Tag Archives: àlbum il·lustrat

‘L’última carta’: l’ofici dels carters

Quan tenia vuit anys, més o menys, un any amunt, un any avall, els meus pares van decidir que passaria quinze dies de juliol en una Granja Escola. Crec que jo no vaig fer cap oposició a aquesta decisió perquè sóc perfectament conscient de pujar amb certa alegria a l’autobús que em portaria fins el meu destí. A més, una amigueta d’aleshores, m’acompanyava en aquesta primera aventura fora de casa, per tant, l’oferta, aparentment, semblava més que engrescadora. Però l’experiència no va resultar com ens esperàvem. I no perquè la roba que rentava a mà es quedava sempre tesa, perquè no acabava de traure bé el sabó, perquè de nit em despertava sobresaltada en una habitació amb deu xiquetes més o, perquè a mi, els animals, no em causen (ni abans ni ara) una especial simpatia. La raó era molt més simple. Els trobava a faltar. Sí, a ells, als que m’havien espentat i animat cap aquella idíl·lica estada rural que semblava no tenir mai fi. Malgrat tot, el que sí que recorde amb molta tendresa d’aquella experiència són les cartes que tant la mare com el pare m’escrivien cada pocs dies i que rebia amb tanta emoció que havien de llegir-me-les els monitors de la granja perquè jo no era capaç de fer-ho sola sense que em caiguera una llàgrima. O dues. O tantes que em resultava impossible distingir-hi una ni una lletra.

IMG_20170326_181506_281.jpg

I vet aquí que ara que la tecnologia està substituint la màgia del paper, em trobe, de sobte, amb L’última carta, un recorregut nostàlgic sobre l’ofici dels carters en un temps en què les notícies viatjaven en paper, com les abraçades que els meus pares em van fer arribar amb les seus cartes; un àlbum il·lustrat que transporta el lector fins una illeta de gust mediterrani on els habitants tenen la sort de disposar d’un carter amable i molt professional que arriba, després de molts anys de servei, fins l’última jornada de treball. L’autor, el grec Antonis Papatheodoulou fa amb aquesta història un homenatge sentit a tots els carters compromesos amb el material que transporten, tant els paquets grans i petits com les notícies bones i dolentes, mentre que la també grega Iris Samartzi reforça aquest agraïment amb les seues il·lustracions. Però, el conte del senyor Costas, aquest missatger tan vocacional i dedicat a la seua feina, no és sols un reconeixement a un canal de comunicació que, malauradament, tendeix a desaparéixer sinó que, a més d’això, aquest llibre va ser mereixedor del IX Premi Internacional de Compostel·la d’Àlbum Il·lustrat que recentment ha publicat Kalandraka. Un afegit més, doncs per a tenir-lo en consideració.

12-Lúltima-carta.jpg

La història d’Antonis Papatheodoulou, per tant, és un relat carregat d’emotivitat que s’escriu amb naturalitat mitjançant un llenguatge poètic i metafòric. L’escriptor pretén així evocar un temps passat en què el correu postal era una font de notícies insubstituïble per a moltes persones i que potser ara molts infants desconeixen però, el que destaca en aquest àlbum són, sense dubte, les il·lustracions. La senzillesa textual que presenta la narració d’aquest autor i el seu missatge s’enriqueix, doncs, amb les imatges de Samartzi, una il·lustradora amb un estil molt personal que es basa sobretot en l’ús del collage; un recurs gràfic que aprofita per a mostrar una original combinació d’imatges relacionades amb el gremi postal, com ara sobres, segells, paraules manuscrites, i altres. És amb aquesta tècnica que Iris Samartzi traça la forma dels personatges i els escenaris amb una cura especial per l’aspecte cromàtic, amb una lluminosa paleta en què predominen els blancs, els blaus i els ocres, alhora que fa un estudiat plantejament cinematogràfic que li permet representar tipus de plans diferents en unes il·lustracions fetes amb pessics d’altres imatges. De fet, fins i tot, aconsegueix situar la mirada en l’interior de la bossa del carter, en un atrevit i agosarat punt de vista.

