Category Archives: Il·lustradors

‘Professione coccodrilo’: il·lustracions per a llegir

No sé si és més fatigós dormir amb algú que ronca, però dormir al cap i a la fi, o intentar agafar el son aquests primers dies de calor intensa abans que arribe oficialment l’estiu. Totes dues circumstàncies s’agreugen, però, si l’endemà és dia laborable, una conseqüència que ara mateixa estic patint. Afortunadament per a mi, o no, els roncs són només un suplici de cap de setmana, un petit peatge que, de vegades, imposen algunes relacions de parella però al qual tendim a acostumar-nos amb més o menys resignació. Consegüentment, és de dilluns a divendres quan pensar en la nit esdevé un autèntic turment, ja que és arribar al llit i començar a pegar voltes, a suar i a maleir la xafogor mentre mire de reüll el despertador per a comprovar amb desconsol que només han passat tres minuts des de l’última vegada i, alhora, per a lamentar que l’endemà no hi haurà qui mantinga els ulls oberts cara a l’ordinador. Aquesta ha de ser la penyora que la meua recent independència m’ha d’haver imposat perquè, sí, quina sensació més plaent arribar a casa i tindre el sofà per a una sola i tot això i allò però, ara bé, que l’habitació estiga sota la teulada ja us dic jo que no és tan agradable. Tot i aquesta calidesa estacional, però, el que és cert és que pagar un lloguer és una satisfacció que només experimenta aquell que ho pot fer, és a dir, qui té una feina relativament decent, un dret que, malauradament, no tothom té.

IMG_20170619_125311_573

El protagonista de Professione coccodrilo, un àlbum il·lustrat de les italianes Giovanna Zoboli i Marichiara Di Giorgio, també s’alça, com faig jo, ben de matí per anar a treballar. La història comença, per tant, al llit, on ell sí que hi dorm plàcidament i somia amb les vacances i l’enyorat descans. Aquest és, doncs, un cocodril que es presenta amb pijama de ratlles i amb actituds i costums humans: es desperta, obri la finestra perquè puga entrar la llum, es renta les dents, es vesteix, desdejuna pa amb melmelada mentre sent la ràdio de fons, es posa el barret, la bufanda i l’abric i baixa al carrer per a enfilar el camí cap a la feina, que encara no revela quina és. Així, després d’una coberta amb un cocodril que jeu relaxat al riu d’un paisatge tropical i d’unes guardes exuberants que reprodueixen també un escenari salvatge, la narració comença, contràriament, en una habitació d’un apartament urbà en la quarta planta d’un edifici. No obstant això, el més extraordinari no és que aquest animal no tinga un comportament ni un hàbitat pròpiament ferotge, sinó que aquest és un llibre silenciós en el qual la història depén únicament de les imatges a causa de la inexistència de text; unes il·lustracions que s’encadenen i es relacionen les unes amb les altres, tot i que en un principi no ho semble, des de la portada amb el bany a les aigües fosques de la selva, fins a les pàgines de l’interior quan el cocodril apaga l’alarma a les set del matí.

cocco1

Resulta curiós comprovar com, a diferència de la majoria d’àlbums il·lustrats sense paraules, aquest ha estat creat a quatre mans. Aquests tipus de llibres són sovint el resultat d’un sol creador, com ara les obres de Shaun Tan, Iela Mari i Suzy Lee, per citar-ne uns pocs dels exemples més coneguts que conceben el relat exclusivament mitjançant un codi visual. En aquesta ocasió la producció ha estat una mica diferent perquè Zoboli ha escrit prèviament un guió que, a continuació, Di Giorgio ha transformat en il·lustració, amb un desenllaç tan deliciós que fullejar l’àlbum podria ser equiparable a veure una pel·lícula muda que fotograma a fotograma desgrana una història, en aquest cas, a més, sense la necessitat de cap subtítol ni banda sonora. Tot i que s’ha de valorar la genialitat de la trama, aquest llibre destaca principalment per l’habilitat especial de la il·lustradora per, a representar la ciutat, l’arquitectura i la llum amb l’aquarel·la i el llapis; per a il·lustrar Roma més concretament, com bé va demostrar ja a Dues ales, un àlbum sobre l’absència, i ara també París, reconeixible en certs moments. Aquestes propietats plàstiques particularitzen un discurs visual amb una gran personalitat artística i força expressiva que ara s’enriqueix amb una capacitat narrativa vertaderament sorprenent.

