‘Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts’: a l’assalt del museu

Els que vam ser visitants habituals de l’IVAM durant molts anys, poc o res sabíem de l’existència d’una sala destinada a exposar el fons històric de l’arxiu bibliogràfic d’aquest museu. Es tracta d’un espai de dimensions molt reduïdes que està actiu des d’octubre del 2015, a través del qual s’hi accedeix precisament a la biblioteca, on ja s’han exhibit al voltant de sis exposicions. Ara que, per fi, hi hem tornat, és un goig passejar per les sales de sempre i alhora descobrir amb fascinació Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts, la primera exposició sobre algunes de les obres il·lustrades d’aquest fons que es mostraran a la sala esmentada fins al pròxim 11 de març. De fet, va ser gràcies a un suggeriment de les bibliotecàries sobre la qualitat d’aquestes peces artístiques que, Irene Bonilla, conservadora i comissària d’aquesta mostra, va començar a investigar-les amb més atenció i, sobretot, a ser-ne conscient que, efectivament, mereixien ser descobertes i presentades als visitants amb el mateix rigor que qualsevol altre objecte d’art. I així ho va fer.

Bonilla encara recorda amb emoció el moment en què, quan era menuda, el pare li va regalar La serp i el riu de Josep Palàcios i Manuel Boix (Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1986). En aquell moment, però, aquelles il·lustracions no li van despertar massa interés. Res no feia presagiar doncs que, anys després, acabaria entusiasmant-se i comissariant una exposició sobre la producció literària il·lustrada dirigida al món infantil entre la qual ocupa un lloc destacat aquesta obra, dins del panorama valencià, és clar. Tot i la creixent valoració d’aquestes per part d’Irene Bonilla, aquesta mostra documental incideix només en les il·lustracions dels artistes del període europeu d’entreguerres i en les publicacions infantils il·lustrades durant la República Espanyola. Cal explicar que la decisió de cenyir-se a aquesta temporalitat és conseqüència del material disponible en la col·lecció del museu, una compilació que, feliçment, es desitja ampliar amb l’obra d’autors valencians, segons em confessa tímidament la comissària.

Tanmateix, en aquesta ocasió, el recorregut s’enceta el 1919 amb el deliciós La Boite a Joujoux. Baller pour Enfants, un dels últims ballets de Cladue Debussy inspirat en la caixa de joguines de la seua filla amb il·lustracions d’André Hellé i es tanca amb la troballa inesperada de dos llibres infantils il·lustrats que s’escapen una mica de l’ordre cronològic i geogràfic establert. Es tracta de l’obra de dues figures rellevants del pop art, com ara David Hockney i Andy Warhol, amb unes imatges que res tenen a veure amb el seu llenguatge gràfic habitual. Curiosament, sembla que la mare d’aquest últim també va il·lustrar llibres infantils.

La Boite a Joujoux. Ballet pour Enfants.

Certament, un dels reptes que planteja una exposició com aquesta és la manera en què es disposen els materials en els aparadors, ja que no es tracta d’il·lustracions úniques sinó que formen part del conjunt d’un llibre en concret i, per tant, l’observació d’aquest sempre serà parcial i estarà subjecta al criteri de la comissària. En aquest sentit, cal felicitar Irene Bonilla, ja que ha desenvolupat un exigent treball previ per tal d’arribar a la solució més encertada. Amb tot, un bon recurs expositiu en aquest cas ha estat l’elaboració d’uns senzills vídeos en què una mà va passant les pàgines d’un parell dels llibres exposats, com és el cas de Macau et Cosmage, d’Édy Legrand, un dels clàssics de l’edició infantil que es va presentar amb un gran format quadrat, un text cal·ligràfic en majúscules que esdevindrà característic de l’estil art decó i una presència destacada del color, amb el qual fins i tot reforcen els quadres de text.

Macau et Cosmage

L’exposició mostra també altres materials que formen part de l’estètica d’avantguarda, com ara els moviments del neoplasticisme holandès, amb l’obra de Van der Leck; el funcionalisme txec, amb l’àlbum de Toyen, pseudònim de Marie Cerminova; les il·lustracions de fotografies d’Aleksandr Ródtxenko, els treballs d’Aleksandra Ekster, la tasca de Salvador Bartolozzi al seminari infantil Pinocho i l’obra de Xavier Nogués, Tono, Antoni Clavé i de la coneguda Lola Anglada amb el seu llibre El més petit de tots, entre altres. Tot el recorregut permet, per tant, comprovar l’enorme influència que l’art modern va exercir en les propostes estètiques per als més menuts dels primers anys del segle XX. 

