Category Archives: Editorials

‘Mon tout petit’: un poema d’amor

L’àvia Amparito em contava que, durant la meua infantesa, solíem esperar juntes que ma mare tornara de treballar. Així, assegudes en la taula de faldes i ben atentes a la finestra, ens acompanyàvem en aquesta espera mentre ella m’acaronava amb estima durant aquell temps en què jo encara m’asseia en els seus braços. Recorde com, ja gran jo, també passàrem moltes estones en aquella finestra mirant la gent que anava amunt i avall, enraonant sobre l’oratge, el poble i la vida, llegint revistes i periòdics i explicant-nos els nostres secrets, perquè sí, en teníem, i n’eren molts. Mentrestant, l’àvia anava fent-se a poc a poc, i sense que cap de les dues ens n’adonàrem, més i més menuda, i no sols d’estatura sinó també d’esperit. És per això que, aleshores, havia de ser jo qui li passara la mà suaument pels cabells i l’esquena, tal com ella acostumava a fer amb mi quan anhelava impacient la tornada a casa de la mare.

La melangia que envaeix habitualment les darreres vesprades de les vacances d’estiu, que ara ja s’acaben, m’ha fet pensar en l’àvia i en aquella finestra des d’on totes dues observàvem el pas del temps però també en Mon tout petit, un deliciós poema visual al voltant del cicle de la vida que, en descobrir-lo a la fira de Bolonya, me’l vaig haver d’endur, necessàriament, amb mi. Es tracta d’un llibre il·lustrat que presenta una dona que gira sense pausa sobre si mateixa mentre xiuxiueja dolçament confidències a un infant que creix imperceptiblement mentre aquesta s’encongeix cada vegada més i més. Tot i que sembla ser una obra sobre la maternitat tot d’una, s’adverteix que, en realitat, aquesta és una història de tendresa però, sobretot, d’amor. Germano Zullo i Albertine, els autors d’aquesta joia editorial, estan lligats, de fet, tan artísticament com matrimonial des de l’any 1996 i de llavors ençà han originat a Ginebra, ciutat on resideixen, l’un escrivint i l’altre dibuixant, una trentena de llibres. Potser, aquesta última obra intenta, no sols explicar allò que viuen i senten en companyia, sinó també el que han aprés al llarg d’aquesta vida que tots dos comparteixen.

montoutpetit1

Ara bé, en aquesta ocasió, i a diferència d’altres treballs, Albertine fa ús d’un únic traçat negre, amb una absència total de color. És el text senzill i breu de Zullo, doncs, el que s’alia i atorga intensitat i emoció a les il·lustracions pures i netes d’aquesta artista plàstica que mostra ací uns personatges formalment minimalistes i de traçat primitiu sobre un fons completament buit. Certament, la història es desenvolupa amb molt poques paraules, que brollen subtilment sota el dibuix, i amb una economia gràfica evident. Tot i això, cal reconéixer que Mon tout petit destaca per una capacitat extraordinària d’hipnotitzar el lector com a conseqüència, precisament, de la barreja entre unes imatges honestament evocadores i d’una intel·ligent sofisticació textual. Aquesta silenciosa simplicitat expressiva i estilística, per tant, lluny de distanciar el lector aconsegueix sense a penes esforç involucrar els adults a partir de subtils reflexions sobre la condició humana alhora que fascina els més menuts amb la potència estètica d’unes il·lustracions que s’intensifiquen en el seu conjunt i amb el pas de cada pàgina.

La bona sintonia d’aquest tàndem literari a l’hora de condensar textualment i visual tot un seguit de signes clars i immediats al voltant de conceptes tan profunds, com ara la vida i la transmissió inconscient de sentiments els va fer guanyar el Premi al Millor Llibre de Ficció de la Fira de Bolonya de l’any 2016; un guardó ben merescut per a una obra que es desmarca de la resta de llibres il·lustrats tradicionals a causa d’aquesta personalitat pròpia i diferenciada. Segurament per això, i pel bon treball editorial, amb una presentació acurada i elegant que combrega amb els objectius d’una editorial amb un nom tan deliberat com és La Joie de Lire, vaig ser afortunada de poder comprar l’últim exemplar que, encara el primer dia de fira d’engany, quedava a la llibreria del recinte. Aquest va ser un bon lloc, sense dubte, per a trobar-me’l i adquirir-lo. És més, aquest és un bon moment per a recuperar-lo i emocionar-me amb ell tant com aquell agost d’ara fa dos anys en què, de sobte, l’àvia es va fer més i més menuda; tant que, finalment, va desaparéixer.