El dibuix és, doncs, l’eina fonamental per a contar aquesta història amb la qual s’aprén a llegir i a desxifrar les imatges, ja que aquestes reclamen parar-se, delectar-se i observar amb atenció per a entendre el relat i no deixar escapar els detalls. Només així es descobrirà que uns altres animals, com ara lleopards, micos, girafes, hipopòtams i camells, es barregen amb una multitud que, distreta i absorta, es dirigeix caps als seus quefers diaris a peu, en cotxe i en metro, on s’entretenen amb la lectura de llibres, diaris i missatges del telèfon mòbil. Finalment, totes aquestes bestioles, juntament amb el cocodril protagonista, arriben fins a uns vestidors després de tot un seguit de plànols diferents i magnífics, que mantenen el ritme argumental i s’allunyen i s’apropen fotogràficament seguint el format del còmic; aquesta és l’avantsala que dóna pas a la descoberta final. Efectivament, la seua feina habitual no és cap altra que ser un animal de zoològic, el lloc on es deshumanitza i adopta el seu posat previsible. Sia com sia, allà tots semblen feliços, o almenys això ens fan creure, a diferència del meu humor matinal quan arribe a l’oficina després d’una nit calorosa i insomne.

cocco2

11796425_1011266048913667_4277855423730527387_n

1 comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

Máquina: un manifest literari i artístic

L’esdeveniment anual més important relacionat amb els llibres il·lustrats, la Fira del Llibre de Bolonya, sempre ha estat per a mi una il·lusió pendent; sempre, fins enguany, és clar, perquè, per fi, l’he poguda visitar. I, així, com era previsible, les alegries, els retrobaments, les noves amistats i els descobriments editorials anaren succeint-se escalonadament l’un rere l’altre durant els dos dies que hi vaig passejar entre pavellons, llibres i il·lustracions. Però, tot i aquesta experiència inicial, captivadora i gratificant, l’ultima vesprada a Itàlia, mentre repassava i recomptava tots els àlbums il·lustrats que m’havia comprat tant al recinte de la Fira com en la famosa llibreria Giannino Stoppani, i ho feia amb la mateixa emoció amb què cada Nit de Reis destape els meus regals, me n’adonava, de sobte, de dues coincidències curioses: més de la meitat dels què havia adquirit eren muts, és a dir, sense text, i molts d’ells procedien, a més, d’editorials portugueses. La meua reiterada fixació per l’edició lusitana, doncs, tornava a manifestar-se, i amb força, però, en la meua defensa diré que, les dues amigues que viatjaven amb mi, fanàtiques com jo de la il·lustració, van acabar també amb la maleta carregada amb una gran quantitat d’obres procedents de la mateixa zona geogràfica. Aquest botí il·lustrat amb què tornàrem a València, com si en compte de a Bolonya haguérem estat de viatge a Lisboa, em porta a assegurar una vegada més que els llibres il·lustrats portuguesos no tenen res a envejar a altres projectes editorials pel que fa a la seua qualitat i autenticitat.

