Tag Archives: LIJ

The promise: una faula de colors

Quan tots els amics i familiars estan al corrent de la teua dèria pels llibres il·lustrats és habitual que t’arriben àlbums en forma de regal procedents dels llocs que han visitat. Efectivament, a mi, en compte d’imants per a la nevera, la gent que em coneix sol obsequiar-me àlbums per a la meua col·lecció personal. I jo no puc estar-ne més contenta, la veritat. Perquè m’ho encerten (quasi) sempre. Així, vingut des de Londres, The promise és l’últim dels títols amb què recentment m’han sorprés i, juntament amb la il·lusió del present, aquest àlbum no fa sinó confirmar-me la certesa que hi ha històries que em persegueixen fins que, finalment, es queden amb mi.

IMG_20151012_204255

Feia ja un parell de setmanes que em trobava amb el nom de Laura Carlin repetidament per la xarxa. Aquesta il·lustradora britànica ha estat guardonada el 2015 en la Biennal d’Il·lustració de Bratislava, una prestigiosa exposició internacional d’il·lustracions de llibres infantils i juvenils que es celebra en aquesta ciutat eslovaca. Tot i que aquest premi se li ha concedit per altres obres de la seua trajectòria artística, com ara The iron man and A World of Your Own, en aquest recorregut de reconeixements The promise no es queda enrere ja que va estar seleccionat pel New York Times com un dels llibres millor il·lustrats de l’any 2014 i va ser nominat el 2015 per a la medalla Kate Greenaway. Tot aquest recull de guardons la converteixen en una de les il·lustradores que més comentaris desperta últimament i seguir-li la pista, per tant, és fàcil. Amb tot, The promise és un d’aquests àlbums amb què ensopegue contínuament però pel qual no he sentit cap atracció fins que algú no me l’ha posat al davant. I així ha sigut.

9780763666330-int-1large

L’escriptora Nicola Davies s’inspira en L’home que plantava arbres (1953) de Jean Giono a l’hora d’escriure aquesta faula sobre la necessitat de l’ésser humà de relacionar-se en la natura. Així, aquesta és la història d’una xiqueta que, com la resta dels habitants, malvivia en un ciutat grisa i trista fins que, un dia, mentre li furtava la bossa a una dona gran es va veure obligada a complir una promesa: a canvi d’aquesta plantaria totes les llavors que hi trobaria dins. A partir d’aquell moment, i com un descobriment màgic, tot canvia, no només en la seua vida sinó també el seu voltant. Les delicades il·lustracions de Laura Carlin, fetes amb una combinació d’aquarel·la, pastel i llapis de color, acompanyen i enriqueixen els contrastos entre l’ombrívola i grisa ciutat que narra Davies i la vitalitat i la llum del futur, el lloc on es sembra aquesta llavor d’esperança. Els punts verds amb què es representa la llavor esmentada s’expandeixen pels fons neutres i desolats fins que comencen a brollar per tot arreu nombrosos arbres, plantes i flors amb els quals tornen també els ocells i l’alegria de la gent; tota una explosió de color que fa d’aquest element gràfic el narrador principal d’aquesta obra.

Juntament amb l’aplicació del color, la comprensió del relat mitjançant el món visual que ofereixen les il·lustracions s’aconsegueix alhora des dels paratextos, que també reforcen la narració, com s’aprecia en l’ocell vermell de la portada que es situa en la ciutat grisa i ja insinua el final optimista i com també ho fan les guardes, que estableixen una distinció clara entre la soledat urbana i la riquesa cromàtica de la vegetació. En aquest sentit, tot i el missatge ambiental que pretén transmetre l’autora, aquest és, certament, un àlbum tendre i commovedor que destaca, per damunt de tot, per les evocadores il·lustracions de Laura Carlin les quals, sense estridències, des dels grisos tènues de les primeres pàgines fins al color vibrant de les pàgines finals, enforteixen i consoliden el contingut vital d’un text més senzill i modest. 

