Tag Archives: àlbums il·lustrats

Decàleg dels Reis Mags d’Orient per a triar un bon àlbum il·lustrat

blog_reis

1. Conéixer exactament què s’entén per àlbum il·lustrat: el que aconsegueix un equilibri perfecte entre la narració i les il·lustracions.

2. Valorar, per tant, la il·lustració amb els mateixos valors d’exigència que habitualment se li imposen al text per tal de buscar àlbums il·lustrats visualment potents que no reproduïsquen ni imiten estètiques similars a les que presenten les publicacions que no s’arrisquen des del punt de vista plàstic i s’adhereixen a la corrent dominant.

3. Qüestionar les dubtoses catalogacions per edats. Els àlbums il·lustrats contenen diferents nivells de complexitat i de lectura i poden adaptar-se a les necessitats de lectors d’edat, procedència i nivell cultural diferent.

4. Fugir dels àlbums que s’anuncien com els idonis per a treballar les emocions, els valors i qualsevol altre tipus de concepte, és a dir, sortejar aquells en què les propietats didàctiques s’anteposen als valors creatius: literaris i visuals. Els àlbums il·lustrats són per a llegir, i no sols el llenguatge verbal sinó també el visual.

5. Buscar àlbums que emocionen, que divertisquen, que aporten una visió inesperada sobre qualsevol aspecte quotidià, que sacsegen la imaginació i que provoquen el diàleg creatiu.

6. No deixar-se influenciar per les llistes que abans de Nadal s’apressen a fer els mitjans de comunicació, les revistes especialitzades i altres professionals dedicats al món del llibre. Aquestes recomanacions solen respondre a criteris personals i a interessos comercials. En certa mesura ajuden a discriminar entre la ingent quantitat de títols que s’amunteguen en les prestatgeries de les llibreries però tendeixen a desviar l’atenció de les obres que no són estrictament una novetat.

7. Cal evitar caure en la dictadura de les novetats que estableix el mercat editorial i buscar llibres que perduren en el temps: els que són ja clàssics i els que potser ho esdevindran en un futur no molt llunyà per les seues propietats literàries i plàstiques.

8. Escorcollar i regirar entre el catàleg d’àlbums il·lustrats editats al País Valencià per tal de revitalitzar i posar en valor els autors les editorials infantils valencianes.

9. Alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen ja que forma part de l’aprenentatge de la vida. La tendència basada en la tria dels pares dels llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència d’elegir allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Per això cal reivindicar el dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb els joguets.

10. Invertir en llibres, en àlbums il·lustrats, és invertir en maduració personal i en cultura ja que, al cap i a la fi, la possessió de tot un seguit d’àlbums il·lustrats no és més que la propietat exclusiva d’una col·lecció d’art personal i privada que es pot revisar i gaudir tantes vegades com es desitge al llarg de la vida.

*Il·lustració de Marta Altés per a la carta als Reis d’Orient de la xarxa de Biblioteques Municipals de Catalunya

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió

‘Dues ales’: la bellesa de narrar i il·lustrar l’absència

 

Somiar que vole és un dels meus somnis més recurrents. Tot i això, no el recorde com un somni agradable, més bé el contrari, ja que les nits en què això succeeix, l’endemà, sent que em desperte neguitosa i angoixada. L’experiència somiada de volar lluny de ser una activitat plaent, per a mi, sempre esdevé fatigosa a causa de l’esforç amb què la porte en pràctica ja que el meu subconscient, supleix la manca d’ales amb una solució d’urgència més o menys encertada: són els braços apuntant al davant els que em fan desplaçar-me per l’aire mitjançant un curiós moviment que s’assembla moltíssim al que fan els nadadors quan naden en l’estil de braça i, fins i tot, les cames s’encongeixen i s’estiren imitant aquesta modalitat de natació. Tret de l’aspecte còmic de la situació, el vertader dramatisme de l’assumpte, però, resideix en el fet que, sembla que aquesta no és la mesura més apropiada perquè, per més que m’impulse amb els braços i per molta més força que faig amb totes dues extremitats, malauradament, no aconseguisc avançar mai ni un pam. Per això, és una llàstima que, com li ocorre al senyor Guillem, no apareguen de sobte dues ales sota la bresquillera del meu jardí per a poder emprendre el vol per fi.