POS_01_fig_02.jpg

Ara bé, d’entre tots aquests tresors il·lustrats, tot i que em costa molt triar-ne un de sol, vull destacar hui Máquina de Jaime Ferraz (Pato Lógico, març 2017). Es tracta d’un àlbum increïblement expressiu, d’una força cromàtica i visual desmesurada i que, a més d’això, és capaç d’explicar amb el recurs únicament de la imatge una història amb una idea principal tan bàsica com és el plaer que proporciona un bon llibre davant la reducció i la dormició tecnològica a què es sotmet l’oci actual dels infants i joves. Així, com el títol mateix indica, Máquina és un llibre ple d’aparells sorollosos, o almenys al començament del llibre, un moment en què se’n mostren alguns com ara les màquines per rentar roba, els assecadors de cabell, les màquines per a cuinar, les màquines que ens retenen hores al sofà i d’altres que ens porten de casa a la feina, entre molts altres artefactes que ens són actualment tan familiars i necessaris, o això ens han fet creure. Però, malgrat aquesta dominant i quotidiana presència mecànica, de sobte, el xiquet protagonista d’aquest relat silenciós rep un regal del seu avi, una màquina diferent, especial, amb la qual podrà viatjar als mons més fantàstics i imaginaris. I, tant és així que, només descobrir aquest obsequi, alguna cosa màgica comença a brollar i l’ambient estrident, maquinal i infernal de les primeres pàgines ja mai més no tornarà a ser el mateix. ¿Serà que aquest present misteriós no és pròpiament cap màquina?

iqc_maquina

Efectivament, i, sense que l’il·lustrador tracte d’evitar-ho, el lector ràpidament intuirà, mentre deambula d’imatge en imatge en companyia del protagonista, que aquest recorregut apassionant pels escenaris més inversemblants i fabulosos ha de ser, necessàriament, conseqüència directa de l’acte de llegir i, per tant, el regal de l’avi és, com bé es pressentia, un llibre; la màquina de la imaginació per excel·lència. Máquina es converteix, doncs, en un manifest en favor de la lectura i els seus avantatges amb un discurs que, atés que es tracta d’una obra sense text, es fonamenta, curiosament, en la il·lustració i alhora, per tant, també introdueix la noció de la lectura i l’aprenentatge visual. Amb aquest doble objectiu, Jaime Ferraz es serveix d’un assortiment de seqüències que s’allunyen cap als plans més generals i s’aproximen fins a plans més concrets i individualitzats en funció d’allò que li interessa ressaltar alhora que construeix tot un discurs narratiu coherent i entenedor. Ferraz presenta, a més, un llenguatge artístic que es defineix per l’ús de tintes planes i la reducció a tres únics colors, taronja, blau i negre, unes característiques que es combinen amb una figuració que en certes ocasions remet a les il·lustracions de Catarina Sobral, una de les autores portugueses amb més projecció internacional.

Jaime Ferraz, és un il·lustrador, dissenyador gràfic i fotògraf de Lisboa i, a més, és un dels fundadors de Swimming Book, una editorial que, jugant amb ingeni amb el nom i com ells es defineixen, es va crear per a tots aquells que els agrada nadar en els llibres. Comptat i debatut, tot i aquesta experiència editorial, aquesta n’és la primera publicació i, amb ella, Ferraz ha entrat directament a formar d’aquesta generació d’il·lustradors portuguesos, amb alguns noms com per exemple la mateixa Caterina Sobral juntament amb Magdalena Moniz, João Fazenda i Marta Monteiro, uns autors que amb cadascun dels treballs demostren el seu compromís artístic i exhibeixen una personalitat estètica d’una gran singularitat. Máquina, per tant, s’afegeix a aquesta tendència dels àlbums sense paraules i segueix aquest corrent d’il·lustració que no sols origina projectes arriscats i d’una qualitat artística altíssima sinó que a més és la confirmació més ostensible que a Portugal hi ha una altra manera de mirar i de llegir i, per tant, una preocupació evident per l’educació artística i literària. Caldrà estar-ne alerta a les pròximes publicacions.