9781406337280

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Beatrice Alemagna: la felicitat feta àlbum

«Un dia d’estiu va passar per allí, molt a prop dels peus de Sebastià». Així comença La gigantesca piccola cosa, un àlbum il·lustrat de Beatrice Alemagna, una de les meues il·lustradores preferides, que fa dos anys vaig localitzar un final d’agost en una llibreria de Trieste durant un viatge de restabliment anímic després d’una pèrdua que, casualment, aquest estiu de tristesa i d’absències, m’ha fet retrobar-me amb ell un altre cop. Quina coincidència. Tot a l’estiu. La pena, l’adéu, el redescobriment i la recuperació.

La gigantesca piccola cosa és un àlbum per a perdre-s’hi tantes vegades com es necessite. Tot i la desmesura del format, exageradament gran per a la meua opinió, la força del seu discurs visual, amb tot, captura tant com fascina i, així, desaparéixer entre les seues pàgines és deliciosament regenerador. Efectivament, aquesta és una història que es construeix amb les il·lustracions, unes imatges que revelen composicions singulars i lluminoses amb personatges que patinen, que dormen, que s’abracen, que esperen i que, sobretot, sorprenen per la riquesa cromàtica i per l’expressivitat formal. Aquest esclat creatiu, espenta el lector en una recerca sense pausa d’allò invisible que s’esmenta en el text i que, com si fóra una endevinalla, no es descobrirà fins el final.

IMG_20150906_202958

La proposta visual de Beatrice Alemagna parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage i això l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la seua residència actual a París, la il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants.

Amb tot, aquesta cosa menuda i alhora tan gegantesca que anuncia el títol d’aquest àlbum no és sinó la felicitat, una emoció que la il·lustradora italiana amaga subtilment entre les pàgines d’aquest llibre sense una narració unitària i sense la presència de cap personatge protagonista però carregat d’esperança. Alemagna, entén que aquest és un sentiment que es pot trobar tant a la muntanya com a l’autobús, al carrer o a casa però sempre com menys se l’espera i amb qui menys s’espera. Així, hi ha els que esperen la felicitat des de fa anys i no la troben mai, els que tenen por i els que persegueixen la il·lusió de ser capaços de mantenir-la tancada en una llauna o una caixa. De vegades, hi ha qui es desperta content a la nit, qui somriu sense una raó aparent i a qui se li escapa una llàgrima de nostàlgia. Com reflecteix la il·lustradora, la felicitat és un moment, allò que «va lliscar sota una mà, en les vacances d’estiu. Només un cruixit i, després, res més». Per això cal estar alerta. Perquè, certament, després sí que hi ha més.

beatrice-alemagna

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

La piscina: un àlbum sense paraules

Quan m’agrada molt un àlbum algunes voltes em bloquege. No puc deixar de fullejar-lo, d’observar-lo, però, sóc incapaç d’escriure‘n res. Encenc l’ordinador i, amb la pàgina en blanc al davant em quede així, en blanc. Això és el que m’està passat amb La piscina, l’última de les meues adquisicions editada per Barbara Fiore. Ja fa un parell de dies que ho intente i res. Ni una paraula. Només oracions inconnexes que finalment acabe esborrant mentre l’admire d’una manera quasi obsessiva. Deu ser, també, cosa de la calor, supose. Tot i que, he de confessar-ho, l‘estiu és l’estació de l’any que més m’agrada: els dies són més llargs, la tensió que he acumulat durant l’hivern es dilueix, em relaxe, i això em permet, per fi, reconciliar-me amb el pas del temps que ara passa lentament, a poc a poc. De fet, tal i com ocorre en aquesta història. I que el títol no us enganye. En realitat, aquest no és un conte sobre l’estiu. Aquest és més bé el relat d’un viatge. Un trajecte sense paraules que comença i acaba en una piscina. I que transcorre així, pausadament.

