desconeguda per a nosaltres que ens informava que volia presentar la nostra candidatura ens va fer molta il·lusió i, mesos després, quan va sonar el telèfon per a comunicar-nos que havíem estat els guanyadors vam agrair molt la defensa encesa que aquesta persona havia fet del nostre treball, una feina de vegades invisible, perquè som molt menuts, però que ja està consolidada amb els anys, amb altres premis i un reconeixement internacional. Malauradament, dins dels Premis Nacionals sembla que també hi ha categories, és a dir, premis de primera i de segona, ja que vam coincidir amb Christina Rossenvinge, Premi Nacional de Música, i ens va semblar curiós el fet que a ella va ser el ministre qui la va telefonar mentre que a nosaltres va ser la directora general, així com que el de música té un component econòmic i el d’editorial no. Amb tot, sí, és una alegria.

–Vicente Ferrer: A mi m’agradaria afegir que ha estat la primera vegada que la premsa s’ha interessat tant pel nostre treball. Malauradament, els editors només són notícia quan guanyem un premi o quan s’han mort, després d’una llarga trajectòria. Caldria aprofitar la repercussió d’aquests premis per a fugir de l’interés que genera només la quantitat de vendes i visibilitzar la tasca de l’editor en general i aproximar-lo al públic, i això encara no està passant.

-De tota manera, els valors pels quals es justifica aquest premi ja mostren com encara Media Vaca la tasca editorial, veritat?

–BL: Sí, efectivament, els arguments pels quals ens han premiat no són els habituals. Nosaltres publiquem només tres títols a l’any, tenim un catàleg que està viu, que no treballa les novetats, no marquem terminis d’entrega als autors, etc. És una altra manera d’editar que volem ressaltar i donar a conéixer aprofitant el ressò del premi.

Vicente Ferrer i Begoña Lobo 

-Durant el 2018, Media Vaca està, per tant, de celebració amb tot un seguit d’activitats que s’inclouen dins del que heu nomenat «Brindis al sol», per què aquest títol?

–VF: «Brindis al sol» és una iniciativa de Media Vaca i Las Naves, dins de la línia de suport a l’edició, la il·lustració i el foment a la lectura que impulsa la xarxa Connecta Cultura. L’objectiu és fer visible el treball que hi ha darrere dels llibres que fem, amb més o menys fortuna, autors, editors i molts altres professionals que vivim entregats a aquest ofici. Si brindem, vol dir que celebrem alguna cosa, com ara que fem anys. Tot i això, aquest nom, certament, pot tindre un origen taurí, però jo, en realitat, l’associe als cultes pagans, al plaer de beure’s un vi i sobretot al culte al sol. Bàsicament, el que busquem amb aquesta denominació és agrair-li al sol l’energia que ens proporciona.

-I, què és el que esteu organitzant exactament?

–VF: Les activitats que desenvolupem al llarg de l’any es poden consultar en la nostra pàgina web. Així, entre d’altres, el 18 de desembre, potser coincidint amb la cerimònia d’entrega del Premi Nacional, inaugurarem l’exposició «Brindis al sol. 20 anys de Media Vaca» i farem una xarrada amb els autors dels tres primers llibres que vam publicar els quals, de fet, ara estem tornant a reeimprimir, amb les dificultats que això implica: No tinc paraules, Narices, buhitos, volcanes i Pelo de Zanahoria. El que pretenem, en definitiva, és celebrar i trobar-nos amb els nostres autors, amb amics i, alhora, donar a conèixer els lectors amb qui ens agrada treballar.

–BL: Sí, curiosament, hem tornat a reeimprimir Pelo de zanahoria, de Jules Renard, amb dibuixos de Gabriela Rubio. Aquesta és la tercera publicació que vam fer i va obtindre el Primer Premi al Llibre Millor Editat, en la categoria de Llibres Infantils i Juvenils, concedit pel Ministeri de Cultura en la seua convocatòria de 1999. Ara, l’hem ampliat, modificat, afegit noves il·lustracions, etc. Hem fet canvis substancials en l’edició i, per això, el vam poder presentar a la convocatòria de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport que atorga als llibres millor editats i ens fa especial il·lusió que haja estat guardonat, també, precisament ara que fem vint anys.

