Paco Giménez: il·lustració infantil amb gust valencià

La meua amiga Margarida i jo compartim referents literaris, entre altres coses, és clar. Aquesta, però, no és cap coincidència extraordinària, ja que som de la mateixa generació, hem crescut a València, o els voltants, i totes dues tenim pares i mares mestres i lectors que, sortosament, es van preocupar d’omplir les prestatgeries de casa amb els llibres infantils il·lustrats que a l’inici dels anys vuitanta començaven a publicar-se en valencià amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’uns pocs editors animats pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983). Margarida i jo, però, ens vam trobar ja de grans, en una classe a la Universitat. L’atzar, aquesta vegada sí, ens va fer compartir aprenentatges i confessions en un Diploma sobre literatura infantil i juvenil, on, entre conferència i conferència, ens contàvem la vida alhora que em desvelava que la nit que va ensopegar amb qui a hores d’ara encara estima, anava disfressat d’home del sac. Ella, per contra, anava vestida de fada pastissera, el seu personatge d’infantesa preferit.

Resulta sorprenent comprovar hui com, l’any 1984, des del Servei de Publicacions de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, coordinada amb les tres diputacions valencianes, es va iniciar la col·lecció «Biblioteca Infantil». En molt poc de temps es van superar els quaranta títols en tirades que oscil·laven entre els cinc mil i quinze mil exemplars i es presentava temàticament i formalment amb un eclecticisme encisador. La fada pastissera, escrita per Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez és, així, un d’aquests llibres il·lustrats. Una història esbojarrada i divertida sobre Gabriela, una fada de melmelada amb les cames de xocolata i els gandolfis, unes bestioletes amb deu munts de potes a cada costat que, a hores d’ara, nostàlgiques com ara Margarida i jo, ens enyorem.

Altrament, aquesta evocació de lectures infantils s’ha vist amplificada aquests dies, i fins i tot justificada, amb la notícia del Premi Nacional d’Il·lustració 2019 a Paco Giménez; un guardó que concedeix el Ministeri de Cultura i Esport amb l’objectiu de reconéixer i distingir el conjunt de la producció de l’il·lustrador valencià, destacant-ne la contribució en l’impuls de la professió i de la il·lustració infantil i juvenil. Prop de quaranta anys després dels seus primers treballs, Giménez rep per tant un guardó amb el qual festeja el seu particular univers gràfic, en què la línia ha estat sempre l’element més destacat, ja que només amb quatre traços i sense l’ajuda de cap altre recurs plàstic aconsegueix expressar pràcticament qualsevol cosa amb una gran harmonia i un domini tècnic exquisit. Tot i que ha mantingut aquesta manera de fer, cal dir que darrerament sol acabar el color amb l’ordinador, sense que això, però, afecte a l’essència tradicional del seu dibuix.

L’excusa de desempenyorar La fada pastissera em serveix de pretext per a observar i delectar-me en aquesta idiosincràsia tan particular. Publicat el 1986, aquest llibre es pot considerar de fet com principi i testimoni d’un llenguatge que s’identifica amb una època concreta, el qual Paco Giménez va saber modelar i fer seu amb l’habilitat innata d’actualitzar-lo sense fer-li perdre l’essència originària. És per això que convé recordar-lo ara, perquè pensat en un primer moment com un conte sense cap altra pretensió que divertir els més menuts ha esdevingut sense adonar-nos-en en un element imprescindible de l’imaginari visual de molts infants valencians. Aquest premi, per tant, sí, certament, és el reconeixement a una trajectòria sòlida i consolidada com la de Paco Giménez però és alhora una proclamació involuntària de la defensa de la llengua i la consciència literària i estètica valenciana en la qual l’il·lustrador ha participat i hi té encara tant a dibuixar.

‘Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts’: a l’assalt del museu

Els que vam ser visitants habituals de l’IVAM durant molts anys, poc o res sabíem de l’existència d’una sala destinada a exposar el fons històric de l’arxiu bibliogràfic d’aquest museu. Es tracta d’un espai de dimensions molt reduïdes que està actiu des d’octubre del 2015, a través del qual s’hi accedeix precisament a la biblioteca, on ja s’han exhibit al voltant de sis exposicions. Ara que, per fi, hi hem tornat, és un goig passejar per les sales de sempre i alhora descobrir amb fascinació Somnis il·lustrats. Grans il·lustradors per a lectors menuts, la primera exposició sobre algunes de les obres il·lustrades d’aquest fons que es mostraran a la sala esmentada fins al pròxim 11 de març. De fet, va ser gràcies a un suggeriment de les bibliotecàries sobre la qualitat d’aquestes peces artístiques que, Irene Bonilla, conservadora i comissària d’aquesta mostra, va començar a investigar-les amb més atenció i, sobretot, a ser-ne conscient que, efectivament, mereixien ser descobertes i presentades als visitants amb el mateix rigor que qualsevol altre objecte d’art. I així ho va fer.