img_20161119_184651

Efectivament, aquest és l’argument de Dues ales, un àlbum il·lustrat de les italianes Cristina Bellemo i Mariachiara di Giorgio que Combel ha publicat recentment en català, amb una traducció d’Anna Casassas. Amb tot, aquestes ales són, en realitat, l’excusa per a tractar una altra qüestió una mica més complexa. Així, la sorpresa del senyor Guillem en trobar-se aquestes ales és el fil conductor d’una història filosòfica i poètica al voltant de la vellesa i el final de la vida; un relat que explica amb sensibilitat com el protagonista s’interroga qui les pot haver deixat allà oblidades i com passen els dies sense que ningú no les reclame. Fins que s’apropa a elles a poc a poc i, finalment, s’atreveix a tocar-les. És, aleshores, quan es desperten milers de records que brollen lleugerament pel cap d’aquest entranyable personatge, que reviu tota la seua vida assegut a les escales de sa casa. I als peus de la bresquillera. Aquestes dues ales pertanyen, per tant, al senyor Guillem, que comença a regar-les amb cura tal com ho fa amb les flors més delicades fins que, com a bon jardiner que coneix l’art de la paciència, se n’adona del moment en què estan ja madures per collir-les, col·locar-se-les, enfilar el vol i començar a planar serenament pel cel.

due-ali-1

La combinació de l’aquarel·la i el llapis que Di Giorgio ha escollit per aquest llibre presenta unes il·lustracions lluminoses, coloristes i, sobretot, vitalistes, unes propietats que no sols les fan estèticament molt atractives sinó que, a més, conjuguen amb la tendresa del relat i l’amplien i el reforcen visualment. Però, tot i el caràcter metafòric del text de Bellemo, les il·lustracions d’aquesta il·lustradora es caracteritzen per una absència quasi total de símbols i evocacions. Aquestes s’inclinen, en canvi, per una descripció fidel de la realitat i, per això, exhibeixen orgulloses un paisatge italià, romà concretament, de carrers vius, de mercats, cafès, construccions clàssiques i habitatges mediterranis, on, de vegades, l’acció principal i les cabòries del senyor Guillem es barregen i es perden entre la quotidianitat dels habitants d’aquest escenari il·lustrat tot oferint la imatge altres lectures alternatives.

És així com aquesta història s’enlaira cap al final. I continua mostrant la vivacitat poètica del text i l’encís de les il·lustracions que ara mostren una perspectiva aèria de les teulades, les xemeneies, els balcons, els arbres, però, malgrat tot, una certa melangia s’oculta rere aquestes últimes pàgines. És la malenconia dels records, de les experiències viscudes que se’n van ràpidament, sense compassió, com el pas del temps que s’escapa sense avisar, fins que ja és tard. És la tristesa de les absències, com la del senyor Guillem, que s’enfila cap als núvols per a no tornar mai més, però que ho fa molt content amb les seues ales. Potser és això, que les ales s’han de buscar en els petits esdeveniments del dia rere dia, aquells que conformen els records. Serà per això que, a mi, em costa tant avançar en els somnis.

mariachiara-di-giorgio-5

image4_900

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

‘El pelut’: mecanismes per a véncer la por (II)

De menut, el meu cosí, era molt poregós. Ara que ja és gran, però, ha aconseguit superar totes les seues pors infantils i no queda ni rastre del xiquet poruc que s’espantava pràcticament de tot. Tot i això, recorde amb especial tendresa que, el màxim moment de pànic per a ell era, sense dubte, la nit. Així, a més del recurs habitual en moltes cases de deixar el llum del corredor encés per mantindre un poc de claror a l’habitació, el meu cosí necessitava cridar «bona nit» des del llit per a reclamar imperiosament que tots els membres de casa li contestaren i sentir així que no estava tan sol allà gitat. Aquesta demanda es repetia constantment amb una freqüència de temps molt breu fins que, per fi, s’adormia. Fins aleshores, calia respondre-li, clar.

