Tag Archives: Il·lustració infantil

Il bàrbaro: el guerrer que somia

El format d’aquest àlbum il·lustrat el diferenciava de la resta de la prestatgeria. El vaig agafar, vaig llegir-ne el títol, vaig mirar la portada sense massa interés i el vaig tornar a deixar, amb indiferència, on l’havia trobat. Açò em va passar a Bèrgam en la primera llibreria que vaig visitar a la part alta de la ciutat. Res no feia presagiar que, hores després, a punt de comprar un altre llibre d’una de les il·lustradores que més m’agrada canviaria inesperadament d’opinió en percebre les rialles del meu company de viatge. «És genial», va dir amb un somriure i amb l’esmentat àlbum a les mans. «Pse, tampoc no tant, ja l’he vist aquest matí», vaig dir amb escepticisme. Però no podia estar-ne més enganyada. Perquè obrir Il Bàrbaro de Renato Moriconi és caure captivat a l’instant. I, en efecte, fins aquell moment, encara no l’havia obert.

L’absència de text en Il Bàrbaro passa desapercebuda a causa de les il·lustracions de Moriconi, que es distingeixen per l’ús de l’aquarel·la i les composicions elegants i ordenades. Aquest fet es tradueix en unes imatges visualment molt atractives i alhora d’una gran potència narrativa, gairebé cinematogràfica, que estan al servei del que es conta juntament amb la resta d’elements de l’àlbum. Aquesta col·laboració activa és l’objectiu principal que ha de complir un bon àlbum il·lustrat i en aquest cas concret el resultat és impecable. En aquest sentit, com he avançat, les dimensions, inusualment altes i estretes, s’impliquen narrativament en la història com ho fa la portada, la qual avança informació de l’interior, malgrat que no en serem conscients fins al final, lògicament.

Il Bàrbaro, però, no és cap àlbum més sense paraules. Sorprén la presència continuada d’un mateix personatge, un guerrer a cavall i armat amb una espasa, amb un gest de concentració, els ulls tancats i sempre en la mateixa posició, com l’animal que l’acompanya, també immòbil. L’enigmàtic personatge que es rellisca misteriosament amunt i avall i pàgina rere pàgina, travessa paisatges insòlits i s’encara als personatges més diversos, com ara violents ocellots, ciclops ferotges i dracs de qualsevol tipus, una autèntica galeria d’éssers monstruosos provinents de les mitologies clàssiques. Aquest és un llarg i perillós periple que, amb tot, no sembla afectar massa aquest bàrbar, qui supera sense cap esforç tots els obstacles als quals s’enfronta. Però la història va molt més enllà.

I és que, paral·lelament a la imatge, la ment del lector, i en aquest cas la meua, va creant a mesura que avança la història un discurs alternatiu amb el relat visual que, amb la pretensió evident d’avançar-se als fets, es centra en tractar d’esbrinar qui és el protagonista i què passarà amb ell. I com abans ho resolga, millor. Però, de sobte, el buit. L’aparició d’una pàgina en blanc trenca sense contemplacions aquest viatge per terres desconegudes i éssers fantàstics. Aquest desconcert descol·loca, destrueix tots els arguments previs construïts per a entendre la història alhora que també desorienta el protagonista, el bàrbar, que es situa ara en la part inferior de la pàgina amb els ulls oberts per primer cop i tant o més torbat que qui l’observa.

Si ha una cosa que defineix per damunt de tot l’àlbum és, indubtablement, l’habilitat de Renato Moriconi per a endinsar-se en l’univers infantil. Així les coses, aquest guerrer intrèpid i audaç no és més que un infant que plora perquè el seu pare, que l’agafa de la mà impassible davant del seu plor, ha considerat que el temps a la roda dels cavallets ha arribat ja al seu fi i l’obliga a traslladar-se del món dels somnis al món real. Sí, com un somni que s’esvaeix i del qual sols resta, ja en l’última pàgina, una roda dels cavallets solitària que crida a l’evasió, a fugir de la quotidianitat. Sort que, de tant en tant, àlbums com aquest porten a gaudir de nou dels plaers dels somnis com quan érem infants, és a dir, sense límits.

