Tag Archives: Il·lustració infantil

“Kina Taketa. L’escala”: un àlbum de butxaca

Un agost vaig viatjar a Berlín per a visitar una amiga i me’n vaig tornar amb la maleta plena d’àlbums il·lustrats de petit format i de preu reduidíssim. Visitar les llibreries berlineses em va descobrir una manera de fer llibres distinta, amb unes mides que s’allunyaven del gran format habitual amb què es solen presentar els àlbums, però amb la mateixa qualitat literària i artística. No debades, a principi del segle XX, l’escriptora i il·lustradora britànica Beatrix Potter desitjà impulsar un nou concepte de llibre, amb un format menut i il·lustracions grosses, amb la ferma intenció de fer llibres que «pogueren guardar-se a la butxaca». Amb tot, és des d’aquell viatge, que els àlbums il·lustrats de dimensions petites em tenen totalment captivada. És localitza-ne un i sentir el desig de tindre’l. I, precisament això, és el que em va passar amb Kina Taqueta. L’escala.

L’editorial Lata de Sal ha publicat en la seua col·lecció «Vintage» aquesta obra que fou escrita per Annie M.G. Schmidt i il·lustrada per Fiep Westendorp, dues amigues que, al llarg dels anys, crearen diversos llibres infantils considerats als nostres dies clàssics holandesos de la literatura infantil. Kina Taketa, es va pensar originàriament el 1968 per una empresa holandesa de productes lactis que buscava regalar als infants algun detall divertit i original per a promoure el seu negoci. Amb aquest propòsit, Schmidt i Westendorp els presentaren els personatges de Floddertje i el seu gos Smeerkees (noms que podríem traduir de manera literal com Polsosa i Taca). Malgrat que, en un principi, la proposta no els va convéncer degut als noms i els hàbits estranys d’aquests dos personatges que sempre anaven bruts, finalment, acceptaren i, les històries d’aquesta espècie de Pippi Calcesllargues holandesa creada a dues mans, es van convertir en un èxit literari.

Així, Kina Taqueta. L’escala explica que aquesta xiqueta sempre anava tota bruta, tret de quan acabava d’eixir de la banyera. Però mai no romania neta més de mitja hora. I, com ella, el seu gosset. En aquesta ocasió, la seua mare esperava convidats a casa i, com que no hi havia manera que estigués neta molt de temps, la tancà a la seua habitació amb l’esperança que es mantingués sense taques i allà es van quedar ben avorrits ella i el seu gosset. Però, tot d’una, va veure per la finestra com arribava un pintor, que recolzava una escala contra la paret de la casa i començava a pujar-hi amb dos pots plens de pintura. Kina Taketa va obrir la finestra, va eixir fora agafant fort el seu gosset i es va enfilar a l’escala. La continuació ja us la podeu imaginar.

Quan un àlbum nou arriba a les meues mans, me’l rellig i me’l remire incansablement. La màgia de la novetat el fa pujar en la meua escala de llibres pendents de lectura i, durant uns dies, adquireix el títol de preferit entre tota la resta. Tot i això, tret de l’encant del seu format menut, aquesta vegada, vaig relegar Kina Taketa a la prestatgeria privant-lo de les meues atencions fins que, fa pocs dies, de sobte, em vaig tornar a fixar en ell i, sobretot, en les il·lustracions.

kina taketa 2

Fiep Westendorp és una il·lustradora que sorprén. Les seues són unes imatges sense ornaments addicionals. En aquest cas, tot i moure’s en diversos espais com ara el bany, l’habitació o el carrer, la presència dominant dels fons blancs ressalta les figures sense preocupar-se de localitzar-los visualment en cap escenari concret. Sols alguns objectes com ara la banyera, una butaca o alguns altres elements decoratius de la casa les acompanyen i les contextualitzen amb elegància i senzillesa. Hi destaca també la brillantor del color, tan important com és en aquesta narració i especialment a partir del moment en què es vessen els pots de pintura, així com la seua aplicació al paper. A més, aconsegueix una gran expressivitat de les emocions dels personatges, inclòs el gosset. A rel d’açò, només s’ha d’observar la il·lustració final amb la mare com a única protagonista d’una imatge que no necessita pas paraules. Amb la seua aparença i el seu gest en tenim prou.