Amb tot, aquesta seducció visual no sols captiva per unes il·lustracions que s’allunyen de l’estètica habitual, sinó que hi ha també altres elements que contribueixen en l’aspecte final del llibre, com ara les guardes, amb una repetició deliciosa de cartes que posen en valor l’ofici del protagonista i es relacionen amb la narració textual abans de començar la lectura. És exactament el mateix efecte que provoca el format escollit, més menut que altres àlbums il·lustrats, horitzontal i inserit, com cal, dins d’un sobre, que mostra també el segell corresponent. Una edició acurada i delicada per a un llibre amb una presentació visual realment captivadora que es situa en un moment en el qual la manera de comunicar-se distava molt de ser la que actualment es coneix i això em fa preguntar-me si els infants de hui s’emocionen tant com ho vaig fer jo ara que les abraçades els arriben mitjançant un telèfon mòbil. Permeteu-me dir que potser no… ¿o sí?

81bvNXiwdbL

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials

‘Una historia verdadera (el cuento de los guisantes)’: una història d’amor (o el conte de les magranes)

M’agraden molt les magranes. Moltíssim. I, la meua àvia Amparito, bé que ho sabia. És per això que, cada cap de setmana de tardor, quan arribava al poble, sempre em trobava a la nevera un parell de carmanyoles plenes fins a dalt de magranes pelades i preparades, llestes per a ser assaborides. Tot i que els últims anys l’àvia, que ja era gran, havia perdut molta força a les mans, ella s’havia pres aquesta tasca com un deure setmanal, com una obligació d’eixes que habitualment s’imposen les àvies; una necessitat vital que no va haver manera de convéncer-la que deixara de fer. Els divendres a la vesprada, per tant, s’asseia a la cuina i, molt a poc a poc, amb una paciència infinita, desgranava l’una rere l’altra, granet a granet, cada magrana, perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, tinguera una bona provisió per a tota la setmana.

Com ella, l’àvia Carmen, pelava baines de pèsols que tirava d’un en un en un llibrellet. És això el que conta Una historia verdadera (el cuento de los guisantes), un relat d’amor que, segons explica A Buen Paso, l’editorial que ha publicat aquest àlbum il·lustrat, es narra seguint l’esperit del realisme màgic. I no seré jo qui diga el contrari. En aquest sentit, Juan Arjona, ha escrit aquesta història sobre l’àvia Carmen, una dona que, efectivament, pelava cent, dues-centes, tres-centes, quatre-centes i moltes més baines de pèsols dia rere dia asseguda a casa mentre el marit, l’avi Manolo, que era pintor, però dels que pinten parets no llenços, es dedicava a saltar de bastida en bastida. Amb aquest argument d’arrels costumistes i alhora de caire fantàstic, l’escriptor construeix un conte en el qual, com en la vida, cada persona recorre el seu camí particular, sense sospitar-ne l’abast de les accions ni mesurar en quin moment la seua història vital necessitarà la intervenció d’algú altre per a no caure; o millor, per a no fer-se mal.

por

Així, l’encant d’aquest àlbum no sols es troba en la quotidianitat d’un conte que relata amb tendresa les vivències d’un avi i una àvia sinó que va molt més enllà gràcies a la senzillesa narrativa d’Arjona que, lluny de semblar fàcil o simple, presenta una escriptura sintètica i concisa que desprén una essència deliciosa que captiva el lector des de la primera pàgina i ho fa amb un començament tan evocador com directe com és: «l’avi Manolo volava». Però, a aquesta riquesa narrativa, cal sumar-hi també la disposició del text en la imatge, que s’integra en la composició i crea subtils efectes visuals que col·laboren en la lectura i la comprensió de la història destacant-hi sobretot el joc creat amb la paraula «volava», sempre en negreta, que, com si d’una milotxa es tractara, s’enganxa d’un fil quasi invisible i n’augmenta i en redueix les mesures i s’envola per la il·lustració, com de fet fa l’avi Manolo mentre pinta.