 

 

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Salvaje: una faula moderna sobre la felicitat

Això era i no era, una xiqueta que va créixer al bosc amb els óssos, les aus, les raboses i la resta d’animals que l’habitaven. Era feliç. I li agradava molt la seua vida. Malgrat tot, un dia, de sobte, va caure atrapada en el parany d’uns caçadors que, en veure-la, sentiren que havien de retornar-la a una societat d’on, teòricament, provenia. Així que, pensat i fet, la traslladaren fins a la ciutat on decidiren deixar-la sota la tutela d’un psiquiatra carregat de títols que n’avalaven la professionalitat, juntament amb la seua dona, sempre enutjada i malhumorada. Aquest matrimoni el que pretenia era civilitzar-la, és a dir, ensenyar-la a parlar, a menjar i a jugar de la manera més correcta, segons el seu parer, és clar. Però tot ho van fer malament.

EH

Vaig descobrir Wild d’Emily Hughes un d’eixos dies de procrastinació en què et deixes portar de pàgina en pàgina per la xarxa, sense buscar res concret però prioritzant activitats més agradables que no les obligacions diàries. Poc temps després, la casualitat em va espentar fins la prestatgeria de novetats d’una llibreria de València on em vaig trobar davant de l’edició en castellà per part de Libros del Zorro Rojo d’aquesta obra que, sense adonar-me’n, havia quedat enregistrada a la meua memòria visual. Ara que ja la tinc a casa, i me la puc mirar amb atenció, llegir-la i gaudir-la, no em queda sinó confessar que ha passat a ocupar un dels primers llocs en la meua llista de favorits.

Tot i les referències a El llibre de la selva de Rudyard Kypling, Hugues construeix la història des d’una perspectiva més actualitzada, atrevida i descarada. La riquesa i la complexitat del tema tractat és explicat conjuntament i, com requereix un bon àlbum il·lustrat, mitjançant el text i les imatges. Amb tot, el predomini de la il·lustració és evident. A més, la brevetat i la simplicitat del text, que s’insereix en la doble pàgina il·lustrada, resulta fàcilment descodificable per a un lector principiant alhora que el lector adult, que posseeix els recursos suficients per anar més enllà de les paraules, pot extraure conclusions més treballoses que el novell. L’adult esbrinarà que l’home de la casa on va a parar la xiqueta és un psiquiatra famós pels títols mèdics i els titulars dels periòdics que intel·ligentment es disposen a la il·lustració però aquest terme no es fa servir mai en la narració, per posar un exemple d’aquestes altres possibilitats interpretatives.

wild2

Pel que a fa a les il·lustracions, aquestes són especialment encisadores. Aquesta cura per la imatge s’aprecia ja des de les guardes, excel·lentment il·lustrades a manera de tapís floral i amb un evident gust ornamental. L’ús del color és sublim i, mentre que a les guardes són els rojos els que dominen, la resta d’imatges exhibeixen una predilecció per les tonalitats verdoses que atorguen una unitat formal i estilística al conjunt a més de mostrar una consonància entre el color i el medi natural, on es desenvolupa amb més comoditat la protagonista. Són il·lustracions que demanen una pausa; reclamen ser mirades amb calma per anar desentaforant a poc a poc les textures, els petits detalls i la resta d’històries paral·leles al text tramades amb la imatge. Aquest és un àlbum de contrastos. Així, Hugues fa una recreació idíl·lica de la vida silvestre, amb una execució preciosista de la vegetació i evidenciant un afecte explícit per la vida animal que contrasta amb la fredor i el caos dels interiors de la segona part del conte, amb una intenció de despertar l’actitud crítica del lector, que tendeix a posicionar-se en un món o en altre.

Tot i les comoditats amb què semblava disposar a l’interior de la llar del matrimoni, la xiqueta només trobava consol i reconfort junt als animals domèstics, un gos i un gat que es convertiren en companys fidels en la seua particular rebel·lia a l’hora de ser allò que no era. Aquest és un àlbum il·lustrat entranyable i commovedor que amaga subtils lectures enriquidores i amb un final podríem dir-ne esperançador, que és més que feliç, ja que, com bé escriu Emily Hugues, «no es pot domesticar una cosa tan feliçment salvatge». I sembla que així va ser. O així hauria de ser almenys.