El seu estil és molt reconegut i es va mantenir constant al llarg de la seua extensa producció. Fou una pionera del disseny i la publicitat i l’influx d’aquestes disciplines es va deixar veure en les il·lustracions que ideava per als textos, sempre irònics i amb sentit de l’humor, de Schmidt, el seu tàndem perfecte. El més bonic d’aquest àlbum il·lustrat, en definitiva, ha estat assaborir-lo a poc a poc, sense l’ànsia que donen les coses noves i, reconéixer que, veritablement, les il·lustracions de Westendorp tenen un aire retro que resulta encantador. Caldrà, doncs, seguir coneixent-la.

kina taketa 1

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors

Jon Klassen: filant imatges

Intente recordar el primer àlbum il·lustrat i potser fou el divertit On és el meu barret? (2012), editat per Milrazones tant en castellà com en català; aquesta última versió lingüística aterrà a ma casa una nit de Reis, prèvia petició per carta. Tal vegada, però, fou House held up by trees (2013), una narració lírica i nostàlgica sobre l’inexorable pas del temps del poeta americà Ted Kooser, publicada únicament en anglés i que, una molt amiga que viatjava per Londres, me la va fer arribar en forma de regal d’aniversari. Siga quin siga l’ordre d’arribada a la meua biblioteca personal, el que vertaderament importa és que aquests dos llibres estan il·lustrats pel canadenc Jon Klassen, autor que, des d’aleshores, admire i seguisc amb entusiasme, no sols per les seues il·lustracions, que són excel·lents, sinó també pels bons textos amb què les presenta, sovint d’altres autors i, d’altres, d’ell mateix. L’última adquisició, i ara no hi ha cap dubte, ha estat Hilo sin fin (2013) un conte de Marc Barnett que ha editat l’Editorial Joventut (en català duu el títol Llana a dojo). Aquest àlbum va rebre el reconeixement de la medalla Caldecott, el premi més prestigiós per a llibres infantils americans, i també fou seleccionat per la revista Faristol com un dels millors llibres de l’any 2013.

IMG_20140919_211828

Hilo sin fin és la història d’Anabel, una xiqueta que, una vesprada nevada d’hivern, descobreix una caixa misteriosa amb fils de colors dins. Anabel, decideix aprofitar aquests fils que ha trobat per a teixir-se un jersei. Quan l’acaba, com li’n sobren, en fa un també per al seu gos Nic i, com que el fil sembla no acabar-se mai, comença a teixir més jerseis per als seus companys de classe, per al senyor Norman, per als seus pares, per a la senyora Garcia, per a tots els gossos, gats i altres animals i fins i tot per a objectes i elements que, en realitat, no necessiten vestir-se amb aquesta peça de roba ni tampoc amb cap altra. Així fins cobrir-ho tot de llana de colors. La notícia d’aquesta caixa plena de fils que no s’esgoten s’estén arreu del món i, fins i tot, arriba a oïdes d’un arxiduc que desitja comprar la caixa màgica d’Anabel. El desenllaç, que no desvetlaré ací, s’explica magistralment mitjançant les imatges, que assumeixen en aquesta part del conte una funció narrativa plena en detriment del text escrit.

Les il·lustracions d’aquest àlbum refermen el particular univers gràfic de Klassen. El gust pels fons neutres amb la presència de menudíssimes taques de pintura que s’escampen desordenadament per la imatge, la predilecció pels colors sobris, la simplicitat formal i la delicadesa de les seues figures junt amb l’expressivitat dels rostres a partir de línies senzilles són trets habituals del seu estil que també compareixen en aquesta obra. En aquesta ocasió, es serveix de l’ús del blanc i el negre per a presentar l’acció però, gradualment, i a mesura que avança el conte, va substituint-los per colors més càlids, procedents de tots els jerseis teixits amb els fils de colors, que van inundant l’escena. Aquesta utilització del color porta a una identificació d’aquest amb els sentiments del bé i el mal encarnats en Anabel, la protagonista, i l’arxiduc, l’antagonista, i li val per crear una segona veu narrativa mitjançant el llenguatge visual. A més, també busca aconseguir la textura de la llana jugant amb el dibuix encadenat dels jerseis de colors que contrasten amb la resta d’elements de la composició, amb una aparença més plana, i amb l’objectiu clar de continuar reforçant aquesta distinció entre dues realitats oposades entre elles.

Hilo sin fin és, en definitiva, una història tendra, un conte modern amb reminiscències populars que reflexiona sobre el caràcter generós, alegre i positiu dels infants i que clou amb un final amb moralitat. Així, Jon Klassen, amb les seues il·lustracions, es reparteix amb l’autor la tasca de contar sense caure en la redundància ni amb un propòsit de destacar, reforçant i amplificant el relat escrit d’una manera subtil, sense interferir-hi. S’aliena amb el text en una simbiosi expressiva perfecta alhora que ofereix una mostra extraordinària de la seua manera d’il·lustrar, tan genuïna com singular i que, a més, ens remet a altres àlbums il·lustrats per ell no sols per la continuïtat dels trets estilístics propis sinó també per la sorpresa de trobar-nos amb un personatge que ja ha dibuixat abans i que no descobrireu fins que no us atrapen, com van fer amb mi, les il·lustracions de Jon Klassen.

Clara Berenguer

1 comentari

Filed under Il·lustradors