L’encarregada de la recreació plàstica d’aquest relat ha estat la il·lustradora Rocío Araya, qui, servint-se de la seua gràfica tan personal i recognoscible a partir d’una combinació amb tècniques diferents, com ara l’acrílic, el collage i el llapis, ha aconseguit expressar formalment l’univers oníric que exigia aquest text. Araya presenta unes il·lustracions amb certes reminiscències amb el dibuix infantil, on el color, la línia i la taca es conjuguen i es complementen magnèticament fins a oferir unes imatges carregades de força simbòlica i d’una gran potència visual. Aquest és, en definitiva, un àlbum que atrapa, que captiva; un llibre per a mirar i llegir, tranquil·lament, sense presses, com l’àvia Carmen pelava les baines de pésols que tirava en un llibrellet perquè l’avi Manolo no es fera mal i com la meua àvia pelava les magranes perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, no passara fam, set, por, i tots els temors que les persones que ens estimen intenten evitar-nos amb accions que són tan insignificants que no ens n’adonem d’elles. Sort que elles se’n preocupen. 

los_viejos

sola

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

‘Besarkada’: un àlbum il·lustrat que abraça

Quan et recomanen amb molta força un lloc, acostar-s’hi resulta veritablement inevitable; si una es troba a prop, és clar. És així com, mentre passejava per Pamplona-Iruña aquest Nadal, i un temps després que unes bones amigues me’n parlaren amb insistència, em vaig plantar, quasi sense adonar-me’n, davant l’aparador del Katakrak, un espai de cafès, llibres i molt més que, tal i com elles que bé em coneixen m’havien promés, et captiva només posar-hi un peu. I, efectivament, tant em va seduir que, malgrat la fugacitat de la visita per motius que ara no vénen al cas, vaig eixir-ne carregada amb una bossa amb dos àlbums il·lustrats de Maite Gurrutxaga, una il·lustradora basca que feia temps que, en aquest cas jo mateixa, em venia suggerint.

img_20170115_205239

Besarkada, que significa abraçada en èuscar, un mot que ara ja no se m’oblida, és una de les adquisicions que més em va sorprendre, perquè no n’havia sentit parlar mai abans d’aquest àlbum. Aquest és, en realitat, un poema d’Uxue Alberdi, escriptora i bertsolari, per això els versos, que tracta d’una manera simbòlica sobre la grandesa d’aquest gest d’afecte. Acompanyar amb imatges un text tan poètic i simbòlic no era una tasca senzilla, però Maite Gurrutxaga aconsegueix donar coherència visual a aquesta cançó mitjançant unes il·lustracions que destaquen, primerament, pel seus valors narratius, però també per la delicadesa cromàtica i la tendresa dels seus personatges. Així, tot i que va començar a dibuixar d’una manera intuïtiva, el resultat final és d’una unitat literària i artística realment commovedora.

IMG_20170115_211040.jpg

IMG_20170115_210615.jpg

La solució gràfica de Gurrutxaga parteix de la pregunta que es planteja en la sinopsi: «vols un petit lloc als meus braços?». A partir d’aquesta qüestió, la seua proposta s’estructura d’una manera circular amb la recerca d’una abraçada al començament del llibre i la sobtada petició d’una altra al final. Malgrat que tant l’escriptora i la il·lustradora han definit aquest com un àlbum il·lustrat per a adults, deu ser que jo me’l mire amb ulls d’infant perquè, davant la dificultat d’una llengua que no entenc, només em queda llegir el que conten les imatges i construir una història a través d’aquestes és un objectiu que en aquesta obra aconseguisc, finalment, sense cap esforç. Potser però, a més de la gran capacitat narrativa d’aquesta il·lustradora a l’hora de dibuixar, la presentació del que semblen ser un pare i una filla com a únics protagonistes d’aquesta història al voltant de la vulnerabilitat humana, de la necessitat de sentir-se estimat, fa que la identificació i, per tant, la comprensió del relat, em resulte encara més senzilla. Especialment si el pare es presenta en una taula, amb llibres i capficat en la feina, com habitualment sol estar el meu.

La presència ferotge d’una tempesta, que Gurrutxaga representa encertadament a l’allunyar visualment els personatges i a l’aproximar-se als detalls atmosfèrics, com ara la pluja i el vent, suscita a poc a poc la inestabilitat emocional i l’afany de ser abraçat que tots hem necessitat en algun moment. Així, la finalitat d’ambdues autores, de fer un llibre per a regalar i més concretament, per a regalar abraçades, és superat amb èxit, sobretot després de trobar aquest poema il·lustrat musicat per Rubén Caballero i cantat per Uxue Alberdi mateixa juntament amb Eñaut Elorrieta. Caldrà passejar-se més pel Nord i buscar moltes més abraçades com aquesta.