M2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Editorials, Il·lustradors, Opinió

‘Una historia verdadera (el cuento de los guisantes)’: una història d’amor (o el conte de les magranes)

M’agraden molt les magranes. Moltíssim. I, la meua àvia Amparito, bé que ho sabia. És per això que, cada cap de setmana de tardor, quan arribava al poble, sempre em trobava a la nevera un parell de carmanyoles plenes fins a dalt de magranes pelades i preparades, llestes per a ser assaborides. Tot i que els últims anys l’àvia, que ja era gran, havia perdut molta força a les mans, ella s’havia pres aquesta tasca com un deure setmanal, com una obligació d’eixes que habitualment s’imposen les àvies; una necessitat vital que no va haver manera de convéncer-la que deixara de fer. Els divendres a la vesprada, per tant, s’asseia a la cuina i, molt a poc a poc, amb una paciència infinita, desgranava l’una rere l’altra, granet a granet, cada magrana, perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, tinguera una bona provisió per a tota la setmana.

Com ella, l’àvia Carmen, pelava baines de pèsols que tirava d’un en un en un llibrellet. És això el que conta Una historia verdadera (el cuento de los guisantes), un relat d’amor que, segons explica A Buen Paso, l’editorial que ha publicat aquest àlbum il·lustrat, es narra seguint l’esperit del realisme màgic. I no seré jo qui diga el contrari. En aquest sentit, Juan Arjona, ha escrit aquesta història sobre l’àvia Carmen, una dona que, efectivament, pelava cent, dues-centes, tres-centes, quatre-centes i moltes més baines de pèsols dia rere dia asseguda a casa mentre el marit, l’avi Manolo, que era pintor, però dels que pinten parets no llenços, es dedicava a saltar de bastida en bastida. Amb aquest argument d’arrels costumistes i alhora de caire fantàstic, l’escriptor construeix un conte en el qual, com en la vida, cada persona recorre el seu camí particular, sense sospitar-ne l’abast de les accions ni mesurar en quin moment la seua història vital necessitarà la intervenció d’algú altre per a no caure; o millor, per a no fer-se mal.

por

Així, l’encant d’aquest àlbum no sols es troba en la quotidianitat d’un conte que relata amb tendresa les vivències d’un avi i una àvia sinó que va molt més enllà gràcies a la senzillesa narrativa d’Arjona que, lluny de semblar fàcil o simple, presenta una escriptura sintètica i concisa que desprén una essència deliciosa que captiva el lector des de la primera pàgina i ho fa amb un començament tan evocador com directe com és: «l’avi Manolo volava». Però, a aquesta riquesa narrativa, cal sumar-hi també la disposició del text en la imatge, que s’integra en la composició i crea subtils efectes visuals que col·laboren en la lectura i la comprensió de la història destacant-hi sobretot el joc creat amb la paraula «volava», sempre en negreta, que, com si d’una milotxa es tractara, s’enganxa d’un fil quasi invisible i n’augmenta i en redueix les mesures i s’envola per la il·lustració, com de fet fa l’avi Manolo mentre pinta.

L’encarregada de la recreació plàstica d’aquest relat ha estat la il·lustradora Rocío Araya, qui, servint-se de la seua gràfica tan personal i recognoscible a partir d’una combinació amb tècniques diferents, com ara l’acrílic, el collage i el llapis, ha aconseguit expressar formalment l’univers oníric que exigia aquest text. Araya presenta unes il·lustracions amb certes reminiscències amb el dibuix infantil, on el color, la línia i la taca es conjuguen i es complementen magnèticament fins a oferir unes imatges carregades de força simbòlica i d’una gran potència visual. Aquest és, en definitiva, un àlbum que atrapa, que captiva; un llibre per a mirar i llegir, tranquil·lament, sense presses, com l’àvia Carmen pelava les baines de pésols que tirava en un llibrellet perquè l’avi Manolo no es fera mal i com la meua àvia pelava les magranes perquè la seua néta, és a dir, jo mateixa, no passara fam, set, por, i tots els temors que les persones que ens estimen intenten evitar-nos amb accions que són tan insignificants que no ens n’adonem d’elles. Sort que elles se’n preocupen. 

los_viejos

sola

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

‘Martín’: perquè tots som una mica especials

¿Clara, tu tens parella?.