mon_tout_petit_visuel_home

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, General, Il·lustradors

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

‘L’última carta’: l’ofici dels carters

Quan tenia vuit anys, més o menys, un any amunt, un any avall, els meus pares van decidir que passaria quinze dies de juliol en una Granja Escola. Crec que jo no vaig fer cap oposició a aquesta decisió perquè sóc perfectament conscient de pujar amb certa alegria a l’autobús que em portaria fins el meu destí. A més, una amigueta d’aleshores, m’acompanyava en aquesta primera aventura fora de casa, per tant, l’oferta, aparentment, semblava més que engrescadora. Però l’experiència no va resultar com ens esperàvem. I no perquè la roba que rentava a mà es quedava sempre tesa, perquè no acabava de traure bé el sabó, perquè de nit em despertava sobresaltada en una habitació amb deu xiquetes més o, perquè a mi, els animals, no em causen (ni abans ni ara) una especial simpatia. La raó era molt més simple. Els trobava a faltar. Sí, a ells, als que m’havien espentat i animat cap aquella idíl·lica estada rural que semblava no tenir mai fi. Malgrat tot, el que sí que recorde amb molta tendresa d’aquella experiència són les cartes que tant la mare com el pare m’escrivien cada pocs dies i que rebia amb tanta emoció que havien de llegir-me-les els monitors de la granja perquè jo no era capaç de fer-ho sola sense que em caiguera una llàgrima. O dues. O tantes que em resultava impossible distingir-hi una ni una lletra.

IMG_20170326_181506_281.jpg

I vet aquí que ara que la tecnologia està substituint la màgia del paper, em trobe, de sobte, amb L’última carta, un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters en un temps en què les notícies viatjaven en paper, com les abraçades que els meus pares em van fer arribar amb les seus cartes; un àlbum il·lustrat que transporta el lector fins una illeta de gust mediterrani on els habitants tenen la sort de disposar d’un carter amable i molt professional que arriba, després de molts anys de servei, fins l’última jornada de treball. L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa amb aquesta història un homenatge sentit a tots els carters compromesos amb el material que transporten, tant els paquets grans i petits com les notícies bones i dolentes, mentre que la també grega Iris Samartzi reforça aquest agraïment amb les seues il·lustracions. Però, el conte del senyor Costas, aquest missatger tan vocacional i dedicat a la seua feina, no és sols un reconeixement a un canal de comunicació que, malauradament, tendeix a desaparéixer sinó que, a més d’això, aquest llibre va ser mereixedor del IX Premi Internacional de Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat que recentment ha publicat Kalandraka. Un afegit més, doncs per a tenir-lo en consideració.

12-Lúltima-carta.jpg

La història d’Antonis Papatheodoulou, per tant, és un relat carregat d’emotivitat que s’escriu amb naturalitat mitjançant un llenguatge poètic i metafòric. L’escriptor pretén així evocar un temps passat en què el correu postal era una font de notícies insubstituïble per a moltes persones i que potser ara molts infants desconeixen però, el que destaca en aquest àlbum són, sense dubte, les il·lustracions. La senzillesa textual que presenta la narració d’aquest autor i el seu missatge s’enriqueix, doncs, amb les imatges de Samartzi, una il·lustradora amb un estil molt personal que es basa sobretot en l’ús del collage; un recurs gràfic que aprofita per a mostrar una original combinació d’imatges relacionades amb el gremi postal, com ara sobres, segells, paraules manuscrites, i altres. És amb aquesta tècnica que Iris Samartzi traça la forma dels personatges i els escenaris amb una cura especial per l’aspecte cromàtic, amb una lluminosa paleta en què predominen els blancs, els blaus i els ocres, alhora que fa un estudiat plantejament cinematogràfic que li permet representar tipus de plans diferents en unes il·lustracions fetes amb pessics d’altres imatges. De fet, fins i tot, aconsegueix situar la mirada en l’interior de la bossa del carter, en un atrevit i agosarat punt de vista.

