Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

Dues monedes: il·lustrar Àfrica per a trencar tòpics

Quan em publiquen un àlbum nou, sempre em ve al cap la mateixa pregunta: I, ara, a València, qui se’n farà ressò? Qui me’l ressenyarà? Malauradament, el llibre il·lustrat ocupa encara un lloc bastant secundari en els mitjans de comunicació en general i en la crítica literària valenciana en particular. Per això, entre altres coses, la possibilitat d’ampliar i consolidar un Star System perifèric que desperte alhora un interés major cap aquest tipus de publicacions i els creadors d’ací és un propòsit en el qual, potser, cal esforçar-se ací una mica més que en altres territoris de l’Estat.

Amb tot, ara que parle de posicionament i reconeixement, vull reivindicar hui el nom de Núria Tamarit, una jove il·lustradora de Vila-real que, per sort i en molt poc de temps, ha estat guanyant-se la consideració d’esdevenir una de les artistes emergents amb més projecció. El fet d’haver estat guanyadora del Premi de Novel·la Gràfica convocat el 2018 per primera vegada per la Institució Alfons el Magnànim, en commemorar els seus setanta anys d’existència, sense dubte, també hi ajuda, tot i que la repercussió mediàtica ha estat un tant escassa, em sembla.

Dues monedes (Andana, 2019)és, per tant, el resultat d’aquest guardó, una proposta il·lustrada que ofereix una mirada tendra i colorista cap a la realitat africana, tan vasta i complexa com fascinant en la seua idiosincràsia i singularitats. Aquesta és la història de Mar, una adolescent europea que viatja fins al Senegal amb sa mare, qui treballa en un projecte de construcció d’una biblioteca i una emissora de ràdio en un poble del nord d’aquesta regió. Habituada a les comoditats i dinàmiques de l’anomenat Primer Món, a mesura que s’aclimata als ritmes i costums del lloc, la jove protagonista se n’adonarà que el seu equipatge venia carregat de tòpics i prejudicis però, sobretot, de desconeixença. Mar descobrirà una cultura hospitalària, un paisatge insòlit i una societat amb unes problemàtiques molt específiques i sotmesa a grans desajustos polítics i socials, però també aliena a moltes de les nostres servituds i dependències quotidianes.

Quan fa un parell d’anys vaig descobrir les imatges de Núria Tamarit, la meua memòria visual va fer una associació immediata amb l’estètica valenciana d’essència huitantera que desprenen algunes de les publicacions inicials de Paco Giménez, Toni Cabo i tants altres, amb un estil espontani, expressiu, vivaç i marcadament mediterrani. Aquesta il·lustradora, i ara no sabria dir si conscientment o inconscient, ha sabut copsar aquesta manera de fer i es consolida en el panorama de la il·lustraió amb aquests i altres trets personals; unes propietats formals que fan de les seues unes imatges reconeixibles, amb una gran senzillesa formal i una maduresa artística francament admirable. Feliçment, i uns anys de treball més tard i amb un parell de publicacions ja en el currículum, es confirma que tot aquest potencial estètic ha crescut exponencialment en Dues monedes, on, a més, es barreja amb una habilitat especial a l’hora de seqüenciar la pàgina i construir la narració.

Així, i destacant-hi també unes guardes exquisides i un final que ens sacseja i ens colpeix, tot fent-nos tancar el llibre amb el cor encongit de tanta bellesa gràfica però alhora de tanta veritat ignorada, ja no em queda altra que agrair Andana la decisió de participar en aquests guardons i de publicar l’obra guanyadora. Són aquestes iniciatives les que reforcen i combaten la precarietat a què molts dels nostres creadors han de fer-hi front i les que reforcen triar la literatura i la il·lustració com una opció professional. Ara bé, a la pròxima, només faré dues peticions, de moment: una sinopsi amb una tipografia més clara i de mesures més grosses i més visibilitat, i a poder ser en la coberta, per a l’empremta de Premi Valencià de Novel·la Gràfica. Per demanar, que no quede.