No. I, això, ara, per què m’ho preguntes?

Doncs perquè si en tingueres no vindries a molestar-me.

Recorde perfectament aquella conversa. Aleshores, María, tenia huit anys dedat i, lògicament, no entenia perquè en compte de veure els dibuixos animats a migdia havia de patir la meua presència i l’obligació de repassar una lliçó que ja li havien explicat unes hores abans a les classes del matí. Quasi cinc anys després, María encara continua suportant-me després de l’escola però, ara, en compte de preguntes innocents per tractar d’incomodar-me, mira de reüll el rellotge i, en silenci, desitja que els minuts passen el més ràpidament possible. Tot i que aquesta és una xiqueta amb dificultats evidents d’aprenentatge i de maduració, he de confessar que en aquest suposat intercanvi de coneixements sempre sóc jo qui es beneficia i és així com, amb María, aprenc a valorar qualitats com ara la constància, la responsabilitat i la tenacitat a l’hora d’aconseguir qualsevol objectiu que em propose. Potser per això em costa tant desenganxar-me, finalment, d’ella.

IMG_20170128_185056.jpg

martin

Que María és una xiqueta peculiar és una realitat més que evident però, bé especial, bé diferent, com ella, n’hi ha molts més infants, com per exemple Martín, el xiquet protagonista de l’àlbum il·lustrat amb què Alaine Agirre i Maite Gurrutxaga van guanyar el Premi Lazarillo d’Àlbum Il·lustrat 2015 i que el darrer mes d’octubre va publicar La Topera. Aquesta és la història de Martín, un xiquet a qui li agrada menjar maduixes, però pel nas; vestir camises, però amb tots els botons ben cordats; atrapar insectes al pati, per a guardar-se’ls a les butxaques; menjar croquetes, però de nou en nou; estudiar de memòria el menú del menjador, però el de hui, el de demà i el de tot el mes, i altres tantes aparents estranyeses que el fan vertaderament extraordinari.

img_20170129_22185p

Així, amb una narració en primera persona, Agirre es serveix de la veu de la millor amiga de Martín per a enumerar detalladament els seus gustos i aficions amb un llenguatge senzill i una literalitat que quan es llig en veu alta s’acosta a lexpressió innocent que els infants fan servir. Amb tot, juntament amb la qualitat del text, cal destacar-hi també les il·lustracions de Gurrutxaga, que exhibeixen les propietats habituals del seu estil i contribueixen a la comprensió de la història des de les guardes mateixes, amb una repetició de papallones que, en llegir el text, sen desvetlarà el significat. Amb tot, les imatges daquesta il·lustradora basca són escenes amb una certa inclinació per la distribució, lordenació i lequilibri compositiu, habitades per personatges de caràcter tendre i on es descobreix el gust per la presència del terra, un tret molt recognoscible de la seua manera d’il·lustrar i que, a més, s’aproxima també al dibuix infantil.

Però no són sols les qualitats plàstiques les que fan relacionar les il·lustracions d’aquest àlbum amb altres treballs d’aquesta autora. Casualment, aquesta història acaba amb una abraçada, un gest d’afecte entre Martín i la seua millor amiga que s’abracen amb força en una imatge neta, sense cap altre detall, per tal de reforçar el valor d’aquesta acció i com un homenatge a la diferència i a la innocència. I és així, com inevitablement, aquesta última il·lustració porta a pensar en Besarkada, un àlbum il·lustrat també per Gurrutxaga, per a regalar abraçades. Tantes com les que María em dona pràcticament sense adonar-se’n.