-Com es crea la identitat d’un segell editorial tan original com el de Media Vaca? Es necessita d’un discurs per a explicar el perquè dels llibres o és el catàleg qui defineix l’editorial?

–BL: Indubtablement, és el catàleg qui diferencia una editorial d’una altra. Aquest és l’espai on els llibres es presenten i Media Vaca ha aconseguit tindre una col·lecció reconeixible que la fa distingir-se d’altres propostes editorials.

–VF: Els llibres han d’arribar allà on els editors no poden. Nosaltres no podem anar a totes les fires, no podem acudir a tots els esdeveniments literaris, però els llibres tenen moltes altres vies de comunicació i presentació. I així ha de ser. Jo puc explicar per què he fet un llibre, però ho faig en el mateix llibre. Això és interessant sobretot perquè a mi em diverteix, ho faig per egoisme en el fons, per a no oblidar-ho, però no és necessari. Al final, el que queda és, efectivament, el catàleg. Fer un catàleg coherent hauria de ser l’aspiració de qualsevol editor.

-Dues tintes, un paper adequat, il·lustradors i autors amb personalitat… un bon disseny editorial seria també la clau per a construir la marca?

–VF: Sí, per descomptat, a més, fixa’t, Media Vaca té l’inconvenient que presenta llibres amb una aparença de llibres cars. La nostra intenció és fer llibres ben fets, sí, però que no siguen més cars que la resta, tot i que cal tornar a dir que no ho són. D’altra banda, és veritat que no podem fer descomptes, ja que no tenim els marges d’altres editorials més grans. Pel que fa als papers, per exemple, busquem sempre els que siguen més adequats per a la reproducció de les il·lustracions, que és un aspecte que s’ha de tindre en compte quan edites llibres com els nostres però, per damunt de tot, volem lluitar contra la percepció que el llibre és un producte de luxe, no hi estem d’acord amb això. Per exemple, Mis primeras 80.000 palabras, a Xile, era el regal de noces de parelles de dissenyadors, i era increïblement car! Hi havia una previsió de venda molt gran i el venien a preus desorbitats. Això mai és una bona idea, perquè del que es tracta és de fer lectors i, sobretot, de respectar el criteri dels editors.

Mis primeras 80.000 palabras (Media Vaca, 2002), més de tres-cents il·lustradors

-Què tenen els llibres de Media Vaca que, malgrat aquesta reconeguda qualitat gràfica i literària, encara desperten comentaris en contra si es pensa en un destinatari infantil?

–VF: Personalment, crec que qualsevol persona, tinga l’edat que tinga, pot accedir a qualsevol llibre, però pensa per exemple en un xiquet de zero a set anys, és lector realment? Els xiquets s’acosten al llibre perquè els atrauen els dibuixos, la imatge, però el veuen més com un joguet que no pas com un llibre. Hi ha una diferència clara entre molts dels llibres que es publiquen per a aquesta franja d’edat i els nostres, i és que nosaltres publiquem literatura. Siga el que siga la literatura, això és el que fa Media Vaca.

–BL: Sí, hi estic d’acord. A més, quan nosaltres vam començar a publicar, la catalogació per edats dels llibre era un requisit que no podies evitar de cap manera. Per sort, això ara ha canviat i hi ha molta més flexibilitat de criteri, per tant, no és estrany trobar consideracions com ara que els lectors no tenen una edat cronològica concreta, sinó que tenen l’edat a la qual les seues lectures els han portat i és en aquesta tendència on tractem d’incloure els nostres llibres.

-Amb tot, el que és cert és que encara hem d’insistir més en la necessitat d’una educació literària i visual, veritat?