Amb tot, aquesta seducció visual no sols captiva per unes il·lustracions que s’allunyen de l’estètica habitual, sinó que hi ha també altres elements que contribueixen en l’aspecte final del llibre, com ara les guardes, amb una repetició deliciosa de cartes que posen en valor l’ofici del protagonista i es relacionen amb la narració textual abans de començar la lectura. És exactament el mateix efecte que provoca el format escollit, més menut que altres àlbums il·lustrats, horitzontal i inserit, com cal, dins d’un sobre, que mostra també el segell corresponent. Una edició acurada i delicada per a un llibre amb una presentació visual realment captivadora que es situa en un moment en el qual la manera de comunicar-se distava molt de ser la que actualment es coneix i això em fa preguntar-me si els infants de hui s’emocionen tant com ho vaig fer jo ara que les abraçades els arriben mitjançant un telèfon mòbil. Permeteu-me dir que potser no… ¿o sí?

81bvNXiwdbL

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

‘La pajarera de oro’: més que un catàleg d’aus exòtiques

L’àvia Amparito tenia un gat; un gat negre que, quan entrava algú a casa, només obrir la porta, amb el cos arquejat, la cua rígida i sacsejant-ne la punta, s’acostava pel corredor amenaçadorament i, amb un bufit esfereïdor, feia fora qualsevol que intentava romandre uns instants en el que considerava que era el seu territori. No hi havia a la família ningú que no sentira por d’aquesta bestioleta aparentment inofensiva i de la qual, molt sovint, encara recordem anècdotes que ara ens fan riure però que, llavors, a més d’un van fer plorar. El cas és que, uns anys després, l’àvia va substituir la companyia d’aquell gat enfurismat per la d’un canari que cantava seré i feliç des de la gàbia que ella, pacientment, netejava cada matí quan li canviava l’aigua i el menjar a canvi de la companyia que, sorprenentment, l’ocellet li oferia. No debades, aquest s’assemblava molt més al seu caràcter, tant tendre i tant dolç.

IMG_20161210_155340.jpg

Contràriament a la personalitat benèvola i generosa de l’àvia, la protagonista de De gouden Kooi (La pajarera de oro), Valentina, la filla de l’emperador, és una xiqueta prepotent, consentida i capritxosa que tenia atemorits tots els criats que, per tal d’acontentar-la, viatjaven a la cerca dels exemplars d’aus més originals. A diferència de la meua àvia, la protagonista d’aquest àlbum, col·leccionava amb cobdícia els ocells més extravagants sense cap afecte ni estima, ni tan sols per una necessitat evident d’omplir amb aquests animals els bons sentiments que no havia aprés a sentir de cap altra manera. Fins que un dia, de sobte, un dels servent li va fer, intel·ligentment, un regal inesperat: l’ou d’un ocell que parlava. Des d’aleshores, Valentina, va haver d’aprendre a tindre cura d’aquest i a conviure amb dues virtuts fins aquell moment desconegudes per a ella, com són la paciència i la perseveració.

85f7d77d-82e2-11e5-a1e2-00163edf48dd

Anna Castagnoli, és des del 2008 la veu de Le Figure dei Libri, un blog d’estudi i d’investigació al voltant de la il·lustració que ha esdevingut un punt de referència tant per als interessats i implicats en la matèria com per als il·lustradors. Tot i els seus coneixements teòrics i la seua experiència pràctica com a il·lustradora i també com autora, ara, però, ha preferit centrar-se en el text i ha deixat la part gràfica en mans de l’il·lustrador belga Carll Cneut. El resultat final és realment captivador. Així, La pajarera de oro, títol amb què ha estat editat al castellà per Barbara Fiore, és una faula il·lustrada, de mesures exageradament grans sota el meu criteri, però amb una edició acurada i delicada que presenta un gust pel joc entre la tipografia i la cal·ligrafia i unes imatges sorprenents, al capdavall, uns trets que converteixen aquest àlbum en una joia indispensable per als qui ens declarem addictes d’aquests tipus de publicacions.