Bonilla encara recorda amb emoció el moment en què, quan era menuda, el pare li va regalar La serp i el riu de Josep Palàcios i Manuel Boix (Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1986). En aquell moment, però, aquelles il·lustracions no li van despertar massa interés. Res no feia presagiar doncs que, anys després, acabaria entusiasmant-se i comissariant una exposició sobre la producció literària il·lustrada dirigida al món infantil entre la qual ocupa un lloc destacat aquesta obra, dins del panorama valencià, és clar. Tot i la creixent valoració d’aquestes per part d’Irene Bonilla, aquesta mostra documental incideix només en les il·lustracions dels artistes del període europeu d’entreguerres i en les publicacions infantils il·lustrades durant la República Espanyola. Cal explicar que la decisió de cenyir-se a aquesta temporalitat és conseqüència del material disponible en la col·lecció del museu, una compilació que, feliçment, es desitja ampliar amb l’obra d’autors valencians, segons em confessa tímidament la comissària.

Tanmateix, en aquesta ocasió, el recorregut s’enceta el 1919 amb el deliciós La Boite a Joujoux. Baller pour Enfants, un dels últims ballets de Cladue Debussy inspirat en la caixa de joguines de la seua filla amb il·lustracions d’André Hellé i es tanca amb la troballa inesperada de dos llibres infantils il·lustrats que s’escapen una mica de l’ordre cronològic i geogràfic establert. Es tracta de l’obra de dues figures rellevants del pop art, com ara David Hockney i Andy Warhol, amb unes imatges que res tenen a veure amb el seu llenguatge gràfic habitual. Curiosament, sembla que la mare d’aquest últim també va il·lustrar llibres infantils.

La Boite a Joujoux. Ballet pour Enfants.

Certament, un dels reptes que planteja una exposició com aquesta és la manera en què es disposen els materials en els aparadors, ja que no es tracta d’il·lustracions úniques sinó que formen part del conjunt d’un llibre en concret i, per tant, l’observació d’aquest sempre serà parcial i estarà subjecta al criteri de la comissària. En aquest sentit, cal felicitar Irene Bonilla, ja que ha desenvolupat un exigent treball previ per tal d’arribar a la solució més encertada. Amb tot, un bon recurs expositiu en aquest cas ha estat l’elaboració d’uns senzills vídeos en què una mà va passant les pàgines d’un parell dels llibres exposats, com és el cas de Macau et Cosmage, d’Édy Legrand, un dels clàssics de l’edició infantil que es va presentar amb un gran format quadrat, un text cal·ligràfic en majúscules que esdevindrà característic de l’estil art decó i una presència destacada del color, amb el qual fins i tot reforcen els quadres de text.

Macau et Cosmage

L’exposició mostra també altres materials que formen part de l’estètica d’avantguarda, com ara els moviments del neoplasticisme holandès, amb l’obra de Van der Leck; el funcionalisme txec, amb l’àlbum de Toyen, pseudònim de Marie Cerminova; les il·lustracions de fotografies d’Aleksandr Ródtxenko, els treballs d’Aleksandra Ekster, la tasca de Salvador Bartolozzi al seminari infantil Pinocho i l’obra de Xavier Nogués, Tono, Antoni Clavé i de la coneguda Lola Anglada amb el seu llibre El més petit de tots, entre altres. Tot el recorregut permet, per tant, comprovar l’enorme influència que l’art modern va exercir en les propostes estètiques per als més menuts dels primers anys del segle XX. 