–VF: Actualment, els llibres infantils, en general, em sembla que es fan per agradar sobretot els pares, que són els que han de comprar-los, però no presenten massa requeriments artístics i tendeixen a reproduir els mateixos esquemes sempre. Arran de la necessitat d’aquesta educació, caldria que aprofitarem bé el bon moment que viu el llibre il·lustrat i confiar en il·lustradors reconeguts, amb experiència, perquè treballen la imatge amb uns paràmetres d’exigència molt més alts, per a oferir propostes que d’adults despertaren la necessitat de seguir llegint llibres.

-Què és el que menys us agrada de la feina d’editor, el més feixuc?

–VF: Tot és igualment pesat… no, en realitat, una cosa que em molesta molt és el canvi dels programes informàtics. Quan has aprés a funcionar en un, de sobte, el modifiquen. No ho veig raonable. Però, sobretot, trobe a faltar una comunicació més directa amb els autors, menys mediatitzada. Crec que hi ha una tendència clara a separar-nos, les fires, per exemple, s’han convertit en espais de negocis, no en llocs de trobades ni d’intercanvi d’opinions. Quan conec un escriptor, tinc la sensació que s’acosta a parlar amb mi per a vendre’m els seus textos i no per a mantindre una conversa natural. Sóc de l’opinió que molts llibres haurien de fer-se per a no ser venuts, sols pel gust de fer-los o per aprendre a fer-los.

–BF: El sistema de distribució en dipòsit, per a mi, és la tortura més grossa a què ha d’enfrontar-se un editor, tot i que és una cosa que nosaltres estem intentant canviar després d’haver tingut problemes legals i econòmics seriosos, per això ara treballem directament amb les llibreries, en ferm, però no totes accepten aquesta condició, perquè de vegades enviem llibres fins i tot d’un en un.

-Podríem dir que Media Vaca canvia les regles del joc?

–VF: Ací el que funciona per inèrcia és el mercat de novetats, que és qui marca aquest sistema de dipòsit. Es tracta d’una manera de treballar que molta gent pensa que és comuna però que, sorprenentment, només té vigència a Espanya. En altres països, no hi ha tantes novetats, les tirades són més llargues i hi ha una altra política de reimpressions, se li dóna més vida als llibres, un fet que beneficia a tothom, també els autors. Aquest és el joc a què vol jugar Media Vaca.

-I, d’altra banda, què és el que més us agrada de la feina d’editor?

–VF: Pensar els llibres és molt agradable. De fet, pensar els llibres amb els autors, quan s’estableix una sintonia entre ambdós, autor i editor. Per això és important conéixer la persona, els altres treballs que ha fet, com també els seus interessos. Vull treballar amb gent que s’entusiasme i amb qui puga compartir lectures comunes del llibre que estem fent. Solucionar problemes també és una satisfacció, com ara alguns obstacles d’autoria, de propietat de drets, una cosa que et fa entendre perquè hi ha autors que no són habituals en les llibreries.

–BL: Com que tenim funcions molt diferents, a mi, en canvi, hi ha dues coses que em produeixen molta satisfacció. La primera és el contacte directe amb els lectors, en fires o en altres espais de trobada, perquè és molt gratificant comprovar que l’esforç és apreciat i gaudit. La segona, són les vendes de drets, que no són gens fàcils. Quan els llibres es tradueixen per a ser publicats en altres països, quan m’imagine lectors d’altres cultures llegint els nostres llibres, sóc molt feliç.

Traduccions de Las mujeres y los hombres (Media Vaca, 2015) Equipo Plantel y Luci Gutiérrez

-És València una ciutat amable per a editar?

–VF: Conec València des que era menut i, veritablement, he de reconéixer que no és un bon lloc per a la cultura. Només cal comprovar com totes les persones que donen nom als nostres carrers van fer la seua carrera fora de la ciutat, com ara Lluís Vives, Blasco Ibáñez o Joaquim Sorolla. En una estadística que vaig llegir fa poc, València era la penúltima comunitat en venda de llibres que no són de lectura obligatòria. La concepció d’aquesta ciutat com una terra culturalment molt activa, de grans lectors i biblioteques, per tant, no acaba de ser del tot creïble, tot i que hi ha molta gent que treballa dur perquè així siga i no se li està reconeixent l’esforç. Alguna cosa ha de tindre l’aigua d’ací que fa que molts ens hi quedem.