img_20170129_22223o2

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors

‘Besarkada’: un àlbum il·lustrat que abraça

Quan et recomanen amb molta força un lloc, acostar-s’hi resulta veritablement inevitable; si una es troba a prop, és clar. És així com, mentre passejava per Pamplona-Iruña aquest Nadal, i un temps després que unes bones amigues me’n parlaren amb insistència, em vaig plantar, quasi sense adonar-me’n, davant l’aparador del Katakrak, un espai de cafès, llibres i molt més que, tal i com elles que bé em coneixen m’havien promés, et captiva només posar-hi un peu. I, efectivament, tant em va seduir que, malgrat la fugacitat de la visita per motius que ara no vénen al cas, vaig eixir-ne carregada amb una bossa amb dos àlbums il·lustrats de Maite Gurrutxaga, una il·lustradora basca que feia temps que, en aquest cas jo mateixa, em venia suggerint.

img_20170115_205239

Besarkada, que significa abraçada en èuscar, un mot que ara ja no se m’oblida, és una de les adquisicions que més em va sorprendre, perquè no n’havia sentit parlar mai abans d’aquest àlbum. Aquest és, en realitat, un poema d’Uxue Alberdi, escriptora i bertsolari, per això els versos, que tracta d’una manera simbòlica sobre la grandesa d’aquest gest d’afecte. Acompanyar amb imatges un text tan poètic i simbòlic no era una tasca senzilla, però Maite Gurrutxaga aconsegueix donar coherència visual a aquesta cançó mitjançant unes il·lustracions que destaquen, primerament, pel seus valors narratius, però també per la delicadesa cromàtica i la tendresa dels seus personatges. Així, tot i que va començar a dibuixar d’una manera intuïtiva, el resultat final és d’una unitat literària i artística realment commovedora.

IMG_20170115_211040.jpg

IMG_20170115_210615.jpg

La solució gràfica de Gurrutxaga parteix de la pregunta que es planteja en la sinopsi: «vols un petit lloc als meus braços?». A partir d’aquesta qüestió, la seua proposta s’estructura d’una manera circular amb la recerca d’una abraçada al començament del llibre i la sobtada petició d’una altra al final. Malgrat que tant l’escriptora i la il·lustradora han definit aquest com un àlbum il·lustrat per a adults, deu ser que jo me’l mire amb ulls d’infant perquè, davant la dificultat d’una llengua que no entenc, només em queda llegir el que conten les imatges i construir una història a través d’aquestes és un objectiu que en aquesta obra aconseguisc, finalment, sense cap esforç. Potser però, a més de la gran capacitat narrativa d’aquesta il·lustradora a l’hora de dibuixar, la presentació del que semblen ser un pare i una filla com a únics protagonistes d’aquesta història al voltant de la vulnerabilitat humana, de la necessitat de sentir-se estimat, fa que la identificació i, per tant, la comprensió del relat, em resulte encara més senzilla. Especialment si el pare es presenta en una taula, amb llibres i capficat en la feina, com habitualment sol estar el meu.

La presència ferotge d’una tempesta, que Gurrutxaga representa encertadament a l’allunyar visualment els personatges i a l’aproximar-se als detalls atmosfèrics, com ara la pluja i el vent, suscita a poc a poc la inestabilitat emocional i l’afany de ser abraçat que tots hem necessitat en algun moment. Així, la finalitat d’ambdues autores, de fer un llibre per a regalar i més concretament, per a regalar abraçades, és superat amb èxit, sobretot després de trobar aquest poema il·lustrat musicat per Rubén Caballero i cantat per Uxue Alberdi mateixa juntament amb Eñaut Elorrieta. Caldrà passejar-se més pel Nord i buscar moltes més abraçades com aquesta.

