Tag Archives: Novel·la gràfica

‘Otoño’: o com resistir el pessimisme estacional

Sempre he sigut més de primavera que no de tardor. Amb la primavera, el bon temps s’acosta i els abrics es guarden en l’armari fins l’any vinent; el dia allarga i, consegüentment, la mandra provocada per la manca de llum desapareix i és substituïda per una motivació irrefrenable de viure el carrer i la ciutat, d’esprémer les hores de sol i la bona temperatura. En canvi, amb la tardor i la caiguda de les fulles, l’aire gelat es fa més present, la nit arriba abans i, per això, no queda altra que cloure’s a casa i romandre sota la flassada fins l’endemà. I és que, com encertadament va escriure la poeta Gemma Gorga, «el fred ens fa més íntims i vulnerables». Malauradament, així és.

img_20161105_123835
Front aquest pessimisme estacional, Jon McNaught, considerat com l’autor revelació de la Fira del Còmic d’Angoulême de l’any 2012, en Otoño, l’obra que precisament el va fer mereixedor d’aquest reconeixement, és capaç de transmetre un missatge mitjanament vitalista per als qui no ens convenç la gradual arribada del fred. Almenys, ho intenta. Així, l’editorial Impedimenta va publicar a començament del 2016 aquest llibre del dibuixant anglés on entrellaça les rutines habituals d’un cuiner i d’un jove repartidor de periòdics amb un teló de fons tan evocador com són les transicions de tardor. Aquesta és una novel·la gràfica contemplativa i de lent deambular que es dirigeix a tots els que creuen que les vivències quotidianes són, sovint, les més significatives i és en aquest sentit on s’ha de buscar l’essència entusiasta de l’obra.


Es tracta de dues històries paral·leles que comencen i acaben el mateix dia de tardor però que s’expliquen visualment, ja que el text es reserva en un segon pla; de fet, pràcticament tendeix bé a desaparèixer, bé a amagar-se en uns pocs diàlegs, d’oracions sintètiques i ràpides i, sobretot, en el soroll que en el silenci de les imatges es reprodueix mentalment i inconscient a conseqüència de les onomatopeies que McNaught subtilment escriu just on ha de fer-ho. El to personal de l’argument, el ritme pausat, les tonalitats fredes i uns personatges que funcionen més com una excusa que com un element inherent a la trama són algunes de les claus d’aquest viatge narratiu intens que pretén aprofundir més en les escenes de fragilitat i de canvi que no en els protagonistes: els arbres que lliuren a terra les fulles seques, les vides de la gent gran esperant amb calma el moment del seu final o, simplement, el transcurs d’un dia qualsevol on la llum del matí va deixant pas a poc a poc a la penombra groguenca i artificial dels fanals i les finestres.

destacado-otono
He de confessar que em costa una mica trobar aquest missatge de positivitat i aquesta metàfora al voltant de la tardor i els seus efectes. Però, malgrat aquest fet, a mi, el que veritablement em fascina d’aquest llibre és la narració visual tan brutal, a partir d’instantànies que van del detall més menut al pla general més ampli, com si d’una sèrie fotogràfica es tractara, així com l’habilitat a l’hora de combinar les sèries de colors i identificar cada escena amb una tonalitat concreta. És aquesta afinitat estètica i aquesta manera de narrar visualment la que em desperta l’interès i m’emociona; la que, vertaderament, em fa suportar aquesta melangia que ara m’envaeix i que és símptoma dels primers dies de tardor. Cadascú busca la seua pròpia medecina.

 

Anuncis

2 comentaris

Filed under Editorials, Il·lustradors

Luci Gutiérrez: una professora d’anglés particular

En la llista de bons propòsits per a l’any que comença sempre hi afegisc aprendre anglés. I la del 2015 no és diferent. Tot i que, per a ser sincera, odie l’anglés. Sí, sona fort, però és així. Aquesta lluita per tractar de comunicar-me en la llengua anglosaxona la compartisc amb la il·lustradora Luci Gutiérrez qui és de l’opinió que al món hi ha dues classes de persones: les que aprenen idiomes fàcilment i les que han de fer un esforç titànic per sortir-se‘n amb èxit en aquesta tasca. En un intent més d’aproximar-me a la meua situació personal, jo matisaria un poc aquesta afirmació i canviaria «idioma» per «anglés». Així doncs, si com jo, i desgraciadament, pertanys al segon grup, no puc més que alegrar-me‘n, perquè no estic tan sola en aquest combat; compadir-te, perquè conec bé què és i descobrir-te aquest manual tan especial amb el qual encara no he aprés tot l’anglés que necessite saber per a introduir-me en un mercat laboral salvatge i malalt de títols però que, ho he de reconéixer, m’agrada molt. És més, sorprenentment, és un llibre d’anglés estimulant, que entreté. I al capdavall, ¿no és quan ens divertim quan més aprenem?

English is not easy és el resultat del mètode d’aprenentatge que la ja esmentada Luci Gutiérrez decidí adoptar amb el propòsit ferm de millorar definitivament el seu domini de la llengua anglesa durant un curs d’idiomes que realitzà a la ciutat de Nova York una vegada cansada dels llibres de text avorrits i de les llistes de vocabulari convencionals sempre al voltant dels mateixos temes com ara els fenòmens atmosfèrics o els esports, entre altres coses. Es tracta, doncs, d’una compilació de regles lingüístiques que van des del nivell bàsic fins al mitjà de qualsevol curs d’anglés juntament amb vocabulari essencial i útil. Després d’haver estat revisat per correctors i experts en l’idioma, l’editorial Blackie Books s’arriscà en la publicació d’aquests apunts personals distribuïts en disset capítols que a hores d’ara ja van camí de convertir-se en un llibre de referència en la matèria.

LG

Tot i l’originalitat en el plantejament dels continguts, la il·lustradora ha aconseguit crear una espècie d’híbrid entre llibre d’anglés i novel·la gràfica que fascina tant per la seua qualitat com a guia d’estudis com per les il·lustracions amb què s’acompanyen les lliçons. De la mateixa manera que John Locke, allà pel segle XVII, difongué la idea que els primers coneixements s’assoleixen amb els objectes perceptibles i, per tant, l’aprenentatge de les lletres resulta molt més fàcil quan els textos s’acompanyen amb imatges, Luci Gutiérrez començà a aplicar els seus coneixements artístics i transferí l’anglés a dibuixos per a poder recordar amb més facilitat les estructures i les paraules.

Aquestes anotacions il·lustrades estan inspirades en la seua experiència personal a Nova York. En aquest sentit les il·lustracions són un reflex del seu treball directe al quadern, un dibuix més personal, de traços simples, que s’allunya d’encàrrecs i de la pressió per complaure i que es distancien una mica del seu estil habitual. Amb l’efecte plàstic que proporciona l’utilització exclusiva de dues tintes, roig i negre, i a manera de bestiari, Gutiérrez recopila tot un seguit de conductes corporals i verbals de l’ésser humà amb intel·ligent ironia i sentit de l’humor per a confeccionar-ne el remei particular contra la tediosa i desfasada didàctica de l’anglés. Siga per la seducció de les il·lustracions, per la combinació de tipografies, per la presentació innovadora dels temes o per la cerca continua de la riallada, English is not easy  s’ha convertit en el meu company fidel d’estudi de la llengua. I inc la sospita que ho serà per molts anys. 


Deixa un comentari

Filed under Editorials, Il·lustradors