–BL: Jo recorde anys molt durs, en què desitjava traslladar el meu domicili fiscal lluny de València, perquè no suportava com s’estaven gestionant els diners i les coses ací. Hi ha problemes en tots els llocs, i és veritat que potser canviar de ciutat no era la solució, però reconec que ara estic contenta amb el canvi però, aquest no és sols un assumpte polític, sinó que és una qüestió relacionada amb una mancança de crítica terrible, perquè si no, no s’entén que les coses duren tant de temps. I, és veritat que és dur, però sempre busques els teus aliats. Per a nosaltres, per exemple, va ser tremendament satisfactori en el 2011 publicar el llibre Benvinguts al Cabanyal en un moment en què la resistència la visibilitzàvem en un grup de persones que sentim com els nostres veïns i que van ser capaços de fer un tasca tan important.

Benvinguts al Cabanyal (Media Vaca, 2011), edició a càrrec de Vicente Ferrer

-Resulta impossible quedar-se només amb un títol del vostre catàleg però, en el meu rànquing de preferits de Media Vaca, el número 1 és ¡Fuego!, el poema de Jan Brzechwa amb il·lustracions d’Agnieszka Borucka-Foks.

–BL: ¡Fuego! És una gran obra que també va estar premiada el 2015 com el llibre Millor Editat i, sorprenentment, va ser la primera vegada que un conseller de Cultura assistia a la cerimònia d’entrega, una cosa que fa palesa la importància que els uns i els altres han manifestat pels llibres. A més, al guardó es sumava la compra de dos-cents exemplars per a biblioteques i, quina manera millor de premiar un llibre que posar-lo gratuïtament a l’abast de la gent?

-I, vosaltres, de quin llibre us sentiu més orgullosos?

–BL: És molt difícil aquesta pregunta! És com preguntar quin seria el teu fill preferit!

–VF: No, no, jo no considere els llibres com a fills. A més, hi ha qui diu que tots els fills són iguals, però sempre té els seus favoritismes! Bé, és veritat que cada llibre té les seues circumstàncies, que són complicades de compartir i d’explicar, com ara la relació que mantens amb cadascun dels autors, les expectatives que et genera, el temps que passa mentre fas el llibre… són tot un seguit de factors que forçosament influeixen després en els sentiments que et genera el llibre acabat.

-Finalment, quin seria el repte per als pròxims vint anys de Media Vaca?

–VF: Això és massa temps, no hi haurà vint anys però, tot i això, d’ací vint anys potser podrem plantejar-nos la possibilitat de posar per fi una caseta en la Fira del Llibre de Madrid, o potser no, perquè el nombre de títols que exigeixen va augmentant i mai no en tenim suficients. Sincerament, jo ja no em plantege res a tant llarg termini. El temps passa molt ràpid, sense que ens n’adonem, i amb els anys les coses pesen d’una manera diferent a quan érem més joves. El que compta ara és salvar el dia, i en això estem.

 

 

 

‘La mama va a l’escola’: el drama del primer dia

Ara que ja tinc amigues que són mares, solen contar-me de tant en tant anècdotes rialleres de quan deixen per primera volta les criatures a l’escola. De vegades, però, aquestes vivències, més o menys dramàtiques, s’allarguen, perquè els plors no són cosa només d’un dia i, tret de l’angoixa que a elles els suposa deixar-se-les cada matí allà, compungides i ploriquejant, ens peguem un fart de riure mentre m’ho conten, ja des de la distància, i amb una cervesa al davant. Així, La mama va l’escola (Blackie Books, 2017), d’Éric Veillé i Pauline Martin, és un àlbum il·lustrat que explica precisament això, el primer dia a l’escola d’una xiqueta que, horroritzada pel que veu en arribar, demana a sa mare que es quede amb ella. Amb tot, després d’una estona, se n’adona que potser aquesta proposta no ha sigut gaire bona idea.