9789058389909_prent05

Així, aquest és un d’aquells contes d’essència clàssica en què Castagnoli pretén fer una al·lusió directa a la tirania de molts dels nostres governants que s’acompanya per les delicioses imatges de Cneut, qui confecciona un ingent catàleg d’aus exòtiques que silencioses acompanyen els protagonistes. Aquestes són unes il·lustracions on perdre’s, per la quantitat de detalls en què fixar-s’hi, en les quals abunden les tonalitats groguenques, daurades i roges que contrasten amb els grisos esporàdics i que es sincronitzen i dialoguen amb el to apesarat de la narració, que també juga visualment amb el lector i marca el ritme i la pausa mitjançant els canvis de format. Tota una declaració literària però sobretot estètica que no deixarà indiferent a qui gose d’acostar-s’hi. Tot i que més d’un li amussaria el gat negre de la meua àvia a la dèspota de Valentina!

9789058389633_prent01

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, General

‘Otoño’: o com resistir el pessimisme estacional

Sempre he sigut més de primavera que no de tardor. Amb la primavera, el bon temps s’acosta i els abrics es guarden en l’armari fins l’any vinent; el dia allarga i, consegüentment, la mandra provocada per la manca de llum desapareix i és substituïda per una motivació irrefrenable de viure el carrer i la ciutat, d’esprémer les hores de sol i la bona temperatura. En canvi, amb la tardor i la caiguda de les fulles, l’aire gelat es fa més present, la nit arriba abans i, per això, no queda altra que cloure’s a casa i romandre sota la flassada fins l’endemà. I és que, com encertadament va escriure la poeta Gemma Gorga, «el fred ens fa més íntims i vulnerables». Malauradament, així és.

img_20161105_123835
Front aquest pessimisme estacional, Jon McNaught, considerat com l’autor revelació de la Fira del Còmic d’Angoulême de l’any 2012, en Otoño, l’obra que precisament el va fer mereixedor d’aquest reconeixement, és capaç de transmetre un missatge mitjanament vitalista per als qui no ens convenç la gradual arribada del fred. Almenys, ho intenta. Així, l’editorial Impedimenta va publicar a començament del 2016 aquest llibre del dibuixant anglés on entrellaça les rutines habituals d’un cuiner i d’un jove repartidor de periòdics amb un teló de fons tan evocador com són les transicions de tardor. Aquesta és una novel·la gràfica contemplativa i de lent deambular que es dirigeix a tots els que creuen que les vivències quotidianes són, sovint, les més significatives i és en aquest sentit on s’ha de buscar l’essència entusiasta de l’obra.


Es tracta de dues històries paral·leles que comencen i acaben el mateix dia de tardor però que s’expliquen visualment, ja que el text es reserva en un segon pla; de fet, pràcticament tendeix bé a desaparèixer, bé a amagar-se en uns pocs diàlegs, d’oracions sintètiques i ràpides i, sobretot, en el soroll que en el silenci de les imatges es reprodueix mentalment i inconscient a conseqüència de les onomatopeies que McNaught subtilment escriu just on ha de fer-ho. El to personal de l’argument, el ritme pausat, les tonalitats fredes i uns personatges que funcionen més com una excusa que com un element inherent a la trama són algunes de les claus d’aquest viatge narratiu intens que pretén aprofundir més en les escenes de fragilitat i de canvi que no en els protagonistes: els arbres que lliuren a terra les fulles seques, les vides de la gent gran esperant amb calma el moment del seu final o, simplement, el transcurs d’un dia qualsevol on la llum del matí va deixant pas a poc a poc a la penombra groguenca i artificial dels fanals i les finestres.

destacado-otono
He de confessar que em costa una mica trobar aquest missatge de positivitat i aquesta metàfora al voltant de la tardor i els seus efectes. Però, malgrat aquest fet, a mi, el que veritablement em fascina d’aquest llibre és la narració visual tan brutal, a partir d’instantànies que van del detall més menut al pla general més ampli, com si d’una sèrie fotogràfica es tractara, així com l’habilitat a l’hora de combinar les sèries de colors i identificar cada escena amb una tonalitat concreta. És aquesta afinitat estètica i aquesta manera de narrar visualment la que em desperta l’interès i m’emociona; la que, vertaderament, em fa suportar aquesta melangia que ara m’envaeix i que és símptoma dels primers dies de tardor. Cadascú busca la seua pròpia medecina.