‘Estamos todas bien’: més que un homenatge a les àvies

L’àvia Amparito era la major de tres germans, per això, a catorze anys, va haver de deixar l’escola i començar a treballar, tot i la seua motivació per a aprendre i els seus dots per a la música, el dibuix i l’escriptura. També es va fer càrrec de Luís, el germà menut, a qui no deixava sol ni les vesprades que festejava amb l’avi. Després, es va casar, és clar, i va ser esposa, mare, mestressa de casa, dependenta del negoci familiar i, alhora, va haver de cuidar dels sogres i els pares quan es van fer grans, dels néts quan érem menuts i de l’avi quan va emmalaltir. Els últims anys de l’àvia, una vegada era ella qui necessitava que n’hi tinguérem cura, ella i jo passàrem molt de temps juntes assegudes a la taula de faldes tot fent repàs d’un temps viscut que aleshores ja fugia. Aquells dies, l’àvia no sols se’n recordava sovint del seu passat sinó que aprofitava també per a confessar-me, no sense certa vergonya, secrets que mai no havia explicat a ningú. No, jo no els desvetlaré, per descomptat que no ho faré. Ni vull tampoc. Ara bé, sí que diré que aquestes confessions tardanes havien restat inesborrables a la seua memòria anys i anys. Perquè l’àvia sempre havia pensat que era millor mantenir-les així, guardades i en silenci.

De la mateixa manera que hui, el meu homenatge és per a la meua àvia i les seues dues vides, tant la coneguda com l’oculta, Ana Penyas reivindica amb la seua primera novel·la gràfica la història de les dones de la seua família, unes dones a qui no solem cuidar tant com elles ens cuidaren a nosaltres i que formen part de tota una generació oblidada. Estamos todas bien (Salamandra, 2017) esdevé, consegüentment, una dedicatòria visual per a totes aquelles que no van poder alçar la veu, o no les deixaren. Amb aquest propòsit, la il·lustradora es serveix de la proximitat i la universalitat de les experiències i les anècdotes de Maruja i Herminia, les seues àvies, a les quals, gravadora en mà, va demanar que li explicaren llurs vivències per tal de transformar uns personatges secundaris en les protagonistes absolutes d’un relat que abraça vora setanta anys de lluites domèstiques i quotidianes.

És mitjançant un ús extraordinari de la línia i un domini sorprenent de la seqüenciació visual, que Anna Penyas és capaç de convertir situacions aparentment tan ordinàries i lleugeres en autèntiques obres d’art, com ara els diumenges de missa en la televisió, les converses trivials als bancs del carrer i la cura personal de cada matí, arrancada de pèls de la barbeta inclosa; una manera de contar històries que fa de la lectura una experiència que es mou entre la incomoditat i la familiaritat. Amb tot, és sense dubte la narrativitat del color el més destacat, tant en aquesta obra com en la resta dels treballs de la il·lustradora. Cal assenyalar ací la interessantíssima barreja de tons apagats i càlids, així com la presència del color roig, predominant en la novel·la. Amb aquest s’explica el present de Maruja i, de fet, prové d’una bata rosa que sempre porta l’àvia de Penyas, un color que l’aproxima, per tant, al seu univers. A poc a poc, però, la força del roig dóna pas a un canvi molt subtil en la gamma cromàtica, que passa sense estridències del gris al color café. Era necessari diferenciar la realitat de les dues àvies, però també els dos temps històrics en què es desenvolupa el relat, ja que els presents i els passats necessitaven uns codis de representació diferents i, sobretot, fàcilment identificables per al lector. Gràcies a aquest recurs del color, ho assoleix amb escreix.

