A PARTIR D’ARA EM TROBAREU A:

https://llibreriaillustrada.com/

Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

¡La Leche!: la mort com assumpte d’una revista per a infants

Flors blanques, repetia emfàticament, els ramells han de ser de flors blanques. Uns dies abans de Tot Sants, l’àvia Amparito tornava a recitar les instruccions precises perquè el manoll de tela que engalanava les làpides es substituïra per un d’altre de flors naturals. A casa, doncs, cada primer de novembre, hem seguit cerimoniosament un mateix ritual: encomanar les flors, arribar al cementeri, netejar les tombes, endiumenjar-les i aprofitar per a fer un passeig per tots els llocs on ara reposen les restes dels avis, sí, però també, dels oncles, ties, besavis i tataravis. Ara que ja sóc gran, però, he de confessar que he renunciat, almenys temporalment, a aquest costum familiar; potser vora quatre anys després encara em fa mal comprovar que l’àvia m’espera soterrada en un nínxol i no viva en la seua butaca. Amb tot, si d’una cosa me n’alegre, és d’haver-me pogut relacionar amb la mort amb total sinceritat des de ben menuda.

Aquesta franquesa amb la mort i els seus ritus, m’espenta, de tant en tant, a cercar lectures sobre aquest tema, especialment uns dies abans de l’arribada de novembre, quan busque amb un cert neguit llibres il·lustrats per a poder confrontar la meua experiència i, alhora, ressenyar alguna cosa que permeta enfrontar els infants amb aquesta realitat. L’accelerada substitució de les nostres tradicions de Tots Sants per d’altres d’arrels anglosaxones i, fins i tot m’atreviria a dir, hollywoodianes, arriba de la mà de tot un seguit de productes literaris especials per a l’ocasió i, aquest fet, efectivament, m’entrebanca en el meu afany. Sortosament, enguany, he ensopegat amb el darrer número de ¡La Leche!, una revista infantil que anuncia que deixarà de publicar-se per dificultats econòmiques no sense dedicar abans la meitat dels continguts d’aquest mes a un especial sobre la mort que estic segura que no deixarà indiferent ningú que s’acoste a descobrir-lo.

Il·lustració d’Alicia Varela

Capitanejada per Gustavo Puerta Leisse i Inés Puig Vázquez, aquesta és una publicació que presumeix de fer periodisme per als més menuts i, cal dir que, a més, ho fa amb la mateixa exigència que si el destinatari fóra un adult, és a dir, sense caure en ingenuïtats, candideses ni tabús. Tots dos defensen, per tant, el dret dels infants a disposar de la informació necessària per a assimilar sense por tot allò que els afecta. La mort és certament una qüestió escabrosa però serà més fàcil de digerir si s’explica i se’n parla amb una naturalitat a hores d’ara encara inexistent. Conseqüent amb aquesta fermesa, en ¡La Leche! s’entrevista la metgessa britànica especialitzada en cures pal·liatives Kathryn Mannix, qui troba a faltar que la xicalla parle entre ella sobre la mort en el pati de l’escola. Fa dècades tothom havia vist morir molta gent, era una cosa quotidiana que cal, per tant, tornar normalitzar per a estar-ne preparat. Susana Moreira també reflexiona sobre aquest assumpte com també ho fa Olga Soto, que explica els acomiadaments de familiars diferents a què ha hagut de fer front durant la seua vida. Especialment subversiu és l’escrit de Miguel Ángel Sebastián, qui recomana que abans de redactar el nostre primer testament és convenient familiaritzar-se amb alguns conceptes que ens ajudaran a fer-ho. Fins i tot anima a redactar-ne un als infants on especifiquen més que propietats, quines idees, pensaments i sentiments voldran compartir una vegada morts. Podeu imaginar que aquesta pràctica es proposara en l’aula?

Juntament amb la insurgència d’aquests textos dirigits als menuts, l’excel·lent exercici de qualitat gràfica, amb una edició acurada, un paper de qualitat, una tipografia clara i unes il·lustracions a dues tintes d’il·lustradores tan dispars però estèticament tant ben avingudes, com ara Luogo Comune, Inês Santos Machado, Alicia Varela i Alba Flores, entre altres, converteix aquesta revista en un indispensable que hauria d’estar present en qualsevol biblioteca escolar i personal. Arribats a aquest punt, que cadascú commemore la mort com considere o convinga, visitant el cementeri o amb qualsevol altra acció però, per favor, per què ens entossudim a recusitar tots els monstres, tot i que siguen valencians, en un dia assenyalat per a recordar, encara més si es pot, tots aquells que, malauradament ja no són entre nosaltres? Per què no ensenyem els infants a conviure amb la mort sense por? De veritat, que hi ha coses, que no puc entendre. Sort en tinc, de moment, d’haver llegit aquests dies ¡La Leche!.