wild5

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Carta als Reis d’Orient

El Nadal a ma casa arribava el dia en què ma mare portava el catàleg de joguets d’un conegut centre comercial. En realitat, en portava dos. Un per a mi i un altre per la meua germana, no siga cosa que encara ens barallàrem. M’encantava repassar-me’l de cap a fi. M’hi passava hores fullejant-lo, observant-ho tot amb atenció i assenyalant els imprescindibles que no podien faltar en la meua carta als Reis d’Orient. Ara que ja sóc gran, el que demane són llibres il·lustrats. En faig una llista ben llarga. I, escrivint la d’enguany, de sobte, m’ha envaït un sentiment de tristesa en imaginar la increïble possibilitat d’haver pogut gaudir durant la meua infantesa d’un catàleg de llibres equivalent a l’esmentat de joguets. I és que, tot i que la Nit de Reis entre tots els paquets que havia d’obrir sempre n’hi havia un de contes, mai no els vaig poder triar com sí que vaig poder fer amb les joguines. Ara bé, no em puc queixar. Els Reis ho encertaven sempre. Vaig tindre sort. Tanta que, fins i tot, encara en conserve alguns.

Malgrat la meua bona fortuna, la tendència imperant del fet que trien els pares els llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència de triar allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Precisament, que molts infants acaben per rebutjar la lectura es deu, en gran mesura, al fet que allò que se’ls ofereix ni els interessa ni els captiva. A rel d’aquest assumpte, el crític de literatura infantil Gustavo Puerta Leise, en l’article de Virginia Collera publicat a l’especial de literatura infantil i juvenil del Babelia del dissabte passat, adverteix de la importància d’alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen.

Andre da Loba

Il·lustració d’André da Loba

La consideració errònia de la infantesa com una etapa vital amb menys criteri i menor sensibilitat condueix sovint a aquesta imposició literària alhora que fa caure en l’oblit una realitat del tot comprovable. Els infants, des de ben menuts, absorbeixen una gran quantitat de informació a partir de la qual construeixen la seua identitat. És en aquest procés d’autodescobriment on els textos i les il·lustracions dels llibres infantils esdevenen d’una importància essencial. Tot allò que impacta els infants en la seua primera època formativa queda enregistrat amb una gran força en la seua memòria i condiciona, per tant, les seues relacions, actuacions i pensaments una vegada esdevenen adults. Aleshores, ¿què hi ha millor per créixer que l’experimentació pròpia?

Recorde amb una tendresa especial Els contes de Pau i Laia de Pilarín Bayés, les històries de El Santi i la Nona de Mercè Company i Horacio Helena, els llibres de la col·lecció «Joanot» o El cuc farruc, títol que mantinc amb una fermesa intensa en el record tot i que no aconseguisc recordar-ne l’interior. Tots ells formen part d’una primerenca i inconscient educació literària i plàstica i són, sense dubte, els que m’han convertit, entre altres coses, en el que hui sóc. D’haver existit l’evocat catàleg de llibres, segurament, els haguera triat jo sense permetre que els Reis ho feren per mi. O potser la tria haguera esta ben diferent. Qui ho sap, això, ara! El que és ben cert és que tots ells els vaig llegir amb plaer. Que, al cap i a la fi, d’això es tracta. I, és des d’aquesta rememoració nostàlgica, que no puc més que compartir amb Gustavo Puerta l’advertència del dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb les joguines. Explorar els llibres sense imposicions significa, en definitiva, indagar, interpretar, analitzar, ampliar els espais de coneixement, posar en funcionament la creativitat però, sobretot, construir futurs adults amb criteri que gaudisquen com a criatures dels llibres il·lustrats.

1 comentari

Filed under Opinió

Reversionant els clàsscis I: Una Caputxeta Roja minimalista

Quan el llop es lliga el tovalló i es disposa a devorar el seu àpat exquisit, la Caputxeta Roja es posa dreta i altiva li pregunta: «¿Què hi ha per menjar?». El llop, amb un posat ferotge, i ben oberta la gargamella, escridassa: «¡Una mica de carn roja!». Però la Caputxeta no s’immuta. I, llavors, comença el conte. «Caram, ¡Quines orelles més grans que tens!». La resta de la història la coneixem, ¿veritat? «¡Per a menjar-te millor!», li contesta el llop amb despietat. Però, de sobte, Caputxeta respon contundent: «No». I el llop es desconcerta, és clar: «¿No?». (¿Com que no?). «Tens mal alé», confessa Caputxeta finalment mig avergonyida per la seua atrevida declaració. O això sembla.