L‘hora d’anar al llit és un dels instants més temuts per molts infants, no sols per al meu cosí, i, aquest és precisament, el punt en què comença El Pelut, un àlbum escrit i il·lustrat per Arianne Faber i publicat per Thule el 2010. Aquesta història s’inicia, doncs, quan el temut monstre, el Pelut, es presenta de sobte en l’habitació de la protagonista. Aquest Pelut té molt de pèl i és d’un negre negríssim i, mentre la xiqueta dorm tranquil·la, el Pelut peludíssim i negríssim vol donar-li un ensurt, però, en canvi, a ella li agafa un atac de riure. Desconcertat, li pregunta què és el que li fa tanta gràcia i, aleshores, ella li ensenya al Pelut com s’ha de fer per a donar un ensurt com cal. Aquest és, per tant, un conte que parla d’un sentiment tant primigeni com és la por a la foscor, al moment d’apagar el llum, i que tants infants pateixen. Segurament per aquest motiu, Arianne Faber s’ha decantat per un grafisme primitiu i infantil a l’hora d’il·lustrar-lo.

peludo_21

Durant l’etapa infantil els objectes es representen de forma molt esquemàtica, allunyats del seu aspecte real. Un fet important en aquestes edats és que es dibuixa de memòria; els infants dibuixen allò que ja saben de les coses, el que els pareix més important de manera que, el petit artista, és més simbolista que no naturalista. És aquesta expressió la que ha procurat copsar la il·lustradora presentant tot un seguit d’elements que imiten el dibuix espontani dels menuts i en els quals és possible albirar símbols de la nit i altres figures semblants als éssers monstruosos. Aquestes creacions artístiques es repetiran al llarg de l’àlbum, bé en una pàgina a part reforçant el text i atorgant-li un caràcter oníric i nocturn a aquest o bé juntament amb els protagonistes. Pel que fa a aquests últims, també ells participen dels trets esquemàtics i ingenus. D’una banda, el Pelut és un ésser sense cap forma definida, pintat amb grans traços negres com si ho haguera fet un infant i del qual només endevinem la boca, d’una gran expressivitat s’ha de dir. D’altra, la xiqueta, que va acompanyada per la seua nina, tot reproduint un comportament infantil comú, i insisteix en aquest gust pel sintetisme de les formes. A més, la nina reprodueix sempre els gestos i les emocions de la xiqueta.

L’àlbum, a més, és caracteritza per la presència dominant dels colors roig i negre però, aquesta prevalença tonal es trencarà a l’acabament del llibre a causa del final revelador i terapèutic amb què sorprén. Així les coses, la xiqueta, amb una intel·ligència i maduresa colpidora, respon al Pelut que no li ha tingut por perquè mai no l’ha vist com un monstre sinó que l’ha imaginat com un pollet disfressat. Sí, potser tot es redueix a d’això, a imaginar que tot allò que ens espanta, ens paralitza i ens esborrona no és sinó un càndid i inofensiu pollet. Si el meu cosí ho hagués sabut abans!

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Cuando los peces se fueron volando: una narració poètica sobre l’absència

La possibilitat inversemblant de mantenir una conversa a milers de kilòmetres de distància és una de les coses que més valore de la tecnologia. Així, fa unes setmanes, mitjançant un intercanvi de correus electrònics, vaig establir un enriquidor diàleg amb Sara Bertrand, una periodista i escriptora xilena que col·labora en diverses revistes culturals de Sud-amèrica i ha escrit obres de ficció publicades al seu país, a Colòmbia, l’Equador, Bolívia i França. El seu treball més recent, però, és Cuando los peces se fueron volando, un llibre sobre les absències, tant les breus com les definitives, il·lustrat pel també xilé Francisco Javier Olea i publicat per l’editorial colombiana Tragaluz.

Cuando los peces se fueron volando no és sinó el resum de les pèrdues sofertes per Bertrand al llarg dels anys, narrades des de la visió d’un infant i en forma d’àlbum il·lustrat. Afortunadament, la sobtada desaparició d’aquesta qüestió en els llibres infantils, malgrat l’habitual presència del tema de la mort en els contes de fades tradicionals, tendeix a recuperar-se a causa de l’amplitud de temes que en els nostres dies facilita el mercat editorial. Amb tot, Sara Bertrand s’allunya de les imposicions, dels relats amb pretensions didàctiques i moralitzants i les modes temàtiques i escriu aquesta obra espentada per una primerenca i tràgica experiència personal com és la mort del pare quan era menuda. Aquest va ser, sens dubte, un encontre brutal amb la contundència del que és irreversible, amb la pèrdua definitiva dels qui estimem, i, des d’aleshores, la seua presència l’ha perseguida plantejant-li interrogants constants fins a fer d’aquest assumpte una de les seues obsessions més essencials.

Per a l’escriptora, són aquestes dèries personals de cadascú les que, precisament, porten a escriure, és a dir, que no s’escull el que s’escriu sinó que, més, bé, sovint s’escriu el que es viu, el que commou. Aquesta història, per tant, naix de la persistència d’aquesta inquietud i esdevé, així, un llibre trist a partir d’una vivència individual, de la qual difícilment hom pot escapar i que genera sentiments tan universals com ara el dolor i la pena. Des d’aquesta perspectiva, Cuando los peces se fueron volando és una obra petita, fins i tot minúscula, ja que no transmet cap missatge innovador respecte a les moltes altres obres que abans o després d’ella han centrat el seu argument en la mort. La grandesa d’aquest àlbum, en canvi, habita en la subtilesa de la unió de les suggerències textuals de Bertrand i en l’agudesa de les imatges d’Olea, en allò que apareix explícitament i que provoca una interpretació oberta en el lector fins a portar-lo a descobrir i sentir sentiments compartits.

Tots aquests trets la fan transcendir les fronteres emocionals de, al meu parer, l’erroniàment etiquetada com a literatura infantil per a oferir-se com una obra sense edat que tracta amb delicadesa els més menuts alhora que captiva el lector més adult tal i com, de fet, ha passat amb mi. I és que, tot i que malauradament no l’he pogut aconseguir encara, la descoberta casual d’aquest àlbum mitjançant un parell de ressenyes literàries i la cerca de referents per la xarxa d’aquesta autora fins contactar finalment amb ella, ha sigut la que ha fet possible la nostra connexió forjant un lligam virtual en comprovar, sorpresa, com coincidíem, per circumstàncies vitals diferents, en les nostres opinions al voltant de l’ofici d’escriure i la literatura infantil així com en les nostres afeccions i, per tant, en les nostres obsessions. Que siguen benvinguts, doncs, molts més àlbums com aquest amb què compartir tant les tristeses com les alegries.