Efectivament, Penyas altera la continuïtat cronològica de la història i va i torna de l’ara a l’abans i viceversa amb la finalitat de transitar per la vida personal de Maruja i Herminia però amb l’aguda compareixença d’un relat històric de rerefons el qual no s’escapa de les referències a l’Espanya franquista. Aquesta il·lustradora, amb una voluntat d’entendre’s a si mateixa a través d’elles, va començar a qüestionar-se el seu paper com a dona en la societat en què viu i, intel·ligentment, ho va fer des de la perspectiva que t’ofereix la coneixença del teu origen, de les teues arrels; uns fonaments que ens són comuns a moltes i que hui sí que podem omplir de paraules, d’imatges i de gestos, no com les nostres àvies. I, sí, com bé diu el títol d’Ana Penyas, amb una mica d’ironia, o no, estem totes bé, o això aparentaven almenys, però, el que és cert, és que encara hem d’estar millor. Per elles, per nosaltres i per les que vinguen.

 

‘Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts’: a l’assalt del museu

Els que vam ser visitants habituals de l’IVAM durant molts anys, poc o res sabíem de l’existència d’una sala destinada a exposar el fons històric de l’arxiu bibliogràfic d’aquest museu. Es tracta d’un espai de dimensions molt reduïdes que està actiu des d’octubre del 2015, a través del qual s’hi accedeix precisament a la biblioteca, on ja s’han exhibit al voltant de sis exposicions. Ara que, per fi, hi hem tornat, és un goig passejar per les sales de sempre i alhora descobrir amb fascinació Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts, la primera exposició sobre algunes de les obres il·lustrades d’aquest fons que es mostraran a la sala esmentada fins al pròxim 11 de març. De fet, va ser gràcies a un suggeriment de les bibliotecàries sobre la qualitat d’aquestes peces artístiques que, Irene Bonilla, conservadora i comissària d’aquesta mostra, va començar a investigar-les amb més atenció i, sobretot, a ser-ne conscient que, efectivament, mereixien ser descobertes i presentades als visitants amb el mateix rigor que qualsevol altre objecte d’art. I així ho va fer.

Bonilla encara recorda amb emoció el moment en què, quan era menuda, el pare li va regalar La serp i el riu de Josep Palàcios i Manuel Boix (Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1986). En aquell moment, però, aquelles il·lustracions no li van despertar massa interés. Res no feia presagiar doncs que, anys després, acabaria entusiasmant-se i comissariant una exposició sobre la producció literària il·lustrada dirigida al món infantil entre la qual ocupa un lloc destacat aquesta obra, dins del panorama valencià, és clar. Tot i la creixent valoració d’aquestes per part d’Irene Bonilla, aquesta mostra documental incideix només en les il·lustracions dels artistes del període europeu d’entreguerres i en les publicacions infantils il·lustrades durant la República Espanyola. Cal explicar que la decisió de cenyir-se a aquesta temporalitat és conseqüència del material disponible en la col·lecció del museu, una compilació que, feliçment, es desitja ampliar amb l’obra d’autors valencians, segons em confessa tímidament la comissària.

Tanmateix, en aquesta ocasió, el recorregut s’enceta el 1919 amb el deliciós La Boite a Joujoux. Baller pour Enfants, un dels últims ballets de Cladue Debussy inspirat en la caixa de joguines de la seua filla amb il·lustracions d’André Hellé i es tanca amb la troballa inesperada de dos llibres infantils il·lustrats que s’escapen una mica de l’ordre cronològic i geogràfic establert. Es tracta de l’obra de dues figures rellevants del pop art, com ara David Hockney i Andy Warhol, amb unes imatges que res tenen a veure amb el seu llenguatge gràfic habitual. Curiosament, sembla que la mare d’aquest últim també va il·lustrar llibres infantils.

La Boite a Joujoux. Ballet pour Enfants.

Certament, un dels reptes que planteja una exposició com aquesta és la manera en què es disposen els materials en els aparadors, ja que no es tracta d’il·lustracions úniques sinó que formen part del conjunt d’un llibre en concret i, per tant, l’observació d’aquest sempre serà parcial i estarà subjecta al criteri de la comissària. En aquest sentit, cal felicitar Irene Bonilla, ja que ha desenvolupat un exigent treball previ per tal d’arribar a la solució més encertada. Amb tot, un bon recurs expositiu en aquest cas ha estat l’elaboració d’uns senzills vídeos en què una mà va passant les pàgines d’un parell dels llibres exposats, com és el cas de Macau et Cosmage, d’Édy Legrand, un dels clàssics de l’edició infantil que es va presentar amb un gran format quadrat, un text cal·ligràfic en majúscules que esdevindrà característic de l’estil art decó i una presència destacada del color, amb el qual fins i tot reforcen els quadres de text.