No coneixia cap treball anterior de la coreana Ji Hyeon Lee i la descoberta casual de La piscina, com és habitual, en un moment d‘aquests de procrastinació absoluta, ha estat una sorpresa deliciosa. Així, amb un argument tan senzill com és el d’un xiquet vacil·lant abans d’entrar a l’aigua i narrat únicament a través de la imatge, la il·lustradora construeix una vertadera pel·lícula muda mitjançant una seqüència d’il·lustracions en la qual juga amb la simultaneïtat dels plans generals i els plans de detalls. Fins i tot el títol, escrit amb un tipografia especial en blau i a partir de delicats detalls ornamentals, contribueix a reforçar aquest domini pictòric i anticipa la riquesa visual amb què ens delectarà l’interior de l’àlbum. No debades, les imatges destaquen tant per la presència constant del llapis i les llapisseres de colors com per l’ús prodigiós de l’espai, de la composició i del color.

Un pla mitjà del xiquet protagonista, netíssim visualment, amb la sola presència d’aquest sobre el fons blanc del paper, enceta la història. Tot seguit, es dóna pas a un pla general on ja apareix la piscina, buida de gent, solitària, i aquest mateix xiquet que s’hi aproxima. La manca de colors per la qual la il·lustradora s’inclina en aquestes primeres escenes, amb un predomini evident del llapis que s’acompanya únicament d’un color blau molt suau per a l’aigua, és conseqüència d’aquesta voluntat de narrar amb els distints components que conformen la imatge. El buit, el color i el dibuix s’uneixen per tant al llenguatge cinematogràfic a l’hora de recrear la calma, la quietud d’aquest espai que, de sobte, és envaït per la bullícia, pel soroll, per l’arravatament de tot un seguit de dones, homes i xiquets que corren, s’espenten i salten dins de la piscina fins abarrotar tota la superfície aquàtica. Curiosament, tots ells, grans i menuts, es representen amb grans flotadors enfront el protagonista que analitza tranquil·lament la situació i, finalment, es capbussa, sense cap protecció i, sobretot, sense por, per sota la gentada.

A partir d’aquest instant, el blanc i negre i el color es barregen fins que, sorpresa, el protagonista descobreix que, no està sol, que com ell, algú més ha decidit escapar del de sempre, de l’establert; una xiqueta de banyador roig, en contraposició del seu, amb qui bussejarà, jugarà i compatirà el descobriment i l’exploració d’un món marí poblat per un seguit d’éssers fantàstics i coneguts que brolla al fons de la piscina, aliè al que ocorre a l’exterior, sense estridències, subtilment, amb un esclat gradual de colors primaris que acabarà inundant-ho tot. Sí, efectivament, aquesta fugida és un viatge; un viatge imaginari d’anada i tornada cap a la curiositat, cap l’alegria de les troballes inesperades i cap la felicitat que aquestes proporcionen; un viatge sense urgències cap al perdut entusiasme infantil que ja d’adults només podem tractar de recuperar quan ens desfem de les presses a l’estiu i ens deixem portar per la màgia d’àlbums com aquest.

CGKqoxwWIAAk3bR

5 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats

100 joyas de la literatura infantil ilustrada: un catàleg d’art

El ritual quan compre un àlbum il·lustrat sol ser sempre el mateix. El deixe a la tauleta de nit i, durant uns dies, potser setmanes, el fullege, el mire, el llig i el torne a fullejar, a mirar i a llegir fins que gairebé m’aprenc de memòria tant el text com les il·lustracions. És en eixe moment quan ja he de fer-li un lloc a la prestatgeria, juntament amb tota la resta. Amb tot, a la darrera Fira del Llibre de València vaig descobrir regirant per les casetes un llibre una mica diferent al que anava buscant i que, per suposat, i sense poder véncer la temptació, ni tan sols intentar-ho, vaig haver de comprar. No, en aquella ocasió, no era un àlbum com els que normalment m’autoregale. Era millor. Martin Salisbury, conegut professor i especialista britànic en la matèria, em sorprenia, novament, amb una selecció de cent llibres il·lustrats d’arreu del món publicats els últims cent anys. Més de dos mesos després, aquest recull continua a la tauleta de nit. No me l’acabe. Ni vull fer-ho encara.