 

2 comentaris

Filed under Editorials, Il·lustradors

Editar a la portuguesa

Parlar de Portugal, per a mi, és recordar viatges amb mon pare i la meua germana, bacallà i safates de fesols infinits per a dinar, fados i vi al capvespre i un paisatge de roba estesa i manises de colors. En realitat, a ma casa sempre han sigut molt d’aquest país, tant que a les prestatgeries del menjador encara romanen nostàlgics records d’estades passades, com ara el gall de Barcelos que canvia de color si plou o fa sol i altres detalls sense cap altre ús que no siga el decoratiu amb un obrigado pela visita perquè no n’oblidem la seua procedència. Que jo patisca aquesta fixació lusitana, per tant, semblava una cosa inevitable. Ara bé, si a aquest gust per allò portuguès vinculat estretament amb una certa tradició familiar afegim el descobriment recent de l’edició infantil portuguesa, la meua obsessió, necessàriament, es veu abocada a créixer.

Tot va començar farà un parell d’anys amb els àlbums il·lustrats de Catarina Sobral. L‘atzar d’una troballa la va portar a convertir-se, ràpidament, en una de les meues autores preferides i, sense pensar-m’ho massa, vaig comprar tres llibres de colp. I quina bona decisió perquè tots ells em van portar a detectar la presència d’Orfeu Negro, una editorial dedicada a la publicació d’obres relacionades amb l’art i la cultura que el 2008 es llançava al mercat dels llibres il·lustrats amb la creació d’un segell nou amb un nom tan encertat per a la producció infantil com és Orfeu Mini. Ara, després de remenar i tafanejar-ne el catàleg i d’aconseguir altres àlbums com ara Hoje sínto-me, un abecedari il·lustrat de Madalena Moniz, m’atrevisc a assegurar sense cap tipus de dubte que aquest res no té a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la qualitat i l’autenticitat de les obres publicades.

capa-uma-onda-pequenina

Els àlbums de Catarina i Madalena, però, no arribaren sols sinó que vingueren acompanyats d’un afany per localitzar més publicacions contemporànies tant d’aquesta com d’altres editorials infantils portugueses. És així com vaig arribar fins Planeta Tangerina, una editorial que des del 2004 treballa també el format àlbum. I, tot i que malauradament encara no tinc a casa cap publicació, xafardejar-ne el catàleg és tan deliciós com aventurat. Una de les preocupacions primordials d’aquesta editorial és la recerca de temes de sempre amb plantejaments nous, així com el fet que el text i la imatge no es solapen ni caiguen en la redundància, sinó que es complementen entre si en diferents nivells de lectura. Aquest gust pels llibres ben fets, que també reflecteix la pàgina web, va fer que el 2013 Planeta Tangerina aconseguira el guardó de Millor Editorial Infantil Europea a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un reconeixement que es justifica amb una relació d’obres com ara Trava-línguas de Dulce de Souza Gonçalves i Madalena Matoso, Praia-Mar de Bernardo P. Caravalho i Uma onda pequenina d’Isabel Minhós Martins i Yara Kono, entre molts altres. Amb aquestes referències és difícil entendre com, a hores d’ara, he aconseguit véncer la temptació i no haver-ne adquirit cap, i més amb les facilitats de compra que et permeten les noves tecnologies.