Arran d’aquesta relació entre l’art, la literatura i la pedagogia, resulta molt interessant recordar que, quan el 1917 va esclatar la Revolució a Rússia, l’ideal revolucionari va constatar que feien falta més llibres per a infants. Abans de l’arribada de Stalin, a la Unió Soviètica es va fer molta feina en aquest sentit. A més, consideraven que els artistes havien de ser els agents del canvi, tant del polític com del cultural i, en aquest propòsit, van col·laborar molts noms, com ara El Lissitzsky i la seua Història de dos quadrats, on expressa mitjançant un disseny constructivista el triomf del quadrat roig de la modernitat sobre el quadrat negre de la decadència conservadora el qual, afortunadament, també es troba en aquesta mostra. Juntament amb aquest, Vladimir Lebedev és dels il·lustradors per a infants de l’avantguarda russa més prolífics de qui l’IVAM va descobrir una il·lustració en la revista Arts et Metiers Graphic del 1930, que ara es representa a gran escala a l’entrada de la sala.

Aquesta reivindicació soviètica dels llibres infantils il·lustrats en l’educació des d’un punt de vista estètic, literari i de sentit crític, és, sense dubte, un dels missatges implícits que s’hi pot extraure d’aquesta exposició. Tota una declaració d’intencions amb què el museu valencià obri de nou les portes a la il·lustració infantil per a il·lustrar, visualment i pedagògica, els lectors més menuts i també els que ja som grans.

Història de dos quadrats

‘Quan xiula l’avi’ un any després

Va ser precisament la darrera tardor quan, una vesprada després de dinar, arribaren a casa els primers exemplars. Tot i que el mes de juny m’havia assabentat que havíem estat els guanyadors del II Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló i havia passat l’estiu capficada amb les galerades, les correccions, les tasques i els nervis previs a l’edició, no va ser fins que vaig obrir la caixa i vaig descobrir els llibres quan la il·lusió de veure aquesta història publicada per fi es materialitzava. Un any després, i ara que, a més, s’acosta Tot Sants i que els que ja no hi són, estan més presents encara, fer memòria d’aquells dies i, sobretot, evocar aquells que inspiraren el conte del xiulet és, senzillament, inevitable. Així, des de la timidesa i la modèstia, i com un homenatge a un llibre que m’ha portat tantes emocions, aquesta darrera entrada de Llibreria Il·lustrada havia de dedicar-la, necessàriament, a Quan xiula l’avi.

He de confessar que abans d’aquest llibre mai no havia escrit cap text literari. Va ser dies després de morir l’avi quan, una nit llarga i de tristesa, no sé ben bé com, vaig començar a pensar en aquesta història i, així, pensant en ella, per fi, em vaig poder adormir. Sortosament, l’endemà, en despertar-me, la idea romania intacta en el meu cap, vaig encendre l’ordinador i vaig començar a escriure compulsivament, de fet com escric sempre que em ve una idea al cap. Amb tot, he de dir que aquest àlbum il·lustrat es mou entre casualitats alhora que s’enquadra també entre dues absències. L’avi Rafael, el protagonista de la història, va morir el 25 de juny del 2013. Dos anys després, i el mateix dia, de sobte, va sonar el mòbil. En despenjar, Mercè Climent, Miquel Àngel Giner i Ignasi Blanch, juntament amb altres membres del jurat, em comunicaven que aquest relat que vaig escriure com a teràpia per a superar el dol, havia estat l’escollit. Quina ironia que un episodi vital tan trist genere, un temps després, tanta satisfacció.

Certament, les il·lustracions de César Barceló van contribuir en la decisió final del jurat, unes imatges amb una llum potent i expressiva que condueixen la lectura pels diferents estats d’ànims que es relaten en la història. Com que els textos dels àlbums il·lustrats tenen un caràcter de síntesi, i Quan xiula l’avi n’és un cas, aquest tret ofereix moltes possibilitats interpretatives a la imatge. César sap aprofitar-les i, consegüentment, el text i les il·lustracions es complementen entre ells i contribueixen tots dos en la narració, l’un des de la vessant literària i l’altre des de la visual. Però, més enllà de les propietats formals i estètiques, la connexió entre les imatges i la història ha estat possible, sobretot, perquè tots dos compartim referents visuals i culturals i, per tant, hem viscut en els mateixos escenaris familiars i amb la mateixa iconografia domèstica, que tan fàcilment identifique en les il·lustracions del llibre. Tant és així que, l’àvia Amparito, qui tenia impresa una edició casolana i se la mirava i remirava constantment, exclamava cada vegada amb sorpresa com és que César, sense conéixer-la, l’havia dibuixada tan pareguda. Una llàstima perquè, finalment, la publicació va arribar tres mesos tard. És en aquest punt on es situa la segona absència a què m’he referit abans.

Tot i que Quan xiula l’avi va ser la meua medecina per superar la pèrdua del meu avi, he de reconéixer que el propòsit d’aquest llibre no era oferir-lo com una eina didàctica perquè els menuts superen l’absència dels éssers estimats sinó que el vaig escriure per contar una vivència personal que ara s’ha convertit en una història il·lustrada i amb la qual molta gent s’hi pot sentir reflectida. A partir d’això, cadascú que hi faça la seua lectura. A mi m’agrada dir que hi ha dues classes de llibres: els que s’escriuen per ensenyar alguna cosa i els que s’escriuen per contar una història i, en el meu cas, preferisc quedar-me amb aquest últim pensament.

‘El cavallet de cartó’: o el descobriment de la il·lustració infantil valenciana

Durant molts anys, en una de les prestatgeries del menjador de casa va estar El cavallet de cartó. La meua germana i jo encara recordem com el fullejàvem sovint, mentre miràvem la televisió o jugàvem en la catifa, i el redescobríem cada vegada que l’obríem. Més que llegir el text, el que més ens agradava era seguir la història a partir de les il·lustracions però, tot i l’admiració que ens despertava aquest llibre, mai no el vam agafar per portar-lo a la prestatgeria amb la resta dels nostres llibres. Sempre el tornàvem al lloc que ocupava, que, curiosament, era al costat dels catàlegs d’art. Aleshores, encara no ho sabia, però quina coincidència que, tant de temps després, divendres passat defensara una tesi doctoral sobre Miguel Calatayud i els seus llibres infantils il·lustrats, entre els quals es troba El cavallet de cartó.

De fet, aquest és un llibre publicat a València el 1984, que no sols té un sentit especial per a mi sinó que també amaga un significat cultural i generacional important a causa del temps en què va aparèixer. Al País Valencià l’evolució de la literatura infantil escrita en valencià no es va consolidar amb certa fermesa fins els anys vuitanta del segle XX amb l’arribada d’un context polític nou i l’aparició d’un grup d’escriptors i il·lustradors que desenvoluparen un gènere narratiu i artístic d’una gran singularitat. Les creacions de Miguel Calatayud, precisament, il·lustraren algunes de les obres més significatives d’aquell període de renaixença de la literatura infantil valenciana i el converteixen, per tant, en una figura clau de la consolidació de la il·lustració infantil valenciana. Amb tot, el gran format, l’espai disponible per a les il·lustracions i la policromia i lluminositat d’aquestes converteixen el Cavallet de cartó en un dels contes més ben considerats de l’època.

Així doncs, els seus inicis com a il·lustrador coincideixen amb els anys setanta i vuitanta del segle XX i amb una València pletòrica des del punt de vista artístic. Aquest era el començament d’una etapa preocupada per la imatge en la qual sorgiren projectes interessants de la mà de molts artistes que aleshores començaven, com ara Armengol, Artur Heras i Manuel Boix, tots ells amb una important projecció artística actual i amb els quals Calatayud mantenia un intercanvi fluid d’impressions. Aquesta confluència el portaria a configurar el que, a hores d’ara, és un dels universos gràfics més particulars i eclèctics del panorama de la il·lustració infantil amb una sòlida idiosincràsia estilística que es fa palesa en imatges caracteritzades pels enquadraments innovadors, la superposició de plans, la manca de perspectiva i la preferència per la complicació visual juntament amb altres qualitats formals significatives com ara el protagonisme del color en la conformació del sentit total de la il·lustració i la construcció lumínica de la imatge.

Les il·lustracions de Calatayud, però, no són sols el resultat d’un context social, com és l’eclosió als anys vuitanta del segle XX, sinó també del creixement i la consideració d’un art acusat, fins no fa molt de temps, de menor. Una accepció que encara no s’ha superat completament malgrat que aquestes obres enriqueixen la tradició artística valenciana en dues vessants. D’una banda, potencien el panorama de la il·lustració infantil valenciana i, d’altra, són una aportació ben remarcable en la creació d’una identitat artística valenciana en consonància amb les grans tradicions artístiques contemporànies. Per tot això, les il·lustracions infantils de Calatayud són un tipus de creacions artístiques a descobrir, explorar i reivindicar ja que, seria una llàstima, que llibres com ara El cavallet de cartó romanguen només en la memòria dels que vam gaudir d’aquests sense límits ni imposicions.

50 Fira del Llibre de València: un aparador per a la il·lustració valenciana

Una de les coses que més feliç em fa és el bon temps. I no hi ha dies millors per a celebrar-ne la vinguda que la Fira del Llibre de València. Hi ha molts que pensen que són les Falles les que marquen l’inici de l’estació primaveral però, des d’ací i ara, he de dir-los que no poden estar-ne més enganyats. A València, la mànega curta, els dinars a la gespa, el cant de les oronetes i les vesprades que no es fan mai de nit comencen a gaudir-se de veritat una vegada estan totes les paradetes de llibres enllestides per a ser obertes a Vivers. És per això que, el símptoma més inequívoc que alerta de l’arribada del bon temps és, sense dubte, l’encartellat de tota la ciutat amb els cartells de la Fira.

Enguany, l’encarregada d’anunciar la 50a edició de la Fira del Llibre ha sigut Mar Hernández, més coneguda en el món de la il·lustració com Malota. Amb un cartell d’una gran força expressiva, i com un símbol del floriment cultural que té lloc aquests dies, la il·lustradora ha sabut traslladar aquesta eclosió primaveral que coincideix amb els dies de Fira mitjançant una imatge colorista i original que combina deliciosament lectura amb natura. Malota és una il·lustradora versàtil que s’adapta a les particularitats que exigeix cada il·lustració depenent de l’àmbit en què s’enquadre, un fet que li ha permés acostar-se a disciplines molt distintes com ara la publicitat, l’edició i la premsa. Així doncs, la seua és una dilatada trajectòria artística que la situa com una de les il·lustradores valencianes més reconegudes per la seua manera de fer tan personal i, alhora, tan allunyada de les tendències imperants.

Tot i que no sóc molt partidària dels concursos, cal reconéixer que el certamen convocat pel Gremi de Llibrers de València ha sigut sempre respectuós amb els treballs dels artistes que s’hi presenten i, a més, ha esdevingut un aparador valuós per als il·lustradors valencians que, d’un temps ençà, sorprenen cada mes d’abril amb les seues creacions en forma de cartell. Així doncs, si fem la vista enrere, i a tall d’exemple, els últims cinc anys constitueixen una bona antologia de la il·lustració valenciana actual.

L’explorador que a sobre d’una muntanya de llibres observa el món des d’una ullera de llarga vista és el motiu que va escollir Marta Chaves per a il·lustrar el cartell del 2014. Com Malota, el cartell s’articula a partir de la conjugació d’elements vegetals i de lectura però, en aquest cas, com una imatge de la possibilitat que ofereixen els llibres d’explorar el món. Altrament, el 2013, Elías Taño es va inclinar per una composició basada en les tintes planes i en la bitonalitat, tots dos trets molt reconeixedors del seu estil, per a confeccionar un cartell amb certes reminiscències amb l’estètica de les primeres publicacions infantils en valencià dels anys vuitanta del segle XX. Cada cartell, llavors, és una mostra de la personalitat artística de l’il·lustrador com ocorre amb el de Cèsar Barceló, autor del cartell del 2012 on apareixia un divertit astronauta que llegia un llibre i s’envoltava per les distintes grafies que poblen el seu particular univers gràfic i també amb Boke Bazán, més centrat en l’àmbit del disseny, qui l’any 2011 presentava un cartell més pròxim a aquesta disciplina i resolt amb una figura d’un llibre a partir d’un traçat gestual. Finalment, Aitana Carrasco, inconfusible com sempre, era l’autora del cartell del 2010, un cartell que apel·lava directament els lectors, a la manera d’aquelles caixes que amaguen al seu interior un ninot que surt disparat quan algú l’obri, però en aquest cas en forma de mà, per advertir-los, amb el seu particular sentit de l’humor, de la impossibilitat de quedar indiferent davant d’allò que et conta un llibre.

Aquesta és només una aproximació molt reduïda de l’esclat creatiu que s’hi viu any rere any a València amb l’adveniment de la fira. Juntament amb els exposats, Paco Giménez, Marta Antelo i tants altres més també hi han participat amb les seues propostes artístiques en la creació de la imatge de la fira i, per això, mereixen tota la consideració no solament pels cartells d’aquest esdeveniment cultural sinó per fer créixer amb el seu art el món de la il·lustració valenciana. Que comence la primavera doncs.