Mirar l’art, gaudir l’art

Fa uns mesos tornava a casa després d’un cap de setmana fora i ell m’esperava amb l’ordinador encés amb tot un seguit de pestanyes de Google obertes amb allotjaments de vacances des de Galícia fins a Itàlia. Tria’n un, em va dir. I això vaig fer. Em vaig quedar, de fet, amb l’última de les opcions. Una casa als peus dels Alps italians per a llegir en una terrassa amb vistes, caminar per la muntanya i explorar la riquesa cultural i culinària de l’encara desconeguda per a nosaltres regió del Piemont. Semblava, doncs, que ja teníem el pla per a l’estiu. I, el més important, teníem l’objectiu clar: fugir de les grans ciutats i les aglomeracions i gaudir d’una desconnexió desitjadíssima després d’una temporada intensa de treball. El que no sabia, però, era que no sols es compliria aquesta aspiració, sinó que el viatge esdevindria també una experiència estètica inesborrable.

Deixant-me portar de nou per ell i la seua capacitat planificadora va ser, doncs, com el darrer mes d’agost vaig descobrir, entre d’altres, la Chiesa di San Fiorenzo als afores de Bastia Mondovì. Un lloc allunyat de qualsevol circuit turístic, sense cues ni entrades ni audioguies, al qual s’accedeix gràcies a la tasca voluntariosa d’un grapat de gent que s’estima i coneix el seu patrimoni. Es tracta d’una esglesieta d’una sola nau, edificada entre els segles X i XV, amb un exterior auster i robust que atresora en l’interior un dels més alts exemples de l’estil anomenat gòtic internacional. La fascinació, només entrar-hi, és absoluta i, una vegada la mirada s’acostuma a la tènue penombra que la manca de grans finestrals origina i les pulsacions retornen al seu ritme després de la sobredosi de bellesa, l’ull comença a enfocar i albirar, per fi, l’inesperat espectacle pictòric; una autèntica Capella Sixtina que res no ha d’envejar a la de Roma.

• 

Així, com una gran bíblia il·lustrada encastrada en la pedra, aquests frescos gòtics recobreixen tota l’església en un cicle pictòric on s’explica la vida de San Fiorenzo, Sant Antoni Abat i altres sants, juntament amb representacions dels evangelistes i històries de la Mare de Déu i la infantesa i la passió de Jesús. Ara bé, i sense menystenir aquestes escenes, són sobretot les representacions de la Jerusalem Celestial i l’infern les que més em van colpir. Una confrontació brutal entre la felicitat del paradís i l’horror de l’avern que s’alça amb un sentit de lectura unitari i s’exhibeix amb una potencia creativa originada en la delicadesa de les línies, la riquesa del color i l’habilitat narrativa de la mà excutant.

Certament, la representació colossal del regne de Satanás amb la presència destacada del seu senyor al centre de la composició, una bèstia inhumana i devoradora d’ànimes amb les seues nombroses boques, aclapara tant com encega. La voracitat d’aquest monstre es reforça, a més, amb altres calamitats i misèries, com ara la desfilada a la manera de fris dels Pecats Capitals, set personatges que cavalquen sobre animals diferents lligats entre ells per una cadena, símbol de l’esclavitud que genera la perversió i el vici, els quals entren a l’uníson i sense compassió en la gargamella d’un monstre terrible. Aquesta és, però, només una mostra del que en l’eternitat li esperava a qualsevol que s’allunyara amb les seus accions mundanes de l’Edén, un lloc, atès per les dones en aquests frescos, que alleten, curen i cuiden tothom que ho necessita. El resultat esdevé, doncs, un relat conscientment elaborat que adverteix de la importància de viure una vida honesta que es centre en els principis de la fe i la misericòrdia; un relat plàstic que, si el segueixes, es fa llegir.