Precisament, amb Dança de Joaõ Fazenda em passa una mica el mateix. Aquest és un àlbum il·lustrat que em ronda pel cap des de fa temps però que no m’he decidit encara a encomanar-lo. A més, Fazenda forma part del catàleg de Pato Lógico, una altra de les editorials portugueses que, com Planeta Tangerina, ha estat guardonada en la darrera Fira del Llibre Infantil de Bolonya, un fet que demostra la innovació i la creativitat d‘aquestes empreses editorials, així com la qualitat intel·lectual i professional del treball dels editors, autors i il·lustradors veïns. Però, l’edició infantil portuguesa no s’acaba ací. Submergir-se en aquest món significa passar-hi estones ben llagues d’editorial en editorial i d’àlbum en àlbum descobrint tresors il·lustrats genials que accentuen els desitjos de saber-ne més. La meua fixació portuguesa està, doncs, més que justificada.

Danca_Capa

Deixa un comentari

Filed under Editorials

‘Visca les Falles’: llibres infantils il·lustrats sobre Falles

Els que vivim a València ho sabem de massa. En Falles només hi ha dues opcions: fugir o deixar-se dur. I jo, ja fa uns anys, que m’he decantat per la segona. És per això que, ara, no sols espere amb impaciència la setmana fallera, sinó que, a més, cada any, abans que el calendari marque l’arribada del mes de març, i a conseqüència d’aquesta passió fallera recent, em sorprenc indagant amb certa urgència al voltant de qualsevol llibre il·lustrat sobre aquesta temàtica tradicional. Però, malgrat la facilitat per trobar plans alternatius a l’agenda oficial, ensopegar amb una publicació per als infants sobre les falles és ben complicat. No obstant això, enguany, Bromera s’ha avançat i, com si m’hagués llegit el pensament, m’ha fet arribar Visca les Falles, un conte de Teresa Broseta amb il·lustracions de Sergio Sempere. Precisament, el que estava buscant.

IMG_20160316_181154

Aquesta publicació forma part de la col·lecció «Anem de Festa», una sèrie de narracions infantils il·lustrades per a mostrar als més menuts la idiosincràsia i les particularitats de les festes més destacades del País Valencià que està inspirada en el recull «Tradicions» de La Galera. De fet, l’editorial catalana va triar el darrer any l’escriptor valencià Carles Cano per a presentar un títol dedicat a aquesta celebració Amb tot, el conjunt de llibres editat per Bromera sol estar protagonitzat per famílies en què un adult explica als infants en què consisteix la festa, alhora que els fa de guia per a descobrir-ne tots els detalls. Tal i com succeïx en el llibre de Broseta i Sempere.

Així doncs, l’autora construeix el relat mitjançant un senzill argument: l’avi de Joan i de Mei, que acaba d’arribar de la Xina, els anima a apuntar-se a una falla del barri perquè puguen descobrir i gaudir per primera vegada dels coets, els bunyols, les bandes de música, els monuments i tota la resta d’elements i celebracions que formen part de les falles. Més enllà del resum faller, el que busca el llibre és mostrar una descripció amable del comportament infantil, de la il·lusió dels infants vivint i participant de la festa. És per això que, les il·lustracions de Sempere, acompanyen la narració i encomanen l’entusiasme festiu amb la presència constant d’un simpàtic coet que s’amaga en cadascuna de les pàgines i que els més menuts hauran de localitzar entre la resta dels personatges.

Cal reconéixer que, iniciatives com aquesta que concedeixen el protagonisme a les falles són, indubtablement, un pas endavant cap al descobriment d’un tema ampli i vast que ofereix perspectives diferents des de les vessants més diverses, com ara festives, culturals, literàries, artístiques, musicals, etc., alhora que reconeixen la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta i la posen en valor. És necessari, doncs, aplaudir-les i felicitar-les per tal que no s’aturen en aquest únic exemple ja que encara són possibles altres històries il·lustrades interessants que revitalitzarien l’aprofundiment de les festes i la cultura tradicionals. No debades, entre la varietat de possibilitats de presentació, com ocorre amb els monuments fallers, en aquesta ocasió s’ha optat per un estàndard visual i textual més convencional, però encara hi ha moltes altres possibilitats amb què sorprendre’ns. Que siguen benvingudes doncs.

IMG_20160316_181346

Deixa un comentari

Filed under Col·leccions, Editorials