Arran d’aquesta relació entre l’art, la literatura i la pedagogia, resulta molt interessant recordar que, quan el 1917 va esclatar la Revolució a Rússia, l’ideal revolucionari va constatar que feien falta més llibres per a infants. Abans de l’arribada de Stalin, a la Unió Soviètica es va fer molta feina en aquest sentit. A més, consideraven que els artistes havien de ser els agents del canvi, tant del polític com del cultural i, en aquest propòsit, van col·laborar molts noms, com ara El Lissitzsky i la seua Història de dos quadrats, on expressa mitjançant un disseny constructivista el triomf del quadrat roig de la modernitat sobre el quadrat negre de la decadència conservadora el qual, afortunadament, també es troba en aquesta mostra. Juntament amb aquest, Vladimir Lebedev és dels il·lustradors per a infants de l’avantguarda russa més prolífics de qui l’IVAM va descobrir una il·lustració en la revista Arts et Metiers Graphic del 1930, que ara es representa a gran escala a l’entrada de la sala.

Aquesta reivindicació soviètica dels llibres infantils il·lustrats en l’educació des d’un punt de vista estètic, literari i de sentit crític, és, sense dubte, un dels missatges implícits que s’hi pot extraure d’aquesta exposició. Tota una declaració d’intencions amb què el museu valencià obri de nou les portes a la il·lustració infantil per a il·lustrar, visualment i pedagògica, els lectors més menuts i també els que ja som grans.

Història de dos quadrats

Il bàrbaro: el guerrer que somia

El format d’aquest àlbum il·lustrat el diferenciava de la resta de la prestatgeria. El vaig agafar, vaig llegir-ne el títol, vaig mirar la portada sense massa interés i el vaig tornar a deixar, amb indiferència, on l’havia trobat. Açò em va passar a Bèrgam en la primera llibreria que vaig visitar a la part alta de la ciutat. Res no feia presagiar que, hores després, a punt de comprar un altre llibre d’una de les il·lustradores que més m’agrada canviaria inesperadament d’opinió en percebre les rialles del meu company de viatge. «És genial», va dir amb un somriure i amb l’esmentat àlbum a les mans. «Pse, tampoc no tant, ja l’he vist aquest matí», vaig dir amb escepticisme. Però no podia estar-ne més enganyada. Perquè obrir Il Bàrbaro de Renato Moriconi és caure captivat a l’instant. I, en efecte, fins aquell moment, encara no l’havia obert.

L’absència de text en Il Bàrbaro passa desapercebuda a causa de les il·lustracions de Moriconi, que es distingeixen per l’ús de l’aquarel·la i les composicions elegants i ordenades. Aquest fet es tradueix en unes imatges visualment molt atractives i alhora d’una gran potència narrativa, gairebé cinematogràfica, que estan al servei del que es conta juntament amb la resta d’elements de l’àlbum. Aquesta col·laboració activa és l’objectiu principal que ha de complir un bon àlbum il·lustrat i en aquest cas concret el resultat és impecable. En aquest sentit, com he avançat, les dimensions, inusualment altes i estretes, s’impliquen narrativament en la història com ho fa la portada, la qual avança informació de l’interior, malgrat que no en serem conscients fins al final, lògicament.

Il Bàrbaro, però, no és cap àlbum més sense paraules. Sorprén la presència continuada d’un mateix personatge, un guerrer a cavall i armat amb una espasa, amb un gest de concentració, els ulls tancats i sempre en la mateixa posició, com l’animal que l’acompanya, també immòbil. L’enigmàtic personatge que es rellisca misteriosament amunt i avall i pàgina rere pàgina, travessa paisatges insòlits i s’encara als personatges més diversos, com ara violents ocellots, ciclops ferotges i dracs de qualsevol tipus, una autèntica galeria d’éssers monstruosos provinents de les mitologies clàssiques. Aquest és un llarg i perillós periple que, amb tot, no sembla afectar massa aquest bàrbar, qui supera sense cap esforç tots els obstacles als quals s’enfronta. Però la història va molt més enllà.