IMG_20170115_210835.jpg

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Il·lustradors

‘Otoño’: o com resistir el pessimisme estacional

Sempre he sigut més de primavera que no de tardor. Amb la primavera, el bon temps s’acosta i els abrics es guarden en l’armari fins l’any vinent; el dia allarga i, consegüentment, la mandra provocada per la manca de llum desapareix i és substituïda per una motivació irrefrenable de viure el carrer i la ciutat, d’esprémer les hores de sol i la bona temperatura. En canvi, amb la tardor i la caiguda de les fulles, l’aire gelat es fa més present, la nit arriba abans i, per això, no queda altra que cloure’s a casa i romandre sota la flassada fins l’endemà. I és que, com encertadament va escriure la poeta Gemma Gorga, «el fred ens fa més íntims i vulnerables». Malauradament, així és.

img_20161105_123835
Front aquest pessimisme estacional, Jon McNaught, considerat com l’autor revelació de la Fira del Còmic d’Angoulême de l’any 2012, en Otoño, l’obra que precisament el va fer mereixedor d’aquest reconeixement, és capaç de transmetre un missatge mitjanament vitalista per als qui no ens convenç la gradual arribada del fred. Almenys, ho intenta. Així, l’editorial Impedimenta va publicar a començament del 2016 aquest llibre del dibuixant anglés on entrellaça les rutines habituals d’un cuiner i d’un jove repartidor de periòdics amb un teló de fons tan evocador com són les transicions de tardor. Aquesta és una novel·la gràfica contemplativa i de lent deambular que es dirigeix a tots els que creuen que les vivències quotidianes són, sovint, les més significatives i és en aquest sentit on s’ha de buscar l’essència entusiasta de l’obra.


Es tracta de dues històries paral·leles que comencen i acaben el mateix dia de tardor però que s’expliquen visualment, ja que el text es reserva en un segon pla; de fet, pràcticament tendeix bé a desaparèixer, bé a amagar-se en uns pocs diàlegs, d’oracions sintètiques i ràpides i, sobretot, en el soroll que en el silenci de les imatges es reprodueix mentalment i inconscient a conseqüència de les onomatopeies que McNaught subtilment escriu just on ha de fer-ho. El to personal de l’argument, el ritme pausat, les tonalitats fredes i uns personatges que funcionen més com una excusa que com un element inherent a la trama són algunes de les claus d’aquest viatge narratiu intens que pretén aprofundir més en les escenes de fragilitat i de canvi que no en els protagonistes: els arbres que lliuren a terra les fulles seques, les vides de la gent gran esperant amb calma el moment del seu final o, simplement, el transcurs d’un dia qualsevol on la llum del matí va deixant pas a poc a poc a la penombra groguenca i artificial dels fanals i les finestres.

destacado-otono
He de confessar que em costa una mica trobar aquest missatge de positivitat i aquesta metàfora al voltant de la tardor i els seus efectes. Però, malgrat aquest fet, a mi, el que veritablement em fascina d’aquest llibre és la narració visual tan brutal, a partir d’instantànies que van del detall més menut al pla general més ampli, com si d’una sèrie fotogràfica es tractara, així com l’habilitat a l’hora de combinar les sèries de colors i identificar cada escena amb una tonalitat concreta. És aquesta afinitat estètica i aquesta manera de narrar visualment la que em desperta l’interès i m’emociona; la que, vertaderament, em fa suportar aquesta melangia que ara m’envaeix i que és símptoma dels primers dies de tardor. Cadascú busca la seua pròpia medecina.