«No sé si sabeu què és l’escola. Jo fins dilluns passat no ho sabia. Em vaig vestir i, amb la mama, hi vam anar». Aquest és el començament d’aquesta història, un text de l’escriptor frances Éric Veillé deliciosament relatat en primera persona per la protagonista del conte que sedueix els lectors més menuts, per la proximitat amb la seua realitat, i captiva els adults, que també s’hi reconeixen, als quals també fa riure tant i tant. «Una de les portes era oberta i hi vam entrar. El que vaig veure va ser horrible!», continua explicant, «Hi havia una senyora que somreia, i al seu costat una altra senyora que anava dient a tothom que es deia Laura. I al voltant un munt de nens i nenes que ploraven. I no n’hi havia per menys: els seus pares se n’havien anat! Desapareguts! Volatilitzats!».

L’excel·lent domini dels recursos narratius de Veillé a l’hora de construir aquesta història es complementa amb les il·lustracions de Pauline Martin, que juguen amb els colors bàsics i els fons blancs. Ara bé, que no us enganye aquesta simplicitat formal característica d’aquesta il·lustradora també francesa, ja que darrere d’aquesta manera d’il·lustrar tan senzilla que s’allunya d’espectacularitats plàstiques s’amaga, en canvi, tot un catàleg efectiu de comportaments i emocions infantils mitjançant un dibuix expressiu i ingenu. Certament, és la capacitat de reproduir fidelment aquests gestos el que complementa la tragèdia del text alhora que amplia visualment les conseqüències sentimentals d’aquest primer dia d’escola que, malgrat tot, a mesura que avancen les hores i afortunadament per a tothom, millora.

A aquestes alçades, afirmar que Blackie Books mai decep no és cap gosadia i, en aquesta ocasió, tampoc ho ha fet. Ara fa un any que l’editorial catalana va publicar en la col·lecció «Blackie Little» aquest àlbum il·lustrat divertidíssim amb què es desdramatitza amb naturalitat el començament del curs i fa d’allò que aparentment sembla un abandonament familiar una entretinguda jornada carregada d’activitats engrescadores. Però el llibre és molt més: és la prova irrefutable que la quotidianitat és la font d’inspiració principal on acudir per a escriure històries il·lustrades de qualitat com aquesta que, n’estic segura, no deixarà indiferent ni a menuts ni grans. Una vegada més, l’enhorabona, doncs.

 

‘Veo Veo. Un viaje con Noé León’: un catàleg d’art colombià per a infants

Cada edat té la seua pregunta incòmoda. Si a la trentena l’interrogatori se sol centrar en la maternitat i en la vida amorosa, amb una curiositat molt més gran que no pas per la professional, recorde encara com, durant els anys de la Facultat, què estudiava era una de les demandes més temudes. En aquest cas, però, no ho era tant per la resposta com per la consegüent rèplica, que es repetia una vegada i una altra, preguntara qui preguntara. Així, només contestar que història de l’art eren els estudis que havia escollit, un lacònic i inexpressiu, ai, que bonic, era l’única contestació amb què els xafarders donaven la conversa per acabada. Mai no em va afectar massa aquesta indiferència cap a una llicenciatura que sí, jo mateixa sabia que no era una enginyeria i que, per tant, les possibilitats laborals eren molt més que limitades. Ara bé, en aquell moment, el que desconeixia era que havia d’arribar a la universitat per a redescobrir el plaer de mirar les il·lustracions infantils i valorar-les com cal. I, només per això, ja ha valgut la pena, perquè la satisfacció que a hores d’ara aquestes m’han proporcionat compensa la tafaneria d’aquelles interrogacions inquisitorials.