3 comentaris

Filed under Àlbums Il·lustrats, Opinió

Andana i la dulcificació d’un monstre

Durant molts anys, l’imaginari popular ha concedit a les balenes el caràcter més temible del món submarí. Així, són diversos els relats històrics i literaris que han retratat les balenes bé com a terribles monstres que ataquen sense pietat els homes o bé com a éssers amb una simbologia castigadora. A la Bíblia, per exemple, una balena s’empassa el profeta Jonàs, que romandrà tres dies al seu estomac després de caure a la mar durant una tempesta; el mateix li ocorre al Pinotxo de Collodi, que amb el seu pare Gepetto acabarà dins del ventre d’una balena degut al seu mal comportament i no aconseguirà escapar-ne fins que no la fa estornudar; finalment, i amb un temperament més agressiu, Herman Melville va escriure la història de Moby Dickk, una balena blanca, enorme i terriblement ferotge que es converteix en una obsessió per al protagonista de la novel·la. Sortosament, aquestes descripcions de les balenes, potser una mica desafortunades, a poc a poc s’han substituït per d’altres que tendeixen a presentar-les com uns animals molt més benèvols i, fins i tot, afectuosos. Arran d’aquesta tendència, l’editorial valenciana Andana ha publicat en els darrers mesos dos àlbums il·lustrats que presenten també les balenes com a principal fil argumental, però ara ja amb unes qualitats més bondadoses com són La balena i Si vols veure una balena, tots dos, a més, amb intensos ressons emocionals.

IMG_20150530_184450li

Pel que fa a La balena, és un àlbum il·lustrat de Benji Davies que explica la història d’un xiquet solitari que es troba una balena encallada a la platja. Davies s’estrena com a escriptor i il·lustrador amb aquesta proposta, un conte tendre i deliciós sobre la soledat i l’amistat amb un final optimista, que ja ha rebut el reconeixement del públic i de la crítica i el premi Inaugural Oscar’s First Book de 2014. Es tracta d’un àlbum que, amb una gran delicadesa, revela la solitud que pateix l’infant quan el pare marxa a treballar i l’alegria de trobar en la balena la companyia i l’afecte que li manca durant tot el dia. Aquesta sensació de buit que retrata el text s’acompanya d’unes il·lustracions coloristes i jovials malgrat la certa tristesa que en determinats moments es desprén, i tot i el minimalisme dels trets, amb certes ressonàncies amb la manera de fer d’Oliver Jeffers, l’expressivitat dels rostres i dels gestos és realment commovedora.

Altrament, Si vols veure una balena, en realitat, no és la història de cap balena. Aquesta és l’excusa per a aquest conte d’esperes i recompenses; un àlbum narrat en segona persona, amb un xiquet i el seu gos com a protagonistes principals de la il·lustració i on el text avança plantejant tot el que no hem de fer si volem aconseguir alguna cosa, veure una balena, com és el cas, o cap altre desig, i deixant per al final el que sí. Julie Fogliano i Erin Stead són el tàndem literari i artístic que ha creat aquesta història feta a partir d’il·lustracions de colors suaus i elegants que dialoguen amb la senzillesa del text en una sintonia equilibrada i magnífica.

Tot i d’estils narratius i estilístics ben diferents, aquests àlbums comparteixen, a més de la seua qualitat literària i visual, la presència de dos infants com a personatges principals que condueixen amb fluïdesa ambdues històries a través de la innocència de les seues mirades. A més d’això, els dos són una bona mostra del gust per les històries sense artificis i allunyades del sentimentalisme exagerat però, sobretot, són un reflex de la capacitat de convertir d’una manera directa la monstruositat en dolçor, desmitificant el caràcter salvatge que tradicionalment s’atribueix a les balenes. ¿Encara queda algú atemorit per una balena? Això és perquè no ha descobert cap d’aquests llibres. Una llàstima.

30-311

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

Salvaje: una faula moderna sobre la felicitat

Això era i no era, una xiqueta que va créixer al bosc amb els óssos, les aus, les raboses i la resta d’animals que l’habitaven. Era feliç. I li agradava molt la seua vida. Malgrat tot, un dia, de sobte, va caure atrapada en el parany d’uns caçadors que, en veure-la, sentiren que havien de retornar-la a una societat d’on, teòricament, provenia. Així que, pensat i fet, la traslladaren fins a la ciutat on decidiren deixar-la sota la tutela d’un psiquiatra carregat de títols que n’avalaven la professionalitat, juntament amb la seua dona, sempre enutjada i malhumorada. Aquest matrimoni el que pretenia era civilitzar-la, és a dir, ensenyar-la a parlar, a menjar i a jugar de la manera més correcta, segons el seu parer, és clar. Però tot ho van fer malament.