Macau et Cosmage

L’exposició mostra també altres materials que formen part de l’estètica d’avantguarda, com ara els moviments del neoplasticisme holandès, amb l’obra de Van der Leck; el funcionalisme txec, amb l’àlbum de Toyen, pseudònim de Marie Cerminova; les il·lustracions de fotografies d’Aleksandr Ródtxenko, els treballs d’Aleksandra Ekster, la tasca de Salvador Bartolozzi al seminari infantil Pinocho i l’obra de Xavier Nogués, Tono, Antoni Clavé i de la coneguda Lola Anglada amb el seu llibre El més petit de tots, entre altres. Tot el recorregut permet, per tant, comprovar l’enorme influència que l’art modern va exercir en les propostes estètiques per als més menuts dels primers anys del segle XX. 

Arran d’aquesta relació entre l’art, la literatura i la pedagogia, resulta molt interessant recordar que, quan el 1917 va esclatar la Revolució a Rússia, l’ideal revolucionari va constatar que feien falta més llibres per a infants. Abans de l’arribada de Stalin, a la Unió Soviètica es va fer molta feina en aquest sentit. A més, consideraven que els artistes havien de ser els agents del canvi, tant del polític com del cultural i, en aquest propòsit, van col·laborar molts noms, com ara El Lissitzsky i la seua Història de dos quadrats, on expressa mitjançant un disseny constructivista el triomf del quadrat roig de la modernitat sobre el quadrat negre de la decadència conservadora el qual, afortunadament, també es troba en aquesta mostra. Juntament amb aquest, Vladimir Lebedev és dels il·lustradors per a infants de l’avantguarda russa més prolífics de qui l’IVAM va descobrir una il·lustració en la revista Arts et Metiers Graphic del 1930, que ara es representa a gran escala a l’entrada de la sala.

Aquesta reivindicació soviètica dels llibres infantils il·lustrats en l’educació des d’un punt de vista estètic, literari i de sentit crític, és, sense dubte, un dels missatges implícits que s’hi pot extraure d’aquesta exposició. Tota una declaració d’intencions amb què el museu valencià obri de nou les portes a la il·lustració infantil per a il·lustrar, visualment i pedagògica, els lectors més menuts i també els que ja som grans.

Història de dos quadrats

Deu il·lustradores que cal conéixer abans del 2018

1. Aitana Carrasco és una il·lustradora que s‘ha imposat amb força dins del panorama de la il·lustració infantil gràcies a una personalitat estilística tan singular que fa inconfusible qualsevol dels seus treballs. Tot i que és valenciana, la seua manera d’il·lustrar mostra la influència de l’estètica mexicana conseqüència d’una estada temporal en aquell país. En aquest sentit, la definició dels contorns dels elements que conformen les il·lustracions juntament amb els colors brillants, entre els quals cal destacar la presència del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», són alguns dels trets estilístics que revelen aquest influx. Amb tot, el gust pels collages i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat són altres dels elements formals que, juntament amb l’habitual compareixença de gats, formen part de l’imaginari visual de la il·lustradora. On estan les claus? (Andana, 2017), és el seu últim àlbum il·lustrat, una aposta fascinant, amb text de Carles Cano que, com si es tractara d’un joc, convida a pensar en tots aquells objectes que ens envolten cada dia i que, potser, fa temps que hem oblidat.

