‘El cavallet de cartó’: o el descobriment de la il·lustració infantil valenciana

Durant molts anys, en una de les prestatgeries del menjador de casa va estar El cavallet de cartó. La meua germana i jo encara recordem com el fullejàvem sovint, mentre miràvem la televisió o jugàvem en la catifa, i el redescobríem cada vegada que l’obríem. Més que llegir el text, el que més ens agradava era seguir la història a partir de les il·lustracions però, tot i l’admiració que ens despertava aquest llibre, mai no el vam agafar per portar-lo a la prestatgeria amb la resta dels nostres llibres. Sempre el tornàvem al lloc que ocupava, que, curiosament, era al costat dels catàlegs d’art. Aleshores, encara no ho sabia, però quina coincidència que, tant de temps després, divendres passat defensara una tesi doctoral sobre Miguel Calatayud i els seus llibres infantils il·lustrats, entre els quals es troba El cavallet de cartó.

De fet, aquest és un llibre publicat a València el 1984, que no sols té un sentit especial per a mi sinó que també amaga un significat cultural i generacional important a causa del temps en què va aparèixer. Al País Valencià l’evolució de la literatura infantil escrita en valencià no es va consolidar amb certa fermesa fins els anys vuitanta del segle XX amb l’arribada d’un context polític nou i l’aparició d’un grup d’escriptors i il·lustradors que desenvoluparen un gènere narratiu i artístic d’una gran singularitat. Les creacions de Miguel Calatayud, precisament, il·lustraren algunes de les obres més significatives d’aquell període de renaixença de la literatura infantil valenciana i el converteixen, per tant, en una figura clau de la consolidació de la il·lustració infantil valenciana. Amb tot, el gran format, l’espai disponible per a les il·lustracions i la policromia i lluminositat d’aquestes converteixen el Cavallet de cartó en un dels contes més ben considerats de l’època.

Així doncs, els seus inicis com a il·lustrador coincideixen amb els anys setanta i vuitanta del segle XX i amb una València pletòrica des del punt de vista artístic. Aquest era el començament d’una etapa preocupada per la imatge en la qual sorgiren projectes interessants de la mà de molts artistes que aleshores començaven, com ara Armengol, Artur Heras i Manuel Boix, tots ells amb una important projecció artística actual i amb els quals Calatayud mantenia un intercanvi fluid d’impressions. Aquesta confluència el portaria a configurar el que, a hores d’ara, és un dels universos gràfics més particulars i eclèctics del panorama de la il·lustració infantil amb una sòlida idiosincràsia estilística que es fa palesa en imatges caracteritzades pels enquadraments innovadors, la superposició de plans, la manca de perspectiva i la preferència per la complicació visual juntament amb altres qualitats formals significatives com ara el protagonisme del color en la conformació del sentit total de la il·lustració i la construcció lumínica de la imatge.

Les il·lustracions de Calatayud, però, no són sols el resultat d’un context social, com és l’eclosió als anys vuitanta del segle XX, sinó també del creixement i la consideració d’un art acusat, fins no fa molt de temps, de menor. Una accepció que encara no s’ha superat completament malgrat que aquestes obres enriqueixen la tradició artística valenciana en dues vessants. D’una banda, potencien el panorama de la il·lustració infantil valenciana i, d’altra, són una aportació ben remarcable en la creació d’una identitat artística valenciana en consonància amb les grans tradicions artístiques contemporànies. Per tot això, les il·lustracions infantils de Calatayud són un tipus de creacions artístiques a descobrir, explorar i reivindicar ja que, seria una llàstima, que llibres com ara El cavallet de cartó romanguen només en la memòria dels que vam gaudir d’aquests sense límits ni imposicions.

Cocodril Cocollibre: més que una iniciativa d’animació a la lectura

Pense que tots guardem amb una tendresa especial en la nostra memòria els llibres que ens han marcat en la infantesa. Cocodril Cocollibre és un dels tants que, per a mi, conserva aquest prestigi innat. Encara recorde les caixes que mon pare, l’editor, portava a casa plenes dels llibres del Cocodril i la sorpresa en trobar-los publicats en castellà, en català i en èuscar; recorde obrir-les i descobrir-ne l’olor de la tinta, la brillantor blava de les portades (tot i que aquest to els va jugar una mala passada en alguns exemplars), el format corona gran i les il·lustracions a dues tintes. Resulta curiós com, sovint, els nostres primers records dels llibres també van lligats precisament a aquests aspectes formals, als materials, les dimensions, les textures i els colors. I com oblidar-me de la presentació a la Casa de Cultura del meu poble, Banyeres de Mariola, i la meua col·laboració simulant que era la cua del cocodril i tractant de dissimular el riure i la vergonya pels moviments de cul amb què havia d’aparèixer allà dalt de l’escenari.