Efectivament, qui no es consola és perquè no vol. Amb tot, aquesta descoberta tardana és la responsable que hui àlbums com Veo Veo. Un viaje con Noé León (Ekaré, 2018) no em passen desapercebuts, ans al contrari, fa dies que me’l mire i remire amb delectança i passió. Es tracta, però, d’una publicació una mica inclassificable. M’explique. Sorprén assabentar-se al final del llibre que Noé León va ser un pintor colombià nascut el 1907. La seua és una obra amb un cert caràcter ingenu i naïf, caracteritzada per la presentació radiant d’una sèrie de temes inspirats en la vida diària de la localitat de Barranquilla i els seus voltants. Els arbres frondosos carregats de flors i fruites, els animals de la regió, especialment els micos i les iguanes, els autobusos pintats de colors vius, els vaixells de vapor del riu Magdalena, les places amb botigues i cafés, tot això barrejat amb un bocí de la seua fantasia i alguna altra observació de les pintures de Rousseau componen el seu particular univers creatiu.

Aquest àlbum il·lustrat proposa, doncs, a partir d’un recull de les obres de Noé León i sense cap pretensió de buscar una continuïtat narrativa i argumental, un joc entretingut al qual tothom hi hem jugat de menuts. Aquest s’inicia amb la coneguda pregunta de «Veo, veo, ¿qué ves?» tot i que, en aquesta ocasió, s’ajuda el lector amb l’enumeració de tot un seguit d’enunciats concrets d’allò que s’ha de cercar, com per exemple: «1 árbol anaranjado que entre todos destaca. 35 letras amarillas. 4 nubes grises. 3 mujeres vestidas de rosado. 21 pasajeros de pelo negro». Aquesta és, en essència, una iniciativa divertida de buscar i comptar en què els lectors de qualsevol edat podran descobrir detalls inesperats, personatges i situacions dins del món que recrea aquest extraordinari pintor colombià, alhora que es delecten en una exuberància pictòrica que envaeix des de les guardes, que anticipen un colorit generós i una gràcia veritablement atractiva, fins a les imatges de l’interior.

Hi convé destacar que, finalment, s’ha disposat d’una biografia del pintor acompanyada del consegüent autoretrat i d’un glossari amb una explicació de cadascuna de les obres que hi apareixen. Així doncs, amb un treball editorial exquisit a càrrec de María Francisca Mayobre, Veo Veo. Un viaje con Noé León s’alça com un híbrid deliciós entre el clàssic llibre per a infants d’endevinalles i recerca i els catàlegs d’art. Aquest és, al capdavall, un àlbum il·lustrat original per a gaudir i aprendre a llegir la imatge mitjançant panorames idíl·lics i escenes bucòliques i harmòniques que desenvolupen sense adonar-se’n la sensibilitat estètica i el sentit crític dels més menuts, i evidencien que l’art és certament bonic, sí, però també necessari en qualsevol procés d’aprenentatge i educació. I, ara pense jo, què em diríeu d’un llibre semblant publicat a València amb les pintures d’Ignasi Pinazo?

‘Contra la lectura’: quan provoquem avorrir els llibres

He de confessar que entrar en una casa sense llibres sempre m’ha produït alguna cosa així com una rara sorpresa. ¿Hi ha algun estil més atemporal i alhora sofisticat que una cambra amb unes prestatgeries fins al sostre ben atapeïdes de llibres? Calma, no, ara no parlaré de l’inacabable univers dels consells sobre la decoració de la llar, és clar que no ho faré; però de llibres i lectura, sí, que ja feia temps que en tenia ganes. De fet, el darrer mes de març vaig tornar de Barcelona amb una llibreta plena d’anotacions al voltant d’aquesta qüestió, uns apunts que, malgrat el temps transcorregut, encara no havia tingut temps de revisar ni pair. Aquesta havia estat la meua incursió en el FLIC Festival i l’experiència va resultar d’allò més satisfactòria. Tant va ser així que, a la tornada, el cap em bullia amb les idees expressades per alguns experts en la matèria juntament amb les meues reflexions personals. Tot fins que, aquests dies, aquestes aportacions han acabat barrejant-se i fusionant-se amb les de Mikita Brottman. I, ara que per fi he acabat el seu llibre, toca, doncs, posar tots aquests pensaments en ordre. I per escrit, també.

Contra la lectura és un assaig dedicat, segons la mateixa Brottman, als lectors que no pensen que els llibres siguen intocables. Més bé és una reflexió per a reconéixer que la lectura no és necessàriament una activitat virtuosa, perquè, en definitiva, què es llig i com es llig és el que hauria de marcar la diferència. Aquesta és la clau que exposa Mikita Brottman en aquesta obra. I ho fa des d’una coneixença absoluta. Definida per alguns com una acadèmica peculiar, amb un Doctorat en Llengua i Literatura Anglesa en Oxford, per a aquesta professora britànica que actualment imparteix docència en un institut de Baltimore, als Estats Units, molts dels eslògans més coneguts de les campanyes de promoció de la lectura, com ara «Llegir és sexy», «Obre un llibre, amplia la teua ment», «Una llar sense llibres és com un arbre sense ocells» i «Descobreix l’alegria de llegir», li produeixen quasi el mateix refús que a mi les cases sense llibres. Per a Brottman, salvar la lectura significa fer-la baixar del pedestal, convertir-la en una satisfacció però sense oblidar que pot oferir moltes altres coses més i totes aquestes advertències el que fan és desvirtuar aquest principi.

Malgrat que potser es perd en referències literàries llunyanes a nosaltres, que no es detinga en cap moment en la literatura per a infants i joves, o el llibre il·lustrat, que és el tema que a mi m’interessa, i que no sempre hi estiga del tot d’acord amb els seus plantejaments, aquest és un assaig que qualsevol professional vinculat al llibre i la lectura hauria de llegir per tal de no convertir-se en un pedant insuportable que l’únic que aconsegueix és fer avorrir els llibres a la resta de gent. I no sóc jo qui ho diu, això. Precisament així és com ho exposa l’autora. I ho fa des del convenciment profund que, tenint en compte l’elevat nombre de publicacions anuals, la importància de la lectura a hores d’ara està totalment sobrevalorada, ja que en un mercat abarrotat de novetats com el que tenim, parlar de la mort de la lectura no és tan urgent com sí que és fer-ho de la mort del criteri. Assolir l’hàbit lector, tot i que no ens ho semble, és relativament fàcil; el que costa molt, moltíssim, és arribar a ser un lector exigent i amb criteri. I, per a Brottman, és en aquest propòsit, en el qual cal començar a treballar. I com més aviat, millor.

Per això, més enllà de l’obsessió pels índexs lectors, l’autora recomana que l’autèntica campanya de promoció de la lectura començarà en el moment en què aquells que ens queixem d’aquest descens, deixem de pensar que són la resta els qui ja no lligen i ens incloguem també entre qui llig menys; hi començarà quan es tinguen en compte afirmacions com ara les del FLIC, amb opinions com la de Jose Díaz, editor de Thule, que reclamava el paper fonamental dels crítics literaris a l’hora de crear lectors amb judici propi i l’autora Anna Manso, que reivindicava que els escriptors per a infants i joves són també escriptors en majúscules i així cal considerar-los. Només quan deixem de preocupar-nos pels altres i acceptem que hem de partir de la nostra mateixa reeducació lectora, serà, doncs, quan s’inicie, finalment, l’autèntic pla lector. Aleshores, ¿es pot ser realment infeliç en una habitació plena de llibres? Hauré de començar a revisar els meus prejudicis abans de respondre amb contundència. Pel que fa al llibre de Mikita Brottman, personalment, m’ha captivat. I l’edició de Blackie Books amb la il·lustració de portada de Cristóbal Fortúnez, més encara. I, tota la resta, caldrà seguir treballant-la.