I és que, paral·lelament a la imatge, la ment del lector, i en aquest cas la meua, va creant a mesura que avança la història un discurs alternatiu amb el relat visual que, amb la pretensió evident d’avançar-se als fets, es centra en tractar d’esbrinar qui és el protagonista i què passarà amb ell. I com abans ho resolga, millor. Però, de sobte, el buit. L’aparició d’una pàgina en blanc trenca sense contemplacions aquest viatge per terres desconegudes i éssers fantàstics. Aquest desconcert descol·loca, destrueix tots els arguments previs construïts per a entendre la història alhora que també desorienta el protagonista, el bàrbar, que es situa ara en la part inferior de la pàgina amb els ulls oberts per primer cop i tant o més torbat que qui l’observa.

Si ha una cosa que defineix per damunt de tot l’àlbum és, indubtablement, l’habilitat de Renato Moriconi per a endinsar-se en l’univers infantil. Així les coses, aquest guerrer intrèpid i audaç no és més que un infant que plora perquè el seu pare, que l’agafa de la mà impassible davant del seu plor, ha considerat que el temps a la roda dels cavallets ha arribat ja al seu fi i l’obliga a traslladar-se del món dels somnis al món real. Sí, com un somni que s’esvaeix i del qual sols resta, ja en l’última pàgina, una roda dels cavallets solitària que crida a l’evasió, a fugir de la quotidianitat. Sort que, de tant en tant, àlbums com aquest porten a gaudir de nou dels plaers dels somnis com quan érem infants, és a dir, sense límits.

 

 

Salvaje: una faula moderna sobre la felicitat

Això era i no era, una xiqueta que va créixer al bosc amb els óssos, les aus, les raboses i la resta d’animals que l’habitaven. Era feliç. I li agradava molt la seua vida. Malgrat tot, un dia, de sobte, va caure atrapada en el parany d’uns caçadors que, en veure-la, sentiren que havien de retornar-la a una societat d’on, teòricament, provenia. Així que, pensat i fet, la traslladaren fins a la ciutat on decidiren deixar-la sota la tutela d’un psiquiatra carregat de títols que n’avalaven la professionalitat, juntament amb la seua dona, sempre enutjada i malhumorada. Aquest matrimoni el que pretenia era civilitzar-la, és a dir, ensenyar-la a parlar, a menjar i a jugar de la manera més correcta, segons el seu parer, és clar. Però tot ho van fer malament.

Vaig descobrir Wild d’Emily Hughes un d’eixos dies de procrastinació en què et deixes portar de pàgina en pàgina per la xarxa, sense buscar res concret però prioritzant activitats més agradables que no les obligacions diàries. Poc temps després, la casualitat em va espentar fins la prestatgeria de novetats d’una llibreria de València on em vaig trobar davant de l’edició en castellà per part de Libros del Zorro Rojo d’aquesta obra que, sense adonar-me’n, havia quedat enregistrada a la meua memòria visual. Ara que ja la tinc a casa, i me la puc mirar amb atenció, llegir-la i gaudir-la, no em queda sinó confessar que ha passat a ocupar un dels primers llocs en la meua llista de favorits.

Tot i les referències a El llibre de la selva de Rudyard Kypling, Hugues construeix la història des d’una perspectiva més actualitzada, atrevida i descarada. La riquesa i la complexitat del tema tractat és explicat conjuntament i, com requereix un bon àlbum il·lustrat, mitjançant el text i les imatges. Amb tot, el predomini de la il·lustració és evident. A més, la brevetat i la simplicitat del text, que s’insereix en la doble pàgina il·lustrada, resulta fàcilment descodificable per a un lector principiant alhora que el lector adult, que posseeix els recursos suficients per anar més enllà de les paraules, pot extraure conclusions més treballoses que el novell. L’adult esbrinarà que l’home de la casa on va a parar la xiqueta és un psiquiatra famós pels títols mèdics i els titulars dels periòdics que intel·ligentment es disposen a la il·lustració però aquest terme no es fa servir mai en la narració, per posar un exemple d’aquestes altres possibilitats interpretatives.

Pel que a fa a les il·lustracions, aquestes són especialment encisadores. Aquesta cura per la imatge s’aprecia ja des de les guardes, excel·lentment il·lustrades a manera de tapís floral i amb un evident gust ornamental. L’ús del color és sublim i, mentre que a les guardes són els rojos els que dominen, la resta d’imatges exhibeixen una predilecció per les tonalitats verdoses que atorguen una unitat formal i estilística al conjunt a més de mostrar una consonància entre el color i el medi natural, on es desenvolupa amb més comoditat la protagonista. Són il·lustracions que demanen una pausa; reclamen ser mirades amb calma per anar desentaforant a poc a poc les textures, els petits detalls i la resta d’històries paral·leles al text tramades amb la imatge. Aquest és un àlbum de contrastos. Així, Hugues fa una recreació idíl·lica de la vida silvestre, amb una execució preciosista de la vegetació i evidenciant un afecte explícit per la vida animal que contrasta amb la fredor i el caos dels interiors de la segona part del conte, amb una intenció de despertar l’actitud crítica del lector, que tendeix a posicionar-se en un món o en altre.

Tot i les comoditats amb què semblava disposar a l’interior de la llar del matrimoni, la xiqueta només trobava consol i reconfort junt als animals domèstics, un gos i un gat que es convertiren en companys fidels en la seua particular rebel·lia a l’hora de ser allò que no era. Aquest és un àlbum il·lustrat entranyable i commovedor que amaga subtils lectures enriquidores i amb un final podríem dir-ne esperançador, que és més que feliç, ja que, com bé escriu Emily Hugues, «no es pot domesticar una cosa tan feliçment salvatge». I sembla que així va ser. O així hauria de ser almenys.

Carta als Reis d’Orient

El Nadal a ma casa arribava el dia en què ma mare portava el catàleg de joguets d’un conegut centre comercial. En realitat, en portava dos. Un per a mi i un altre per la meua germana, no siga cosa que encara ens barallàrem. M’encantava repassar-me’l de cap a fi. M’hi passava hores fullejant-lo, observant-ho tot amb atenció i assenyalant els imprescindibles que no podien faltar en la meua carta als Reis d’Orient. Ara que ja sóc gran, el que demane són llibres il·lustrats. En faig una llista ben llarga. I, escrivint la d’enguany, de sobte, m’ha envaït un sentiment de tristesa en imaginar la increïble possibilitat d’haver pogut gaudir durant la meua infantesa d’un catàleg de llibres equivalent a l’esmentat de joguets. I és que, tot i que la Nit de Reis entre tots els paquets que havia d’obrir sempre n’hi havia un de contes, mai no els vaig poder triar com sí que vaig poder fer amb les joguines. Ara bé, no em puc queixar. Els Reis ho encertaven sempre. Vaig tindre sort. Tanta que, fins i tot, encara en conserve alguns.

Malgrat la meua bona fortuna, la tendència imperant del fet que trien els pares els llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència de triar allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Precisament, que molts infants acaben per rebutjar la lectura es deu, en gran mesura, al fet que allò que se’ls ofereix ni els interessa ni els captiva. A rel d’aquest assumpte, el crític de literatura infantil Gustavo Puerta Leise, en l’article de Virginia Collera publicat a l’especial de literatura infantil i juvenil del Babelia del dissabte passat, adverteix de la importància d’alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen.

Il·lustració d’André da Loba

La consideració errònia de la infantesa com una etapa vital amb menys criteri i menor sensibilitat condueix sovint a aquesta imposició literària alhora que fa caure en l’oblit una realitat del tot comprovable. Els infants, des de ben menuts, absorbeixen una gran quantitat de informació a partir de la qual construeixen la seua identitat. És en aquest procés d’autodescobriment on els textos i les il·lustracions dels llibres infantils esdevenen d’una importància essencial. Tot allò que impacta els infants en la seua primera època formativa queda enregistrat amb una gran força en la seua memòria i condiciona, per tant, les seues relacions, actuacions i pensaments una vegada esdevenen adults. Aleshores, ¿què hi ha millor per créixer que l’experimentació pròpia?

Recorde amb una tendresa especial Els contes de Pau i Laia de Pilarín Bayés, les històries de El Santi i la Nona de Mercè Company i Horacio Helena, els llibres de la col·lecció «Joanot» o El cuc farruc, títol que mantinc amb una fermesa intensa en el record tot i que no aconseguisc recordar-ne l’interior. Tots ells formen part d’una primerenca i inconscient educació literària i plàstica i són, sense dubte, els que m’han convertit, entre altres coses, en el que hui sóc. D’haver existit l’evocat catàleg de llibres, segurament, els haguera triat jo sense permetre que els Reis ho feren per mi. O potser la tria haguera esta ben diferent. Qui ho sap, això, ara! El que és ben cert és que tots ells els vaig llegir amb plaer. Que, al cap i a la fi, d’això es tracta. I, és des d’aquesta rememoració nostàlgica, que no puc més que compartir amb Gustavo Puerta l’advertència del dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb les joguines. Explorar els llibres sense imposicions significa, en definitiva, indagar, interpretar, analitzar, ampliar els espais de coneixement, posar en funcionament la creativitat però, sobretot, construir futurs adults amb criteri que gaudisquen com a criatures dels llibres il·lustrats.

Reversionant els clàsscis I: Una Caputxeta Roja minimalista

Quan el llop es lliga el tovalló i es disposa a devorar el seu àpat exquisit, la Caputxeta Roja es posa dreta i altiva li pregunta: «¿Què hi ha per menjar?». El llop, amb un posat ferotge, i ben oberta la gargamella, escridassa: «¡Una mica de carn roja!». Però la Caputxeta no s’immuta. I, llavors, comença el conte. «Caram, ¡Quines orelles més grans que tens!». La resta de la història la coneixem, ¿veritat? «¡Per a menjar-te millor!», li contesta el llop amb despietat. Però, de sobte, Caputxeta respon contundent: «No». I el llop es desconcerta, és clar: «¿No?». (¿Com que no?). «Tens mal alé», confessa Caputxeta finalment mig avergonyida per la seua atrevida declaració. O això sembla.

Little Red Hood (un dels meus tresors portats de Londres) és el primer àlbum il·lustrat de Marjolaine Leray, una jove il·lustradora francesa que treballa a París, principalment, com a dissenyadora gràfica. La seua capacitat a l’hora de construir bones històries és realment sorprenent i així ho demostra en aquest conte de fades actualitzat i minimalista editat en francés, anglés i castellà. El Saló de Montreuil de França, una exposició sobre literatura infantil que s’organitza anualment a París i que precisament té lloc durant aquests dies, celebrava un concurs sota el lema “La Caputxeta Roja”. Leray, que de menuda no entenia per què la Caputxeta no era capaç de distingir la seua avia del llop, va preparar per a l’ocasió una versió pròpia però que mai no presentaria. Aquesta adaptació, per sort, va arribar fins l’editorial francesa Actes Sud que va apostar-ne per la publicació.

Seguint les descripcions de Perrault i els germans Grimm, la Caputxeta de Marjolaine Leray és una xiqueta vestida amb una capa roja i el llop un ésser ferotge amb ullals amenaçadors i grans urpes. En realitat, la Caputxeta és una taca roja sense rostre definit que es presenta a la coberta fugint d’una gran massa del mateix color. El ratllat intens amb què es representa aquest conglomerat delata la solució tècnica escollida i, així, servint-se únicament de llapisseres de colors, Leray construeix aquesta història on cada personatge es caracteritza per una tonalitat concreta: el roig, evidentment, per a la Caputxeta, i el negre per al llop. Les seues són unes il·lustracions de traços senzills dibuixades sobre el blanc del paper que exhibeixen una estètica amb personalitat i tot un repertori d’expressions aconseguides mitjançat aquesta suggeridora simplicitat formal.

Una il·lustració tan potent com aquesta necessita d’un text amb les mateixes propietats. I, efectivament, així és. A més, cada vegada que un dels dos personatges s’expressa ho fa amb un text del color que li correspon cosa que accentua el caràcter dialogat de l’obra. El fet d’organitzar la història a partir de l’ús de diàlegs de poques paraules proporciona a la part escrita una plasticitat en consonància amb l’estil de la il·lustració degut tant a la diferenciació tonal com al joc d’engrandir el text quan el llop s’enfada ressaltant l’acció de cridar visualment. El resultat és espectacular.

Sembla que són molts els adults que pensen que és millor atemorir els infants per a aconseguir que tinguen un bon comportament enlloc d’alliberar-los-en de les ansietats com ha de fer un vertader conte de fades. En aquest sentit, mentre que a la versió de Perrault acaba amb la victòria del llop, confirmant aquest propòsit, per als Grimm i Leray és la Caputxeta qui venç el llop tot i que aquests dos divergeixen una mica en els finals. Ens havíem quedat en el mal alé. «Té, un caramel», li’l ofereix amb amabilitat la Caputxeta. El llop, l’accepta, l’obri, el xucla, se l’engul i «¡Arrrgh!», una cremor immensa s’apodera de la gola del llop fins que… Estic pensant que jo, de gran, vull ser com aquesta Caputxeta.