IMG_20170115_210835.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

Birgitta Sif: il·lustracions islandeses

Quan algú ve i, amb un somriure il·lusionant, m’anuncia que ha comprat un àlbum il·lustrat per regalar-me’l jo, en canvi, més que alegria, el que sent és un calfred de pànic que, instantàniament, em recorre el cos de dalt a baix. I és que, he de confessar, que no sempre ho endevinen i, dissimular el desencant, no és una feina fàcil. Tot i aquesta reticència cap als llibres inesperats, però, sembla que l’actuació em deu quedar bastant versemblant perquè aquesta situació tendeix a repetir-se, com ara quan fa un mes la mare arribava del seu viatge a Islàndia i amb prudència, perquè ella em coneix bé, em donava l’àlbum que m’havia portat i, conservant aquest mateix to de cautela, m’explicava que es tractava d’una il·lustradora molt coneguda d’aquell país, que havia guanyat molts premis i tota aquesta retafila d’arguments que habitualment s’afanyen en dir-me abans que no em precipite a jutjar-lo negativament. Jo, vaig respirar dues vegades seguides, vaig controlar els nervis, el vaig mirar de reüll, sense gaire atenció i, donant-li les gràcies, vaig abandonar l’àlbum sobre la taula, desinteressadament. Fins no fa molt quan, encara no sé com ni per què, ordenant papers i llibres vaig decidir obrir-lo. I, des d’aleshores, em té deliciosament seduïda.

img_20161002_113120

Res no em feia presagiar que aquest àlbum il·lustrat em portaria tants bon records i em despertaria tan bones impressions. Freyja Dis, sem vildi bara dansa og dansa (Freyja Dis, a qui li agradava ballar i ballar) és obra de Birgitta Sif, una autora i il·lustradora natural de Reykjavík que actualment viu a Anglaterra i que va debutar en la literatura infantil amb Oliver (2012), un conte sobre un xiquet diferent a la resta que reforça la idea que tots naixem lliures i iguals i amb els nostres propis pensaments i opinions. Relacionat també una mica amb aquest argument dels infants amb caràcters especials, a Freyja Dis, la xiqueta protagonista d’aquest àlbum, li agrada molt ballar, moltíssim, però només ho fa quan està sola. Tan prompte com hi ha gent al voltant, perd de sobte l’impuls i la il·lusió de ballar. Així, darrere d’una portada que no es correspon amb la sorpresa que amaga l’interior, s’oculta una història tendra però, sobretot, un conjunt d’il·lustracions delicades que, com una evocació, em fan pensar en els dibuixos de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, per exemple, i, per tant, en alguns dels llibres il·lustrats de la meua infantesa.

31

De fet, com les d’aquestes il·lustradores catalanes, les il·lustracions de Birgitta Sif presenten una elaboració de traç senzill i un encís especial pels petits detalls. Aquesta darrera particularitat destaca també en les figures, amables i de trets expressius, que es disposen capritxoses sobre fons bucòlics; uns paisatges que semblen estar inspirats en els contes populars escandinaus, que apareixen poblats tan per grans com per menuts juntament amb tota classe d’animals, amb una especial protagonisme dels ocells, i amb tots els quals construeix tot un seguit de relats visuals paral·lels al text. Amb una paleta on predominen els ocres i els verds oliva com a conseqüència d’aquest gust pels escenaris naturals, aquesta il·lustradora aconsegueix expressar amb una exquisida sensibilitat artística el viatge d’una xiqueta des de la timidesa de la innocència fins el despertar de l’atreviment.