2. Catarina Sobral té tendència a buscar il·lustracions que mostren una paleta limitada de colors, segurament conseqüència d’haver treballat amb la tècnica del gravat, alhora que una necessitat d’exploració continua en la barreja de textures i la cerca de la bidimensionalitat. Amb tot, és la riquesa visual juntament amb la qualitat de la narració escrita el que diferencia els àlbums d’aquesta il·lustradora portuguesa d’altres autors contemporanis de la seua generació. En aquest sentit, Sobral captiva no sols per l’estètica sinó per la capacitat creativa a l’hora de fer un llibre amb un resultat d’una qualitat literària i visual deliciosa i, per tant, irromp com una alenada d’originalitat en un panorama que tendeix a reproduir esquemes compositius i narratius semblants. Tot i que, sota el meu punt de vista, resulten més suggerents les primeres obres, com ara Greve (Orfeu Negro, 2011), Achimpa (Orfeu Negro, 2012) i O Meu Avô (Orfeu Negro, 2014), és una il·lustradora que mai no decep.

3. Paulapé és una il·lustradora valenciana amb una plàstica particular i una identitat pròpia que, a poc a poc, ha sabut fer-se un lloc dins de la il·lustració valenciana. Així, n’hi ha prou amb una sola mirada per identificar les seues il·lustracions, unes imatges singulars, de fons nets on el protagonisme l’assumeixen figures senzilles però alhora atractives, expressives i espontànies que destaquen per l’economia de color, a base de tintes planes. Aquest últim tret s’ha convertit en el motiu més recognoscible del seu segell personal a causa d’haver treballat amb la tècnica de la serigrafia. Recentment, ha il·lustrat Això va ser i fou… (Andana, 2017), un recull de poemes d’Empar de Lanuza en què escriptora i il·lustradora han treballat en la complicitat de conéixer-se des de sempre, com una mare i una filla, de fet, el que són. Aquest llibre és, en essència, una mostra perfecta de la simbiosi que s’ha de donar entre un bon text poètic i una il·lustració amb una exigent qualitat artística. Una obra, doncs, realment encisadora.

4. Kirsten Sims és una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, és molt recentment quan ha debutat en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos de Baltasar, o grande, (Orfeu Negro, 2017), una història aleshores només esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, buscava Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquest llibre, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, s’ha convertit en un àlbum il·lustrat encantador al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ.

5. Núria Tamarit és una valenciana que, malgrat una encara breu trajectòria professional, és, sense dubte, una de les il·lustradores emergents amb més projecció. Tamarit ha estat i és una apassionada de la tinta i el llapis, però des que va descobrir fa un parell d’anys que el color digital dota les il·lustracions del to i les textures que busca no és fins que no aplica aquest procediment tècnic que no dóna per acabada la imatge. L’ús d’aquest mètode es repeteix en cadascun dels seus treballs i ofereix unes il·lustracions amb una gràfica que evoca l’estètica dels il·lustradors valencians que començaren en els anys vuitanta del segle XX. Uns primers treballs, per tant, d’una gran senzillesa formal però que desprenen una maduresa artística realment admirable. Duerme pueblo (Cúpula, 2016) i Avery’s blues (Dibbuks, 2016) han estat la seua entrada al món del còmic i de la novel·la gràfica.

6. Miren Asiain es distingeix per unes il·lustracions amb una exquisida sensibilitat. L’interessant d’aquesta il·lustradora navarresa, a més de la destresa tècnica, té a veure amb la poètica que aconsegueix transmetre amb les seues composicions d’ambients vastos i extensos, en molts casos desolats, i amb la presència d’uns personatges menudíssims que s’integren en aquests paisatges màgics gràcies a la subtil i gairebé melancòlica paleta de colors. Tot això dóna com a resultat una gràfica personal i intimista que la va portar a guanyar l’any 2015 el VI Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, convocat per Fundació SM, l’associació El Ilustradero i la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara; un premi que, a més, li ha permés il·lustrar Versos de La Tierra (Editorial SM, 2016), un llibre de poemes de Javier Ruiz Taboada. Amb tot, el 2012 va obtindre el Premi Etxepare d’Àlbum Il·lustrat amb Hara (Pamiela, 2012), una obra escrita i il·lustrada per ella mateixa, d’una gran personalitat visual en què, a partir de la quotidianitat entre una àvia i una néta, es narra el pas del món real al dels somnis mitjançant una simple clau.