EH

Vaig descobrir Wild d’Emily Hughes un d’eixos dies de procrastinació en què et deixes portar de pàgina en pàgina per la xarxa, sense buscar res concret però prioritzant activitats més agradables que no les obligacions diàries. Poc temps després, la casualitat em va espentar fins la prestatgeria de novetats d’una llibreria de València on em vaig trobar davant de l’edició en castellà per part de Libros del Zorro Rojo d’aquesta obra que, sense adonar-me’n, havia quedat enregistrada a la meua memòria visual. Ara que ja la tinc a casa, i me la puc mirar amb atenció, llegir-la i gaudir-la, no em queda sinó confessar que ha passat a ocupar un dels primers llocs en la meua llista de favorits.

Tot i les referències a El llibre de la selva de Rudyard Kypling, Hugues construeix la història des d’una perspectiva més actualitzada, atrevida i descarada. La riquesa i la complexitat del tema tractat és explicat conjuntament i, com requereix un bon àlbum il·lustrat, mitjançant el text i les imatges. Amb tot, el predomini de la il·lustració és evident. A més, la brevetat i la simplicitat del text, que s’insereix en la doble pàgina il·lustrada, resulta fàcilment descodificable per a un lector principiant alhora que el lector adult, que posseeix els recursos suficients per anar més enllà de les paraules, pot extraure conclusions més treballoses que el novell. L’adult esbrinarà que l’home de la casa on va a parar la xiqueta és un psiquiatra famós pels títols mèdics i els titulars dels periòdics que intel·ligentment es disposen a la il·lustració però aquest terme no es fa servir mai en la narració, per posar un exemple d’aquestes altres possibilitats interpretatives.

wild2

Pel que a fa a les il·lustracions, aquestes són especialment encisadores. Aquesta cura per la imatge s’aprecia ja des de les guardes, excel·lentment il·lustrades a manera de tapís floral i amb un evident gust ornamental. L’ús del color és sublim i, mentre que a les guardes són els rojos els que dominen, la resta d’imatges exhibeixen una predilecció per les tonalitats verdoses que atorguen una unitat formal i estilística al conjunt a més de mostrar una consonància entre el color i el medi natural, on es desenvolupa amb més comoditat la protagonista. Són il·lustracions que demanen una pausa; reclamen ser mirades amb calma per anar desentaforant a poc a poc les textures, els petits detalls i la resta d’històries paral·leles al text tramades amb la imatge. Aquest és un àlbum de contrastos. Així, Hugues fa una recreació idíl·lica de la vida silvestre, amb una execució preciosista de la vegetació i evidenciant un afecte explícit per la vida animal que contrasta amb la fredor i el caos dels interiors de la segona part del conte, amb una intenció de despertar l’actitud crítica del lector, que tendeix a posicionar-se en un món o en altre.

Tot i les comoditats amb què semblava disposar a l’interior de la llar del matrimoni, la xiqueta només trobava consol i reconfort junt als animals domèstics, un gos i un gat que es convertiren en companys fidels en la seua particular rebel·lia a l’hora de ser allò que no era. Aquest és un àlbum il·lustrat entranyable i commovedor que amaga subtils lectures enriquidores i amb un final podríem dir-ne esperançador, que és més que feliç, ja que, com bé escriu Emily Hugues, «no es pot domesticar una cosa tan feliçment salvatge». I sembla que així va ser. O així hauria de ser almenys.

wild5

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Carta als Reis d’Orient

El Nadal a ma casa arribava el dia en què ma mare portava el catàleg de joguets d’un conegut centre comercial. En realitat, en portava dos. Un per a mi i un altre per la meua germana, no siga cosa que encara ens barallàrem. M’encantava repassar-me’l de cap a fi. M’hi passava hores fullejant-lo, observant-ho tot amb atenció i assenyalant els imprescindibles que no podien faltar en la meua carta als Reis d’Orient. Ara que ja sóc gran, el que demane són llibres il·lustrats. En faig una llista ben llarga. I, escrivint la d’enguany, de sobte, m’ha envaït un sentiment de tristesa en imaginar la increïble possibilitat d’haver pogut gaudir durant la meua infantesa d’un catàleg de llibres equivalent a l’esmentat de joguets. I és que, tot i que la Nit de Reis entre tots els paquets que havia d’obrir sempre n’hi havia un de contes, mai no els vaig poder triar com sí que vaig poder fer amb les joguines. Ara bé, no em puc queixar. Els Reis ho encertaven sempre. Vaig tindre sort. Tanta que, fins i tot, encara en conserve alguns.

Malgrat la meua bona fortuna, la tendència imperant del fet que trien els pares els llibres il·lustrats per als seus fills o, més ben dit, la preferència de triar allò que creuen com el més adequat per a ells i no com el que realment els hi agradaria o podria connectar amb els seus gustos fa que l’elecció no sempre siga la més encertada. Precisament, que molts infants acaben per rebutjar la lectura es deu, en gran mesura, al fet que allò que se’ls ofereix ni els interessa ni els captiva. A rel d’aquest assumpte, el crític de literatura infantil Gustavo Puerta Leise, en l’article de Virginia Collera publicat a l’especial de literatura infantil i juvenil del Babelia del dissabte passat, adverteix de la importància d’alimentar la capacitat d’elecció dels infants així com la probabilitat de deixar que s’equivoquen.

Andre da Loba

Il·lustració d’André da Loba

La consideració errònia de la infantesa com una etapa vital amb menys criteri i menor sensibilitat condueix sovint a aquesta imposició literària alhora que fa caure en l’oblit una realitat del tot comprovable. Els infants, des de ben menuts, absorbeixen una gran quantitat de informació a partir de la qual construeixen la seua identitat. És en aquest procés d’autodescobriment on els textos i les il·lustracions dels llibres infantils esdevenen d’una importància essencial. Tot allò que impacta els infants en la seua primera època formativa queda enregistrat amb una gran força en la seua memòria i condiciona, per tant, les seues relacions, actuacions i pensaments una vegada esdevenen adults. Aleshores, ¿què hi ha millor per créixer que l’experimentació pròpia?

Recorde amb una tendresa especial Els contes de Pau i Laia de Pilarín Bayés, les històries de El Santi i la Nona de Mercè Company i Horacio Helena, els llibres de la col·lecció «Joanot» o El cuc farruc, títol que mantinc amb una fermesa intensa en el record tot i que no aconseguisc recordar-ne l’interior. Tots ells formen part d’una primerenca i inconscient educació literària i plàstica i són, sense dubte, els que m’han convertit, entre altres coses, en el que hui sóc. D’haver existit l’evocat catàleg de llibres, segurament, els haguera triat jo sense permetre que els Reis ho feren per mi. O potser la tria haguera esta ben diferent. Qui ho sap, això, ara! El que és ben cert és que tots ells els vaig llegir amb plaer. Que, al cap i a la fi, d’això es tracta. I, és des d’aquesta rememoració nostàlgica, que no puc més que compartir amb Gustavo Puerta l’advertència del dret necessari de decisió literària per als infants de la mateixa manera que l’exerceixen amb les joguines. Explorar els llibres sense imposicions significa, en definitiva, indagar, interpretar, analitzar, ampliar els espais de coneixement, posar en funcionament la creativitat però, sobretot, construir futurs adults amb criteri que gaudisquen com a criatures dels llibres il·lustrats.

1 comentari

Filed under Opinió