2-21

Potser pel fet que les imatges dels llibres infantils que llegíem quan érem menuts resten inconscientment ocultes en la memòria, ara aquest àlbum il·lustrat provoca en mi d’una manera tan irracional aquest record infantil. Sí que és cert que les il·lustracions dels llibres per a infants tenen una importància considerable ja que, al marge de la qualitat artística, formen part de l’educació de moltes generacions. Totes aquelles primeres lectures visuals, per tant, actuen, influeixen i contribueixen en la personalitat individual de cadascú de nosaltres i, en el meu cas en concret, el pes ha estat ben gran perquè he passat de col·leccionar àlbums per divertiment a intentar fer d’aquesta dèria una dedicació professional. Així és que, benvinguts siguen els àlbums il·lustrats. I els regalats, també.

nit

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

‘La ola’: una evocació de la infantesa

Pensar en l’estiu és recordar l’olor de la crema solar que percebia encara de bon matí des del llit quan ma mare s’untava afanyadament el cos abans dels cursos de natació que oferia als xiquets del poble. Tant és així que, una vegada arriba el moment esperat durant tot l’any en què encete un nou recipient de crema per a protegir-me del sol, el record és instantani i és, aleshores, quan l’evocació de les vacances d’infantesa retorna i, amb aquesta, eixe plaer tan dolç de deixar passar el temps molt a poc a poc, tal i com ocorre, de fet, quan som menuts. Això sí que són vacances.

Ara que espere amb impaciència l’agost, el descans, els viatges i la desconnexió, rememorar aquestes sensacions passades és tan inevitable com buscar llibres amb què reviure aquestes experiències i La ola, de l’artista koreana Suzy Lee n’és, sense dubte, un d’aquests. Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules que retrata l’experiència infantil de viure sense preocupacions i ho fa mitjançant una història tan senzilla com és la d’una xiqueta que descobreix el mar per primera vegada. Aquest és, per això, un relat mut que mostra el món des dels ulls d’un infant i que ens delecta amb imatges delicioses que celebren la màgia de les coses petites. És la capacitat tècnica de Lee a l’hora d’aplicar el llapis de carbonet amb què dibuixa i l’aquarel·la i l’acrílic per a l’aplicació del color la que contribueix intensament en la narració visual. Així, l’habilitat per a transmetre emocions i sensacions és tan exacta que aconsegueix traspassar la frontera del paper, un fet que ens condueix a sentir-nos ubicats en la mateixa platja de la història i a percebre subtilment la humitat, el moviment i, fins i tot, el soroll de les ones.

IMG_20160722_105818

Aquesta protagonista que observem en silenci i amb tanta sorpresa com curiositat, però, no està sola sinó que un grup de gavines juganeres l’acompanyen, la imiten en els seus gestos i moviments i es diverteixen amb ella. De fet, aquestes cinc aus, d’una banda, accentuen l’alegria viscuda per la protagonista i, d’altra, atorguen el toc humorístic que captiva, definitivament, els adults. Amb tot, juntament amb la xiqueta, l’altre protagonista essencial d’aquest relat és, precisament, el mar, el qual es situa gràficament en la part esquerra del llibre fins que, finalment, sucumbeix la frontera establerta per la unió de les pàgines i, imprevisible com és, acurta la distància a mesura que la menuda va perdent la por a l’aigua.

Tot i la dificultat que comporta encara per a molts enfrontar-se a un llibre sense text i la predilecció d’obres amb una història escrita que ajude a interpretar les il·lustracions, La ola, com la resta dels àlbums il·lustrats d’aquesta il·lustradora, constitueix un estímul excel·lent per a despertar la imaginació dels infants i fomentar el gust de llegir, sobretot de llegir imatges. Pels que ja som més grans, en canvi, aquest és un objecte estètic idoni per a deixar-nos portar per uns instants per la tendresa d’aquesta innocència perduda i per la bellesa dels descobriments plaents i sense presses que, com també ocorre en Il Barbaro, només es veuen aturats quan, com en aquest cas, la mare agafa de la mà la seua filleta perquè considera que el temps a la platja ha arribat a la seua fi. Una llàstima. Tot s’acaba.

big-1

big-3

big-4

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

‘El viaje’: crònica d’una fugida

Compartir entusiasme pels àlbums il·lustrats amb una gran amiga porta a seguir-ne els suggeriments i que esdevinga en un encert. Tot i això, he de confessar que, de vegades, no seguisc la recomanació en l’instant en què em fa la proposta sinó que, més bé, me’n recorde d’aquesta passat el temps. Això és el que em va ocórrer amb El viaje de Francesca Sanna, un àlbum il·lustrat del qual em va advertir en la darrera Fira del Llibre de València, però que no li vaig prestar la deguda atenció fins que una visita a Estudio 64 me’l va tornar a posar, sortosament, al davant. Aleshores escapar-ne de l’influx va ser ja impossible.