 

2 comentaris

Filed under Editorials, Il·lustradors

Birgitta Sif: il·lustracions islandeses

Quan algú ve i, amb un somriure il·lusionant, m’anuncia que ha comprat un àlbum il·lustrat per regalar-me’l jo, en canvi, més que alegria, el que sent és un calfred de pànic que, instantàniament, em recorre el cos de dalt a baix. I és que, he de confessar, que no sempre ho endevinen i, dissimular el desencant, no és una feina fàcil. Tot i aquesta reticència cap als llibres inesperats, però, sembla que l’actuació em deu quedar bastant versemblant perquè aquesta situació tendeix a repetir-se, com ara quan fa un mes la mare arribava del seu viatge a Islàndia i amb prudència, perquè ella em coneix bé, em donava l’àlbum que m’havia portat i, conservant aquest mateix to de cautela, m’explicava que es tractava d’una il·lustradora molt coneguda d’aquell país, que havia guanyat molts premis i tota aquesta retafila d’arguments que habitualment s’afanyen en dir-me abans que no em precipite a jutjar-lo negativament. Jo, vaig respirar dues vegades seguides, vaig controlar els nervis, el vaig mirar de reüll, sense gaire atenció i, donant-li les gràcies, vaig abandonar l’àlbum sobre la taula, desinteressadament. Fins no fa molt quan, encara no sé com ni per què, ordenant papers i llibres vaig decidir obrir-lo. I, des d’aleshores, em té deliciosament seduïda.

img_20161002_113120

Res no em feia presagiar que aquest àlbum il·lustrat em portaria tants bon records i em despertaria tan bones impressions. Freyja Dis, sem vildi bara dansa og dansa (Freyja Dis, a qui li agradava ballar i ballar) és obra de Birgitta Sif, una autora i il·lustradora natural de Reykjavík que actualment viu a Anglaterra i que va debutar en la literatura infantil amb Oliver (2012), un conte sobre un xiquet diferent a la resta que reforça la idea que tots naixem lliures i iguals i amb els nostres propis pensaments i opinions. Relacionat també una mica amb aquest argument dels infants amb caràcters especials, a Freyja Dis, la xiqueta protagonista d’aquest àlbum, li agrada molt ballar, moltíssim, però només ho fa quan està sola. Tan prompte com hi ha gent al voltant, perd de sobte l’impuls i la il·lusió de ballar. Així, darrere d’una portada que no es correspon amb la sorpresa que amaga l’interior, s’oculta una història tendra però, sobretot, un conjunt d’il·lustracions delicades que, com una evocació, em fan pensar en els dibuixos de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, per exemple, i, per tant, en alguns dels llibres il·lustrats de la meua infantesa.

31

De fet, com les d’aquestes il·lustradores catalanes, les il·lustracions de Birgitta Sif presenten una elaboració de traç senzill i un encís especial pels petits detalls. Aquesta darrera particularitat destaca també en les figures, amables i de trets expressius, que es disposen capritxoses sobre fons bucòlics; uns paisatges que semblen estar inspirats en els contes populars escandinaus, que apareixen poblats tan per grans com per menuts juntament amb tota classe d’animals, amb una especial protagonisme dels ocells, i amb tots els quals construeix tot un seguit de relats visuals paral·lels al text. Amb una paleta on predominen els ocres i els verds oliva com a conseqüència d’aquest gust pels escenaris naturals, aquesta il·lustradora aconsegueix expressar amb una exquisida sensibilitat artística el viatge d’una xiqueta des de la timidesa de la innocència fins el despertar de l’atreviment.

2-21

Potser pel fet que les imatges dels llibres infantils que llegíem quan érem menuts resten inconscientment ocultes en la memòria, ara aquest àlbum il·lustrat provoca en mi d’una manera tan irracional aquest record infantil. Sí que és cert que les il·lustracions dels llibres per a infants tenen una importància considerable ja que, al marge de la qualitat artística, formen part de l’educació de moltes generacions. Totes aquelles primeres lectures visuals, per tant, actuen, influeixen i contribueixen en la personalitat individual de cadascú de nosaltres i, en el meu cas en concret, el pes ha estat ben gran perquè he passat de col·leccionar àlbums per divertiment a intentar fer d’aquesta dèria una dedicació professional. Així és que, benvinguts siguen els àlbums il·lustrats. I els regalats, també.

nit

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, Il·lustradors