9788498018240

Així, mitjançant l’ús d’un eix cronològic, Salisbury fa un extens recorregut per l’evolució dels àlbums il·lustrats que transita des de començaments del segle XX fins els nostres dies. És ben curiós comprovar com l’àlbum il·lustrat ja comptava amb exemples destacats el 1910, any en què Peter Newell va il·lustrar The sland book (El llibre inclinat) juntament amb d’altres mostres valuoses com ara els llibres infantils de El Lissittzky, que el 1922 revolucionava les arts gràfiques al apropar els més menuts al Suprematisme amb llibres com ara Pro dva Kvadrata (Història de dos quadrats) i Vladimir Lebedev, un altre artista de l’avantguarda russa amb una estreta relació amb les edicions dedicades a la infància i amb exquisitats com ara Morozhenoe (El gelat). Tot i que alguns dels llibres triats per Salisbury no són obres específicament infantils i, fins i tot algun d’ells, no s’ajusta a l’estricta definició moderna d’àlbum il·lustrat, basada en la unió inseparable entre el text i la imatge, l’autor amplia descaradament l’horitzó i se n’arrisca en la selecció.

Pro dva Kvadrata, El Lissittzky

Pro dva Kvadrata, El Lissittzky

Aquests tres llibres, però, són només una petitíssima mostra de la festa visual que esdevé aquest volum. El constructivisme rus, el futurisme italià, el neorromanticisme de postguerra i les tendències artístiques més actuals, per tant, s’entremesclen i es relacionen en forma de històries il·lustrades en un recull en què les distàncies i les fronteres entre la il·lustració infantil i la història de l’art, satisfactòriament, s’acurten. En efecte, la importància dels llibres infantils il·lustrats i, sobretot, de la il·lustració infantil com un valuós agent cultural que han de formar part del patrimoni artístic de totes les comunitats està sent considerablement reconeguda els últims temps, un fet que em tranquil·litza i m’agrada. Salisbury, sense dubte, és un dels noms que contribueix en aquesta tasca tan rellevant per a les arts visuals i, no debades, a la introducció fa un eloqüent elogi de museus com ara l’Eric Carle Museum of Picture Book Art dels Estats Units i la recent House of Illustration de Londres, entre d’altres, com a institucions imprescindibles que treballen per situar aquest art, tantes vegades oblidat per la historiografia artística i els museus, en el lloc que li pertoca.

Tot i això, es tracta, evidentment, d’una recopilació sotmesa a un criteri personal i subjectiu i on predominen els títols publicats al Regne Unit i procedents, com és lògic, de la biblioteca personal de l’autor (que quina enveja de biblioteca, per cert). Però, el que pot semblar un catàleg parcial, incomplet i personal s’obri, en canvi, com un ampli ventall de coneixement amb un voluntat ferma de difondre i apreciar aquests tipus de creacions artístiques tan singulars i amb una extraordinària capacitat de sorprendre visualment a tot aquell que s’atrevisca a fullejar-lo sense prejudicis. Bruno Munari, Leo Lionni, Emanuele Luzzati, Maurice Sendak, Kvêta Pacoskâ, Wolf Erlbruch, Beatrice Alemagna i tants altres són els noms que formen part d’aquest deliciós catàleg d’art. En falten molts, d’acord. Però aquest és sols un començament o, ¿no seria bonic un inventari igual que el de Salisbury però de llibres infantils i il·lustradors valencians? ¡Quant que ens queda per fer!

Praia Mar, Bernardo Carvalho

Praia Mar, Bernardo Carvalho

Deixa un comentari

Filed under Opinió

Maitha Al Khayat: la revitalització de la literatura per a infants en àrab

Dilluns passat, mentre intentava alliberar-me de la son que encara em quedava després d’una migdiada tan ràpida com necessària, el mòbil va començar a sonar: «Clara, dijous has de vindre a la facultat de Magisteri per a conéixer Maitha Al Khayat, una escriptora de literatura infantil que viatjarà des dels Emirats Àrabs fins a València». La veu de Carme Manuel, professora, amiga i companya de dèries literàries em despertava de la meua letargia alhora que em contagiava des de l’altra banda del telèfon la seua fascinació per aquesta dona tan desconeguda per a mi fins aquell moment. Impetuosa com és, a Carme no se li pot dir que no. I sort que no ho vaig fer.