IMG-20160603-WA0006bb

Malgrat aquest títol evocador i la presència d’una escena d’estiu idíl·lica a la primera pàgina, obrir El viaje, però, no és fer cap travessia de plaer. Aquesta és, en canvi, una història que mostra, a través dels ulls d’un infant, les pors, les dificultats, les tensions i la vulnerabilitat que, malauradament, formen part de la vida de totes aquelles persones que es veuen espentades a fugir del seu país. Així, en efecte, l’àlbum comença amb una família que juga feliçment a la vora del mar totalment aliena a la tragèdia que sobtadament esdevindrà; abans que la foscor de la guerra s’estenga inevitablement a través de la imatge i s’emporte amb ella el pare, alhora que amenaça també la resta del nucli familiar. És, per tant, a partir d’aquest moment, quan comença l’autèntic viatge, un recorregut nocturn per paratges boscosos i aigües agitades.

Aquesta família, ara de tres membres, recorre aleshores un llarg camí de fugida amb la companyia inseparable de la protecció de la mare, simbolitzada mitjançant els seus cabells, però també d’un altre protagonista fonamental en aquest llibre, la por, de nou retratada amb la foscor i també amb un joc amb la grandària dels distints elements que hi apareixen, que espanten i intimiden. Tot i l’existència d’aquests elements terrorífics, cal dir que aquest fatídic sentiment no està gens estereotipat ni presenta cap propòsit de sobresaltar sinó que més bé vol ser una emoció implícita, una expressió per a entendre els enormes obstacles que en una situació com aquesta s’han de superar.

Francesca Sanna (Sardenya), explica al final del llibre que va arribar a aquesta història després d’escoltar el relat de dues xiques que es trobaven en un camp de refugiats a Itàlia. Commoguda per aquestes paraules, va decidir entrevistar immigrants de les nacionalitats més diverses amb la intenció de recopilar els testimonis de les seues terribles experiències i donar-los posteriorment forma de publicació. El resultat és un àlbum de text senzill però tremendament pertorbador i d’il·lustracions d’estil colorit i un acurat gust pels detalls que desprenen, des del començament, la petjada de l’Orient Mitjà i Àsia en la descripció de plantes, flors, paisatges i edificis i que contrasten amb les imatges finals en què la família ha posat fi al seu viatge, més clarament occidentals.

La capacitat de síntesi a l’hora d’abordar el drama de la migració forçada és superat deliciosament per Sanna qui mostra un domini del llenguatge verbal i visual realment sorprenent i més tractant-se de la seua primera publicació. A més, aquesta crònica de la fugida amb final esperançador comença a explicar-se des de les guardes, que es relacionen entre elles mitjançant la presència del mar i construeixen esquemàticament una lectura visual del que es llegirà a continuació. Aquestes són, de fet, un avançament exquisit d’un àlbum il·lustrat veritablement seductor però, sobretot, dolorosament actual i que, consegüentment, hauria d’entrar en la categoria de recomanació obligatòria; però no d’aquelles propostes que s’obliden, com a mi em sol passar, no siga cosa que passe com amb els refugiats, que els recordem quan, potser, ja és massa tard.

the_journey_1024x1024

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

‘Mère Mèduse’: un mite sobre l’aprenentatge d’una mare

De menuda, quan imaginava com seria la meua vida de gran, m’agradava pensar que als trenta, una edat que aleshores considerava ja com a suficientment adulta, seria mare almenys d’una o dues criatures. Però, passada la trentena, i per diferents circumstàncies que ara no vénen al cas, aquella innocent projecció infantil sembla estar encara bastant allunyada de materialitzar-se i, de moment, per tant, m’he de conformar amb passar totes les estones que puc amb els fills que a hores d’ara les meues amigues sí que tenen. Algunes, fins i tot, per partida doble. Aquesta experiència amb la maternitat viscuda en segona persona em permet observar, des de la distància, els distints comportaments maternals i les infinites possibilitats de criança que, pel que puc comprovar, hi ha i que, en algun moment, espere posar en pràctica.