 

7. Beatrice Alemagna ofereix una proposta visual que parteix d’una combinació d’estils que va des del llapis fins al collage, una manera de fer que l’emparenta amb l’obra d’italians imprescindibles, com ara Bruno Munari, no sols per la qualitat plàstica de treballs com aquest sinó també per l’originalitat dels textos, també escrits per ella. Tot i haver establert la residència a París, aquesta il·lustradora va créixer a la ciutat de Bolonya, un indret de referència per a la literatura infantil, i alguna cosa hi deu haver-li influït, perquè ja són més d’una desena d’obres publicades per tot el món i una llarga llista de guardons internacionals. Això i un reconegut autodidactisme, que l’ha duta a aprendre mentre experimentava i elaborava l’argument i les il·lustracions dels seus llibres per a infants. El seu reconeixement és tant alt que m’atrevisc a assenyalar, per exemple, l’ombra dels seus dibuixos en l’obra primerenca de Catarina Sobral; potser per això m’agrada tant aquesta última. Siga com siga, Alemagna té una activitat imparable i Un gran dia de res (Combel, 2017) n’és la darrera publicació. Jo ja l’he demanat als Reis.

8. Maite Gurrutxaga va guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015, juntament amb Alaine Agirre, amb Martí (La Topera, 2016), una obra sobre un xiquet a qui li agrada menjar maduixes pel nas, vestir camises amb tots els botons ben cordats i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari. Les imatges d’aquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per l’equilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter afable i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar que, a més, s’aproxima al dibuix infantil. Així, les aquarel·les, les tintes i els llapis de colors són les eines amb què dóna vida a les històries i els personatges de les seues il·lustracions, tot i que la tècnica s’adequa al que demana cada treball. Per a Gurrutxaga, la il·lustració és com una casa amb habitacions i finestres que van obrint-se amb l’arribada d’un projecte nou i, amb l’any nou, espere que se n’òbriguen moltes més.

9. Ana Penyas destaca sobretot per una habilitat quasi màgica a l’hora de convertir la ciutat en l’escenari principal d’una imatge en la qual les accions dels habitants són els protagonistes absoluts. Així, aquesta il·lustradora valenciana, tot evitant la grandiositat, retrata l’entorn, els barris, els veïns i, en definitiva, totes aquelles lluites diàries que, invisibles, mantenen viva l’essència col·lectiva d’un lloc. De resistències, precisament, parla Mexique, el nom del vaixell (Libros del Zorro Rojo, 2017) un àlbum il·lustrat sobre un cas real, esdevingut a Espanya ara fa vuitanta anys, que ha publicat darrerament juntament amb Estamos todas bien (Salamandra, 2017). Aquest últim, X Premi de Novel·la Gràfica Fnac-Salamandra Graphic, narra diverses vivències personals del dia a dia de les seues dues àvies i delata una capacitat colpidora a l’hora de posar el focus en el tema no massa comú, com ara la vellesa femenina i el paper de les dones en el desenvolupament històric d’un país.

10. María Luque és la il·lustradora argentina guanyadora de la primera edició del Premi Novel·la Gràfica Ciutats Iberoamericanes per expressar a la perfecció amb el còmic Casa Transparente (Sexto Piso, 2017) com es viu i somia la ciutat, una de les màximes d’aquest guardó. De fet, és fàcil trobar-la a qualsevol biblioteca, museu i bar, submergida en la creació dels seus dibuixos i intentant captar tots els estímuls possibles del seu entorn per a traduir-los i plasmar-los en el paper amb molt de color i una bona dosi d’humor. No té, doncs, un espai concret on il·lustrar, pot fer-ho on vulga mentre escolta les converses dels altres i veu la gent que passa pel carrer. El seu és un treball molt autoreferencial però, sobretot, miniaturista, amb l’aparició de grans espais amb personatges menuts. Es podria dir, així, que observar les seues il·lustracions és ben bé com xafardejar l’interior d’una caseta de nines.