Maitha Al Khayat és mare abans que escriptora i és per aquest fet perquè escriu. Així doncs, i davant l’oferta inexistent al seu país, els seus llibres nasqueren de la necessitat imperiosa d’oferir als seus fills llibres de qualitat i escrits en àrab; tot i que la manca d’una tradició literària i d’editorials especialitzades fan que els haja de publicar primer en anglés (si fem la vista enrere comprovarem que els Emirats Àrabs és un país molt jove i, per tant, les infraestructures editorials són bastant limitades encara). Precisament, la divisió fortament establerta entre les dues llengües que es parlen al país, l’àrab per a l’escola i l’anglés per a les hores d’esbarjo, provoca el rebuig dels infants per aquesta primera i, sumat a l’escassesa de materials en aquesta llengua, dificulta encara més si cap l’apreciació i l’estima per l’àrab en els infants. No debades, una de les seues filles li ha demanat recentment marxar a viure a Londres per no haver de fer més els deures en els seus avorrits llibres de text escrits en àrab.

549044_585569184796302_1291317100_n

No només va ser la llengua el factor determinant. L’interés per preservar i reflectir l’ambient, les situacions i els temes de la realitat cultural en què els infants dels Emirats viuen i que disten tant de la nostra quotidianitat era també una de les seues inquietuds, ja que aquesta circumstància difícilment podia ser suplida per les traduccions. Un bon exemple d’aquesta tendència són algunes de les seues històries com ara The runaway Louse on l’obsessió pels polls a la seua cultura la va espentar a concedir el protagonisme a un d’aquests insectes tan repulsius; I love my Dad’s long Beard on la llarga barba del pare, tret habitual dels homes orientals, es converteix en l’excusa idònia per explicar les diferents barbes i professions que es poden trobar al seu país i que, a més, és il·lustrada per ella mateixa; i When a camel craves Loqaimat, una història carregada d’humor que presenta els costums i els menjars tradicionals a partir de la història d’una xiqueta beduïna i un camell una mica capritxós.

Parlar de Maitha Al Khayat és parlar també de My own special way, una obra que es construeix des de l’orgull, el respecte i la tolerància tan cap a les senyes d’identitat pròpies així com envers les dels altres, i que posa de relleu la necessitat d’acurtar les distàncies entre les diverses cultures des dels primers moments d’exposició a la lectura dels infants gràcies a la literatura infantil. Aquesta és la història d’una xiqueta que tracta d’imitar les seues germanes a l’hora de posar-se el vel, un element que tant ens costa entendre des de la nostra òptica occidental però que esdevé ací un ritual d’aprenentatge, una celebració de la maduresa personal en lloc d’una pràctica religiosa, ja que l’èmfasi no està en la condició de ser musulmà i de portar vel sinó en créixer i assolir una personalitat pròpia. Els diversos guardons que ha rebut aquesta obra, tant dins com fóra de les fronteres dels Emirats, avalen aquest treball com una eina indispensable per a explorar les diversitats culturals existents a l’altra banda dels nostres confins culturals.

216664_580773985275822_785999740_n

Lectora incansable des de ben menuda i admiradora del gran Roald Dahl, el seu bagatge literari li proporciona els mecanismes per a enfrontar-se a la pàgina en blanc. Comptat i debatut, a hores d’ara, Maitha és ambaixadora cultural d’UAEBBYP i una de les autores més destacades dins del camp del llibre infantil i juvenil del seu país que, a més dels molts títols que ha publicat, també participa activament en la promoció de la cultura i de la lectura per a xiquets en les escoles del seu país.

Així les coses, tot i la distància i les òbvies diferències culturals, la literatura infantil dels Emirats i la literatura infantil valenciana s’assemblen més del que em podria haver imaginat mai. Totes dues conviuen amb dues llengües i el paper de Maitha al segle XXI vindria a ser el de tots aquells escriptors i il·lustradors valencians que als anys vuitanta del segle passat revitalitzaren a València les edicions dedicades a la infància en català. El món és ple de sorpreses boniques.

Deixa un comentari

Filed under Opinió