IMG_20160504_233821

Sembla que aquestes cavil·lacions al voltant de la criança i l’educació dels infants són qüestions que també es planteja l’escriptora i il·lustradora belga Kitty Crowther, qui reflexiona al voltant de la maternitat i les actituds tan diferents i personals d’enfrontar la difícil tasca de ser mare en Mère Mèduse, entre d’altres assumptes. Així, perquè siga com cal, aquesta història s’enceta amb un part, el d’Irisée, que treu el cap d’entre les cames de la mare gràcies a l’ajuda de dues comares peculiars que ajuden en el naixement de la seua filla a Medusa, un ésser estrany i enigmàtic que s’oculta rere uns cabells llarguíssims que, fins i tot, es mouen com una extremitat més. Medusa és, per tant, una mare especial i Crowther no ho dissimula sinó que ho evidencia exageradament.

De fet, aquesta mare Medusa sembla descendir directament de la mitologia grega i de les teories del botànic suec Linné qui va nomenar aquests animals marins amb aquest nom perquè els seus tentacles feien pensar, efectivament, en aquelles tres gorgones que els mites antics descriuen a com monstres femenins de cabells formats per serps verinoses que petrificaven a tots els que les miraren. Precisament, Medusa és d’una bellesa que captiva, com també ho són les meduses, però és alhora un personatge que espanta, una dona estrambòtica que viu tancada en el seu propi cabell, tan llarg que sembla tenir vida pròpia, i que es manté allunyada i distant de la resta del món. Només Irisée pot acostar-se-li i és únicament amb ella amb qui es mostra com vertaderament és, afectuosa i dolça però, sobretot, temorosa, perquè no vol que s’hi faça mal; és per això que l’envolta i l’acarona tendrament i constant amb els cabells sense apenes separar-se’n d’ella i sense cap pretensió de compartir-la amb ningú. I aquesta no és l’opció més encertada.

Per a il·lustrar aquest relat metafòric sobre l’amor maternal i l’instint absolut de protecció, Kitty Crowther és fidel als llapis de colors, a la peculiar personalitat estètica i a la presència d’imatges atrevides, descarades i subversives per a reforçar visualment el text. Aquest llibre és també una espècie d’homenatge als considerats com a diferents a la resta, rars o estranys i qui millor que Crowther, una autora que desperta certa controvèrsia, per a exemplificar-ho en forma d’àlbum il·lustrat. D’aquesta manera, tot un seguit de crustacis, crancs, anemones de mar, petxines, esponges, flors i qualsevol tipus d’ocells i altres animals apareixen juntament amb les dues protagonistes com una alegre decoració en imatges de platges i altres indrets naturals on la fantasia i la imaginació enalteixen la delicadesa dels detalls i l’oníric univers gràfic amb reminiscències de la pintura expressionista reforça el to màgic de la narració.

Comptat i debatut, l’ànsia protectora de Medusa es converteix en una barrera que aïlla Irisée del món exterior, tan ple de coses meravelloses per a descobrir i, tot i que pot fer qualsevol cosa amb els cabells, com ara protegir, aixecar, transportar, alimentar, guiar i fins i tot ensenyar a llegir i escriure a la menuda, no pot, però, oferir-li la llibertat de relacionar-se amb altres infants. Finalment, Medusa claudica i porta la xiqueta a l’escola per traure-la de l’aïllament social a què l’havia condemnada i, fins i tot, es talla els cabells, conscient com n’és de la seua raresa i que espanta els companys d’aquesta quan la recull. Amb tot, aquest gest no s’ha d’entendre com una renuncia ja que el cabell amb el temps tornar a créixer. I, ara que en pense, conec moltes mares que s’han hagut de tallar els cabells per a deixar-se’ls créixer una vegada que han aprés a ser la mare que realment havien de ser.

kitty_crowther_mere_meduse

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors