Tag Archives: Tardor

‘Otoño’: o com resistir el pessimisme estacional

Sempre he sigut més de primavera que no de tardor. Amb la primavera, el bon temps s’acosta i els abrics es guarden en l’armari fins l’any vinent; el dia allarga i, consegüentment, la mandra provocada per la manca de llum desapareix i és substituïda per una motivació irrefrenable de viure el carrer i la ciutat, d’esprémer les hores de sol i la bona temperatura. En canvi, amb la tardor i la caiguda de les fulles, l’aire gelat es fa més present, la nit arriba abans i, per això, no queda altra que cloure’s a casa i romandre sota la flassada fins l’endemà. I és que, com encertadament va escriure la poeta Gemma Gorga, «el fred ens fa més íntims i vulnerables». Malauradament, així és.

img_20161105_123835
Front aquest pessimisme estacional, Jon McNaught, considerat com l’autor revelació de la Fira del Còmic d’Angoulême de l’any 2012, en Otoño, l’obra que precisament el va fer mereixedor d’aquest reconeixement, és capaç de transmetre un missatge mitjanament vitalista per als qui no ens convenç la gradual arribada del fred. Almenys, ho intenta. Així, l’editorial Impedimenta va publicar a començament del 2016 aquest llibre del dibuixant anglés on entrellaça les rutines habituals d’un cuiner i d’un jove repartidor de periòdics amb un teló de fons tan evocador com són les transicions de tardor. Aquesta és una novel·la gràfica contemplativa i de lent deambular que es dirigeix a tots els que creuen que les vivències quotidianes són, sovint, les més significatives i és en aquest sentit on s’ha de buscar l’essència entusiasta de l’obra.


Es tracta de dues històries paral·leles que comencen i acaben el mateix dia de tardor però que s’expliquen visualment, ja que el text es reserva en un segon pla; de fet, pràcticament tendeix bé a desaparèixer, bé a amagar-se en uns pocs diàlegs, d’oracions sintètiques i ràpides i, sobretot, en el soroll que en el silenci de les imatges es reprodueix mentalment i inconscient a conseqüència de les onomatopeies que McNaught subtilment escriu just on ha de fer-ho. El to personal de l’argument, el ritme pausat, les tonalitats fredes i uns personatges que funcionen més com una excusa que com un element inherent a la trama són algunes de les claus d’aquest viatge narratiu intens que pretén aprofundir més en les escenes de fragilitat i de canvi que no en els protagonistes: els arbres que lliuren a terra les fulles seques, les vides de la gent gran esperant amb calma el moment del seu final o, simplement, el transcurs d’un dia qualsevol on la llum del matí va deixant pas a poc a poc a la penombra groguenca i artificial dels fanals i les finestres.

destacado-otono
He de confessar que em costa una mica trobar aquest missatge de positivitat i aquesta metàfora al voltant de la tardor i els seus efectes. Però, malgrat aquest fet, a mi, el que veritablement em fascina d’aquest llibre és la narració visual tan brutal, a partir d’instantànies que van del detall més menut al pla general més ampli, com si d’una sèrie fotogràfica es tractara, així com l’habilitat a l’hora de combinar les sèries de colors i identificar cada escena amb una tonalitat concreta. És aquesta afinitat estètica i aquesta manera de narrar visualment la que em desperta l’interès i m’emociona; la que, vertaderament, em fa suportar aquesta melangia que ara m’envaeix i que és símptoma dels primers dies de tardor. Cadascú busca la seua pròpia medecina.

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Editorials, Il·lustradors