Little Red Hood (un dels meus tresors portats de Londres) és el primer àlbum il·lustrat de Marjolaine Leray, una jove il·lustradora francesa que treballa a París, principalment, com a dissenyadora gràfica. La seua capacitat a l’hora de construir bones històries és realment sorprenent i així ho demostra en aquest conte de fades actualitzat i minimalista editat en francés, anglés i castellà. El Saló de Montreuil de França, una exposició sobre literatura infantil que s’organitza anualment a París i que precisament té lloc durant aquests dies, celebrava un concurs sota el lema “La Caputxeta Roja”. Leray, que de menuda no entenia per què la Caputxeta no era capaç de distingir la seua avia del llop, va preparar per a l’ocasió una versió pròpia però que mai no presentaria. Aquesta adaptació, per sort, va arribar fins l’editorial francesa Actes Sud que va apostar-ne per la publicació.

Seguint les descripcions de Perrault i els germans Grimm, la Caputxeta de Marjolaine Leray és una xiqueta vestida amb una capa roja i el llop un ésser ferotge amb ullals amenaçadors i grans urpes. En realitat, la Caputxeta és una taca roja sense rostre definit que es presenta a la coberta fugint d’una gran massa del mateix color. El ratllat intens amb què es representa aquest conglomerat delata la solució tècnica escollida i, així, servint-se únicament de llapisseres de colors, Leray construeix aquesta història on cada personatge es caracteritza per una tonalitat concreta: el roig, evidentment, per a la Caputxeta, i el negre per al llop. Les seues són unes il·lustracions de traços senzills dibuixades sobre el blanc del paper que exhibeixen una estètica amb personalitat i tot un repertori d’expressions aconseguides mitjançat aquesta suggeridora simplicitat formal.

LittleRedHood Cover

Una il·lustració tan potent com aquesta necessita d’un text amb les mateixes propietats. I, efectivament, així és. A més, cada vegada que un dels dos personatges s’expressa ho fa amb un text del color que li correspon cosa que accentua el caràcter dialogat de l’obra. El fet d’organitzar la història a partir de l’ús de diàlegs de poques paraules proporciona a la part escrita una plasticitat en consonància amb l’estil de la il·lustració degut tant a la diferenciació tonal com al joc d’engrandir el text quan el llop s’enfada ressaltant l’acció de cridar visualment. El resultat és espectacular.

Sembla que són molts els adults que pensen que és millor atemorir els infants per a aconseguir que tinguen un bon comportament enlloc d’alliberar-los-en de les ansietats com ha de fer un vertader conte de fades. En aquest sentit, mentre que a la versió de Perrault acaba amb la victòria del llop, confirmant aquest propòsit, per als Grimm i Leray és la Caputxeta qui venç el llop tot i que aquests dos divergeixen una mica en els finals. Ens havíem quedat en el mal alé. «Té, un caramel», li’l ofereix amb amabilitat la Caputxeta. El llop, l’accepta, l’obri, el xucla, se l’engul i «¡Arrrgh!», una cremor immensa s’apodera de la gola del llop fins que… Estic pensant que jo, de gran, vull ser com aquesta Caputxeta.

Marjolaine Leray 1

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

“Kina Taketa. L’escala”: un àlbum de butxaca

Un agost vaig viatjar a Berlín per a visitar una amiga i me’n vaig tornar amb la maleta plena d’àlbums il·lustrats de petit format i de preu reduidíssim. Visitar les llibreries berlineses em va descobrir una manera de fer llibres distinta, amb unes mides que s’allunyaven del gran format habitual amb què es solen presentar els àlbums, però amb la mateixa qualitat literària i artística. No debades, a principi del segle XX, l’escriptora i il·lustradora britànica Beatrix Potter desitjà impulsar un nou concepte de llibre, amb un format menut i il·lustracions grosses, amb la ferma intenció de fer llibres que «pogueren guardar-se a la butxaca». Amb tot, és des d’aquell viatge, que els àlbums il·lustrats de dimensions petites em tenen totalment captivada. És localitza-ne un i sentir el desig de tindre’l. I, precisament això, és el que em va passar amb Kina Taqueta. L’escala.