Mentre ho recorde amb Jordi Garcia, el creador del Cocollibre, me n’adone que aquest record el compartisc amb molts altres infants i, ben especialment, amb els de l’Eliana, localitat de residència de l’autor i lloc d’origen del cocodril. Jordi m’explica que, el desencadenant directe de l’aparició del personatge resideix en la proposta de bastir una biblioteca a l’alumnat del Primer Cicle de Primària de l’escola on treballava, així com en la necessitat d’inventar un element fantàstic que servira de fil conductor de tots els actes fets entorn a la inauguració d’aquest espai. La troballa casual d’un llibre il·lustrat sobre la vida dels cocodrils en l’instant oportú en què es trobava en plena cerca d’inspiració li va suggerir el nom de Cocollibre i el va portar a confeccionar un senzill cap de cocodril retallat amb una cartolina que presentava als infants com l’ésser meravellós que hi vivia a la biblioteca de l’escola. Era l’any 1987 i el conte del cocodril ja estava en marxa.

Des del seu naixement fins a la seua publicació, el Cocollibre, però, havia estat una narració oral. Poc després de la concepció del personatge, Jordi va començar a treballar com assessor en un centre de professors i, a més de continuar contant la història, va associar a la narració unes activitats de promoció lectora conseqüència de la seua participació en seminaris d’aprenentatge i motivació a la lectura a les escoles. Mostrava el cocodril, que s’havia convertit ja en una disfressa més elaborada i amb els atributs més accentuats, juntament amb altres materials relacionats amb la història, contava el conte, n’explicava l’experiència i n’oferia possibilitats pedagògiques alternatives. La insistència dels docents per aconseguir un text escrit al voltant d’aquesta iniciativa susceptible d’aplicar a les seues classes el va encoratjar a escriure’l però no va ser fins el 1991, amb l’organització d’uns cursos de formació plàstica i la coincidència i amistat amb Felip Baldó, l’il·lustrador del llibre, que el projecte no va prendre forma. Es va editar el 1992 i va ser el primer de la col·lecció infantil dels «Llibres del Cocodril» d’Edicions de la Guerra, una editorial dedicada fonamentalment a l’edició de poesia que anys després va fusionar les col·leccions en l’Editorial Denes.

Cocodril Cocollibre és un llibre imprés encara en litografia offset i per això el caracteritza la bitonalitat amb què s’exhibeix. Aquest tret tècnic s’adequa amb subtilesa i genialitat amb l’expressivitat i la riquesa plàstica de les il·lustracions de Felip Baldó, que va ser un dels grans dominadors de la línia dins de la gràfica valenciana. Precisament, Jordi, el va buscar per aquest motiu. En efecte, la seua capacitat i precisió lineal a l’hora d’elaborar els personatges i els ambients es barreja amb la presència contundent de les tintes planes fins arribar a mostrar unes il·lustracions exquisides i delicades, d’una gran qualitat artística i de forts trets mediterranis, diguem-ne ara sí valencians.

Cocodril Cocollibre és el conte de l’únic cocodril de la història dels cocodrils que ha aprés a llegir. Jordi ambicionava lligar la innocència i la naturalitat del seu text amb unes imatges que el complementaren alhora que oferiren lectures diverses. Més enllà d’assolir aquest objectiu, aquesta obra és un referent del imaginari lector de moltes generacions que encara no ha rebut del tot el seu degut reconeixement (com ocorre en tantes altres publicacions valencianes). No debades, aquests infants lectors del Cocodril, que ja han crescut, el paren pel carrer i exclamen amb alegria: «Jo he llegit el Cocollibre!»

Aitana Carrasco: una mentidera ben il·lustrada

Quan arribava l’estiu, ma mare es convertia en la mestra de natació de tots els xiquets del poble. Com que estàvem de vacances, la meua germana i jo, ens passàvem els dies a la piscina i perseguíem la mare amunt i avall mentre la imitàvem i imaginàvem que, com ella, ensenyàvem a nadar els més menuts. Era molt divertit. Per contra, prèviament, nosaltres havíem sigut també víctimes de les falses promeses de la mare quan, en preparar-nos per a entrar a nadar a la voreta de la piscina, ens empenyia sobtadament cap a l’aigua i no complia amb la seua paraula: “Tranquil·la, que no t’espentaré”. Coneixedores com érem de la situació, no ens sorpreníem quan algun del seus alumnes eixia per l’escaleta, plorant desconsoladament i a empentes i rodolons perquè, sí, efectivament, ma mare els havia mentit, tal i com havia fet amb nosaltres dues.

El 2007, l’editorial Tàndem publicà Gran recull de mentides il·lustrades, contat i il·lustrat per Aitana Carrasco. Es tracta d’un àlbum il·lustrat que, segons s’explica a l’interior, es va crear amb el propòsit clar d’advertir els més menuts que la gent gran diu mentides perquè no ho poden evitar i perquè, a més a més, els encanta dir-ne. Descobrir-lo ha estat la confirmació evident, una vegada passats els anys, de totes aquelles mentides que, durant la meua infantesa, em van contar els grans i em vaig creure cegament. Aquesta que he explicat, per tant, sols en seria una de tantes.

Aitana Carrasco amaga un Pinotxo a la contraportada al qual li ha crescut el nas i amb el qual subjecta el títol del conte per anticipar-nos el que ens trobarem a l’interior al mateix temps que transforma les guardes en un avís que alerta que el contingut del llibre no és apte per a majors alhora que s’hi prohibeix, terminantment, la lectura a la gent gran. Tota una declaració de intencions per protegir els menuts de les nombroses mentides que al llarg de la seua infantesa hauran d’escoltar. Malgrat tot, si qualsevol adult, i sempre sota la seua responsabilitat, decideix continuar endavant amb la lectura, ben segur que quedarà fascinat pel gran sentit de l’humor i per la riquesa visual que s’hi desprén al llarg de les pàgines d’aquest recull tan peculiar.

Tot i que Aitana Carrasco és valenciana, la seua manera d’il·lustrar sembla manifestar la influència de l’estètica mexicana conseqüència de la seua estada en aquell país. La definició dels contorns de les figures i dels distints elements que hi apareixen a la imatge juntament amb el gust pels colors vibrants i brillants són dos trets reveladors d’aquest influx. Amb tot, les seues il·lustracions mostren composicions senzilles, de fons neutres, amb una predilecció pel blau, on es disposen uns personatges de faccions exagerades i galtes enrojolades que representen les distintes mentides que Aitana Carrasco ha recopilat. Aquestes particularitats formals es combinen amb les d’una sèrie de petits objectes que tendeixen a reproduir l’aspecte del collage, del qual n’és aficionada. Entre tots ells, es pot trobar una gat, una pistola, els peixos de la mar, els coberts de la taula, els plats, uns elefants, amb un toc surrealista i poètic, i fins i tot, s’albira la presència sorprenent, i alhora inquietant, d’unes mosques que compareixeran repetidament al llarg de totes les pàgines. A banda d’això, els interiors sol decorar-los amb l’exposició d’uns quadres de marcs elegants i barrocs que exhibeixen imatges relacionades amb el que s’il·lustra amb una certa intenció conceptual i que comparteixen aquesta inclinació estilística. Especialment suggeridor és el gravat d’una de les escenes de La Caputxeta Roja que va il·lustrar Gustave Doré i que presenta en un d’aquests quadres.

L’aigua oxigenada no pica, aquesta cullerada és l’última, si m’expliques què ha passat et promet que no m’enfadaré o has de menjar cogombre i cresta de gallina per a fer-te bonica són sols unes poques de les mentides que Aitana Carrasco ha il·lustrat amb tanta airositat, ara bé, al final del llibre, i conscient com és de la quantitat que se’n diuen, encara deixa unes pàgines en blanc i recomana afegir-ne, escriure’n i il·lustrar-ne més per a completar aquesta compilació. Jo ja he afegit la meua però, pensant-ho bé, he de reconéixer que, en alguna ocasió, m’he enxampat a mi mateixa contant a alguns dels xiquets que tinc al meu voltant alguna d’aquestes mentides. Fins i tot n’he inventat de noves. Deu ser que ja m’he fet major.

Clara Berenguer

Col·lecció «Joanot»: la preservació de l’imaginari col·lectiu

Tots mantenim amb una especial fermesa al nostre subconscient aquelles imatges en què ens hem fixat en la nostra infantesa. Tot allò que ens colpeix durant aquest període ho conservem en la nostra memòria, per això els llibres per a infants i les seues il·lustracions, juguen un paper tan decisiu.

A València, el procés de creació de la literatura infantil en català no es produeix plenament fins a l’inici dels anys 1980 amb l’adveniment d’un context polític nou. És amb l’establiment de l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) quan comencen a percebre’s els primers símptomes de normalització. Així, un fet cabdal en la gestació de les edicions dedicades a la infància és l’aparició de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, una heroica plataforma que gairebé entre 1975 i 1986 va dur a terme iniciatives tant interessants com la creació l’any 1983 de la primera col·lecció de literatura per a infants en una llengua diferent al castellà coneguda amb el nom de «Joanot».

Aquesta col·lecció està composta per uns llibres de format horitzontal i unes il·lustracions que s’acompanyen d’uns textos breus amb una tipografia que imita la cal·ligrafia feta a mà. Cadascun dels llibres es caracteritza per l’ús de tintes planes i per una elecció monocromàtica, fet que, a banda d’abaratir costos, atorga una aparença força moderna i expressiva al conjunt. A més, al final, hi ha un parell de pàgines amb jocs i activitats per a divertir-se després de la lectura.

Un dels meus contes més estimats és, sense dubte, Els números accidentats, una història d’uns números que sofreixen tot tipus d’incidents. L’u, va passejant i un test li cau al cap, al 2 un gegant li arranca un dit, el 3 es trenca un os, al 4 li plora un ull i així fins arribar al número 10. Aquesta enumeració, tan accidentada com divertida, és narrada excel·lentment per Empar de Lanuza qui juga amb una rima senzilla i un llenguatge clar i fluid que fa avançar la narració àgilment. La musicalitat que desprén el text de De Lanuza es veu reforçada per les il·lustracions de Manuel Granell qui, després de treballar diversos anys com a dissenyador de còmics, durant aquest temps, es va dedicar a la il·lustració de llibres infantils, deixant-nos exemplars tan encantadors com aquest. En Els números accidentats, la preponderància del taronja és l’encarregada de donar color a uns números que sorprenen pels seus trets humans i que, a més, s’individualitzen amb unes particularitats pròpies que els fan distingir-se els uns dels altres. En aquest sentit, el 3 té tot el cos cobert de pèl, el 4 és un indi o el 6 porta ulleres. Les il·lustracions, a banda de connectar perfectament amb la narració, introdueixen lectures distintes al text mitjançant l’ús de la imatge, que desenvolupa escenaris i detalls que el conte no desvetla però sempre manté consonància amb les paraules de l’autora. La simplicitat i la ingenuïtat d’aquestes il·lustracions són una bona mostra de l’estil d’aquest il·lustrador i de l’estètica d’aquell moment.

Altres contes d’aquesta col·lecció són De qui serà?, també d’Empar de Lanuza i Manuel Granell; aquest últim continua amb la seua tasca com a il·lustrador amb títols com Ui, ui, ui quins ulls i Ara va de caps, tots dos escrits per Rosa Serrano, mentre que Carles Ortín va ser l’encarregat de les il·lustracions de La bola escrit per Enric Larreula i, finalment, Josep Ferrer i Xelo Garrigós que il·lustraren Xe quins peus de Maria Dolors Pellicer.

La col·lecció «Joanot» fou un dels primers materials que nasqueren per a oferir una funció educativa, la de l’ensenyament en valencià. Juntament amb el seu valor artístic, que és molt alt, aquest conjunt de llibres és un referent ineludible que hauria de passar de generació en generació. A banda dels valors educatius i artístics, els llibres per a infants, i per tant les il·lustracions que contenen, s’han de tenir en compte per la seua vàlua com a agents culturals degut al fet que són un element clau de la producció social, històrica i cultural de qualsevol societat i, consegüentment, intervenen en el procés de construcció de la identitat individual dels infants. Obres com aquestes, per tant, formen una valuosa part de l’imaginari col·lectiu i es converteixen en un vehicle indispensable de culturització que és necessari conservar i donar a conèixer. I en un context com el que vivim, encara més.