La importància de la interpretació i l’assimilació d’aquest missatge per part dels fidels pobres illetrats a qui estaven dirigides les pintures amb unes pretensions gens innocents, evidencia la necessitat d’una alfabetització visual adequada, és a dir, l’exigència del poble pla d’aprendre els codis retòrics de les imatges i descodificar aquestes en un relat. Ara bé, no és aquest també l’objectiu que ha de complir una il·lustració infantil? Durant aquell èxtasi estètic, tot em portava a pensar, doncs, en la susceptibilitat, des de temps immemorials, de fer servir la pintura com una eina pedagògica a causa del seus valors ètics i estètics, sí, però evidentment també funcionals. Al capdavall, aprendre a mirar l’art, d’una manera conscient o inconscient, esdevé una manera més d’enfrontar-se al món i d’encarar el procés de maduració com un camí d’experiència. El convenciment del fet que la cultura de la imatge és una eina que incideix de forma positiva en el desenvolupament d’una personalitat completa i equilibrada, em porta, finalment, a lloar tant aquest cicle pictòric com també tots els llibres il·lustrats de les biblioteques dels més menuts. A més, en aquestes últimes, i per sort, no hi ha cap trajecte a l’infern. O, almenys jo, encara no l’he trobat.

‘La joven maestra y la gran serpiente’: la saviesa de les llegendes tradicionals

D’açò ja fa molts anys, però encara recorde la cara d’embadaliment de la mestra de valencià de seté d’EGB en explicar-li que, Vicent Berenguer, un dels poetes valencians contemporanis que es nomenava juntament amb altres noms en la darrera lliçó del curs, no era un altre que mon pare. La seua resposta, tan lacònica com poc entusiasta i el pas nerviós i sense més dilacions de l’apartat de literatura al de gramàtica amb què de sobte va eixir del pas, em va portar a pensar que, segurament, de poesia i d’autors valencians vius, en sabia poc, ben poc, de fet, això mateix, és el que sostinc hui també. El disgust de certificar que a l’escola no tenien per què saber de tot, va ser, aleshores, difícil de digerir. Amb tot, ara, sóc del tot conscient que aquestes mancances de coneixement són una mica excusables, ja que, malauradament, els adults no podem conéixer-ho tot. I les mestres, tampoc.

Sobre aquesta i altres qüestions reflexiona precisament La joven maestra y la gran serpiente (Juventud, 2019), un àlbum il·lustrat d’Irene Vasco i Juan Palomino que comença en el moment en què destinen la mestra protagonista a una escola amagada en la selva amazònica, un lloc on arriba carregada amb el que pensa que és el tresor més preuat: els seus llibres. Acostumada a la ciutat i a les seues lectures de paper, aquest personatge s’enfrontarà, sense pensar-s’ho, a un xoc cultural brutal i, tot i que tardarà a reconéixer-ho, finalment, s’adonarà que ella no és l’única que té coses a ensenyar. Així, sota l’amenaça al·legòrica i real d’una gran serp furiosa que està a punt de despertar-se perquè els colons han construït a la vora del riu, aquesta és, principalment, una història que flueix des de la ignorància que ens concedeix la suposada superioritat intel·lectual urbana fins al caliu dels entorns naturals i les llegendes tradicionals.

Poc després de llicenciar-se en filosofia, Juan Palomino va decidir fer de la il·lustració el seu llenguatge i la seua professió. D’aleshores ençà, i forçosament influït per aquesta ciència, aquest il·lustrador mexicà ha demostrat en cada treball que la decisió va ser l’encertada. Amb una interpretació molt personal del text, una capacitat narrativa deliciosa i una estètica amb una idiosincràsia pròpia i amb una tendència subtilíssima cap a l’abstracció, les seues imatges són, sense dubte, les que amplifiquen i embelleixen el relat de la colombiana Irene Vasco. Tot un guió visual exquisit que juga amb el cromatisme i les textures i que captiva de seguida la mirada de qui llig, la qual, a més, busca descaradament mitjançant la compareixença repetida d’uns fils de colors que actuen com a conductors simbòlics i argumentals.

Sembla que el tàndem Vasco-Palomino es va estrenar amb Letras al carbón (Juventud, 2015), un àlbum il·lustrat amb un reconeixement internacional que va rebre guardons de prestigi literari, com ara el Premi al Millor Llibre de la Fundació Cuatrogatos dels Estats Units i del Banc del Llibre de Veneçuela. Siga com siga, en aquesta darrera publicació despleguen de nou la poètica narrativa i visual que els caracteritza per a presentar-nos tot un homenatge a les mestres, bé, concretament, a les mestres llatinoamericanes que ho deixen tot per a perseguir el somni de l’educació i, alhora, també a la saviesa popular com a font autèntica de coneixement i de supervivència. Una aposta adient per a tindre en compte aquest mes de setembre que comença amb l’Amazones tristament cremat.