L’editorial Lata de Sal ha publicat en la seua col·lecció «Vintage» aquesta obra que fou escrita per Annie M.G. Schmidt i il·lustrada per Fiep Westendorp, dues amigues que, al llarg dels anys, crearen diversos llibres infantils considerats als nostres dies clàssics holandesos de la literatura infantil. Kina Taketa, es va pensar originàriament el 1968 per una empresa holandesa de productes lactis que buscava regalar als infants algun detall divertit i original per a promoure el seu negoci. Amb aquest propòsit, Schmidt i Westendorp els presentaren els personatges de Floddertje i el seu gos Smeerkees (noms que podríem traduir de manera literal com Polsosa i Taca). Malgrat que, en un principi, la proposta no els va convéncer degut als noms i els hàbits estranys d’aquests dos personatges que sempre anaven bruts, finalment, acceptaren i, les històries d’aquesta espècie de Pippi Calcesllargues holandesa creada a dues mans, es van convertir en un èxit literari.

Així, Kina Taqueta. L’escala explica que aquesta xiqueta sempre anava tota bruta, tret de quan acabava d’eixir de la banyera. Però mai no romania neta més de mitja hora. I, com ella, el seu gosset. En aquesta ocasió, la seua mare esperava convidats a casa i, com que no hi havia manera que estigués neta molt de temps, la tancà a la seua habitació amb l’esperança que es mantingués sense taques i allà es van quedar ben avorrits ella i el seu gosset. Però, tot d’una, va veure per la finestra com arribava un pintor, que recolzava una escala contra la paret de la casa i començava a pujar-hi amb dos pots plens de pintura. Kina Taketa va obrir la finestra, va eixir fora agafant fort el seu gosset i es va enfilar a l’escala. La continuació ja us la podeu imaginar.

Quan un àlbum nou arriba a les meues mans, me’l rellig i me’l remire incansablement. La màgia de la novetat el fa pujar en la meua escala de llibres pendents de lectura i, durant uns dies, adquireix el títol de preferit entre tota la resta. Tot i això, tret de l’encant del seu format menut, aquesta vegada, vaig relegar Kina Taketa a la prestatgeria privant-lo de les meues atencions fins que, fa pocs dies, de sobte, em vaig tornar a fixar en ell i, sobretot, en les il·lustracions.

kina taketa 2

Fiep Westendorp és una il·lustradora que sorprén. Les seues són unes imatges sense ornaments addicionals. En aquest cas, tot i moure’s en diversos espais com ara el bany, l’habitació o el carrer, la presència dominant dels fons blancs ressalta les figures sense preocupar-se de localitzar-los visualment en cap escenari concret. Sols alguns objectes com ara la banyera, una butaca o alguns altres elements decoratius de la casa les acompanyen i les contextualitzen amb elegància i senzillesa. Hi destaca també la brillantor del color, tan important com és en aquesta narració i especialment a partir del moment en què es vessen els pots de pintura, així com la seua aplicació al paper. A més, aconsegueix una gran expressivitat de les emocions dels personatges, inclòs el gosset. A rel d’açò, només s’ha d’observar la il·lustració final amb la mare com a única protagonista d’una imatge que no necessita pas paraules. Amb la seua aparença i el seu gest en tenim prou.

El seu estil és molt reconegut i es va mantenir constant al llarg de la seua extensa producció. Fou una pionera del disseny i la publicitat i l’influx d’aquestes disciplines es va deixar veure en les il·lustracions que ideava per als textos, sempre irònics i amb sentit de l’humor, de Schmidt, el seu tàndem perfecte. El més bonic d’aquest àlbum il·lustrat, en definitiva, ha estat assaborir-lo a poc a poc, sense l’ànsia que donen les coses noves i, reconéixer que, veritablement, les il·lustracions de Westendorp tenen un aire retro que resulta encantador. Caldrà, doncs, seguir coneixent-la.

kina taketa 1

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors

Jon Klassen: filant imatges

Intente recordar el primer àlbum il·lustrat i potser fou el divertit On és el meu barret? (2012), editat per Milrazones tant en castellà com en català; aquesta última versió lingüística aterrà a ma casa una nit de Reis, prèvia petició per carta. Tal vegada, però, fou House held up by trees (2013), una narració lírica i nostàlgica sobre l’inexorable pas del temps del poeta americà Ted Kooser, publicada únicament en anglés i que, una molt amiga que viatjava per Londres, me la va fer arribar en forma de regal d’aniversari. Siga quin siga l’ordre d’arribada a la meua biblioteca personal, el que vertaderament importa és que aquests dos llibres estan il·lustrats pel canadenc Jon Klassen, autor que, des d’aleshores, admire i seguisc amb entusiasme, no sols per les seues il·lustracions, que són excel·lents, sinó també pels bons textos amb què les presenta, sovint d’altres autors i, d’altres, d’ell mateix. L’última adquisició, i ara no hi ha cap dubte, ha estat Hilo sin fin (2013) un conte de Marc Barnett que ha editat l’Editorial Joventut (en català duu el títol Llana a dojo). Aquest àlbum va rebre el reconeixement de la medalla Caldecott, el premi més prestigiós per a llibres infantils americans, i també fou seleccionat per la revista Faristol com un dels millors llibres de l’any 2013.

IMG_20140919_211828

Hilo sin fin és la història d’Anabel, una xiqueta que, una vesprada nevada d’hivern, descobreix una caixa misteriosa amb fils de colors dins. Anabel, decideix aprofitar aquests fils que ha trobat per a teixir-se un jersei. Quan l’acaba, com li’n sobren, en fa un també per al seu gos Nic i, com que el fil sembla no acabar-se mai, comença a teixir més jerseis per als seus companys de classe, per al senyor Norman, per als seus pares, per a la senyora Garcia, per a tots els gossos, gats i altres animals i fins i tot per a objectes i elements que, en realitat, no necessiten vestir-se amb aquesta peça de roba ni tampoc amb cap altra. Així fins cobrir-ho tot de llana de colors. La notícia d’aquesta caixa plena de fils que no s’esgoten s’estén arreu del món i, fins i tot, arriba a oïdes d’un arxiduc que desitja comprar la caixa màgica d’Anabel. El desenllaç, que no desvetlaré ací, s’explica magistralment mitjançant les imatges, que assumeixen en aquesta part del conte una funció narrativa plena en detriment del text escrit.

Les il·lustracions d’aquest àlbum refermen el particular univers gràfic de Klassen. El gust pels fons neutres amb la presència de menudíssimes taques de pintura que s’escampen desordenadament per la imatge, la predilecció pels colors sobris, la simplicitat formal i la delicadesa de les seues figures junt amb l’expressivitat dels rostres a partir de línies senzilles són trets habituals del seu estil que també compareixen en aquesta obra. En aquesta ocasió, es serveix de l’ús del blanc i el negre per a presentar l’acció però, gradualment, i a mesura que avança el conte, va substituint-los per colors més càlids, procedents de tots els jerseis teixits amb els fils de colors, que van inundant l’escena. Aquesta utilització del color porta a una identificació d’aquest amb els sentiments del bé i el mal encarnats en Anabel, la protagonista, i l’arxiduc, l’antagonista, i li val per crear una segona veu narrativa mitjançant el llenguatge visual. A més, també busca aconseguir la textura de la llana jugant amb el dibuix encadenat dels jerseis de colors que contrasten amb la resta d’elements de la composició, amb una aparença més plana, i amb l’objectiu clar de continuar reforçant aquesta distinció entre dues realitats oposades entre elles.

Hilo sin fin és, en definitiva, una història tendra, un conte modern amb reminiscències populars que reflexiona sobre el caràcter generós, alegre i positiu dels infants i que clou amb un final amb moralitat. Així, Jon Klassen, amb les seues il·lustracions, es reparteix amb l’autor la tasca de contar sense caure en la redundància ni amb un propòsit de destacar, reforçant i amplificant el relat escrit d’una manera subtil, sense interferir-hi. S’aliena amb el text en una simbiosi expressiva perfecta alhora que ofereix una mostra extraordinària de la seua manera d’il·lustrar, tan genuïna com singular i que, a més, ens remet a altres àlbums il·lustrats per ell no sols per la continuïtat dels trets estilístics propis sinó també per la sorpresa de trobar-nos amb un personatge que ja ha dibuixat abans i que no descobrireu fins que no us atrapen, com van fer amb mi, les il·lustracions de Jon Klassen.

Clara Berenguer

1 comentari

Filed under Il·lustradors