‘Visca les Falles’: llibres infantils il·lustrats sobre Falles

Els que vivim a València ho sabem de massa. En Falles només hi ha dues opcions: fugir o deixar-se dur. I jo, ja fa uns anys, que m’he decantat per la segona. És per això que, ara, no sols espere amb impaciència la setmana fallera, sinó que, a més, cada any, abans que el calendari marque l’arribada del mes de març, i a conseqüència d’aquesta passió fallera recent, em sorprenc indagant amb certa urgència al voltant de qualsevol llibre il·lustrat sobre aquesta temàtica tradicional. Però, malgrat la facilitat per trobar plans alternatius a l’agenda oficial, ensopegar amb una publicació per als infants sobre les falles és ben complicat. No obstant això, enguany, Bromera s’ha avançat i, com si m’hagués llegit el pensament, m’ha fet arribar Visca les Falles, un conte de Teresa Broseta amb il·lustracions de Sergio Sempere. Precisament, el que estava buscant.

Aquesta publicació forma part de la col·lecció «Anem de Festa», una sèrie de narracions infantils il·lustrades per a mostrar als més menuts la idiosincràsia i les particularitats de les festes més destacades del País Valencià que està inspirada en el recull «Tradicions» de La Galera. De fet, l’editorial catalana va triar el darrer any l’escriptor valencià Carles Cano per a presentar un títol dedicat a aquesta celebració Amb tot, el conjunt de llibres editat per Bromera sol estar protagonitzat per famílies en què un adult explica als infants en què consisteix la festa, alhora que els fa de guia per a descobrir-ne tots els detalls. Tal i com succeïx en el llibre de Broseta i Sempere.

Així doncs, l’autora construeix el relat mitjançant un senzill argument: l’avi de Joan i de Mei, que acaba d’arribar de la Xina, els anima a apuntar-se a una falla del barri perquè puguen descobrir i gaudir per primera vegada dels coets, els bunyols, les bandes de música, els monuments i tota la resta d’elements i celebracions que formen part de les falles. Més enllà del resum faller, el que busca el llibre és mostrar una descripció amable del comportament infantil, de la il·lusió dels infants vivint i participant de la festa. És per això que, les il·lustracions de Sempere, acompanyen la narració i encomanen l’entusiasme festiu amb la presència constant d’un simpàtic coet que s’amaga en cadascuna de les pàgines i que els més menuts hauran de localitzar entre la resta dels personatges.

Cal reconéixer que, iniciatives com aquesta que concedeixen el protagonisme a les falles són, indubtablement, un pas endavant cap al descobriment d’un tema ampli i vast que ofereix perspectives diferents des de les vessants més diverses, com ara festives, culturals, literàries, artístiques, musicals, etc., alhora que reconeixen la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta i la posen en valor. És necessari, doncs, aplaudir-les i felicitar-les per tal que no s’aturen en aquest únic exemple ja que encara són possibles altres històries il·lustrades interessants que revitalitzarien l’aprofundiment de les festes i la cultura tradicionals. No debades, entre la varietat de possibilitats de presentació, com ocorre amb els monuments fallers, en aquesta ocasió s’ha optat per un estàndard visual i textual més convencional, però encara hi ha moltes altres possibilitats amb què sorprendre’ns. Que siguen benvingudes doncs.

‘Las mujeres y los hombres’: un llibre d’ahir per a les dones de hui

Antigament, hi havia el costum d’establir un dia per ensenyar la casa abans de casar-se. La meua àvia Amparito em contava que aquell moment en què descobria als amics i familiars on hi viuria amb el futur marit, ho feia ben contenta, sí, però també amb els llavis pintats. Aquest gest presumit, innocent i sense cap transcendència aparent, és important tindre’l en compte perquè, la iaia, mai abans no se’ls havia pogut pintar. Perquè el seu pare no la deixava, clar. Aquest, per tant, es convertia en el seu petit i personal acte de rebel·lia una vegada es disposava a abandonar la llar familiar i l’autoritat paterna.

I és que, com «quasi totes les coses depenen dels hòmens, són els hòmens els que manen en tot» o això és el que s’exposa en Las mujeres y los hombres, un llibre que forma part d’una sèrie de quatre títols anomenada «Libros para Mañana» que va ser publicada entre els anys 1977 i 1978 i que, vora quaranta anys després, Vicente Ferrer i Begoña Lobo, editors de Media Vaca, han recuperat convençuts que l’esperit d’aquestes publicacions està encara absolutament vigent malgrat que havien sorgit uns anys després de la mort de Franco i amb els primers canvis democràtics (sic). Així, juntament amb la resta de llibres que componen la col·lecció, l’Equipo Plantel, un grup de tres persones que es va reunir per a escriure aquests textos i que no tornaren a fer res més junts, presentava aquestes històries amb la intenció clara de suscitar el debat al voltant d’una sèrie de temes que, aleshores, durant la Transició, era necessari advertir i explicar-los a la gent menuda, com ara: què s’entén per democràcia, dictadura i classes socials i quins han estat els diferents rols que, al llarg dels anys, han assumit sense concessió els hòmens i les dones.

Amb la premissa «els hòmens semblen més importants que les dones. Les dones semblen més dèbils, però no és veritat» comença, doncs, Las mujeres y los hombres, tot un compendi de nocions i pensaments que, tradicionalment i, fins i tot, encara hui, la societat s’ha cregut com a certs juntament amb la corresponent rèplica que contraresta aquestes afirmacions i que conclou amb un final tan esperançador com evident: «però no és veritat. Ni els hòmens estan fets per a manar ni les dones han nascut per a obeir». Tot i que, i malauradament, per l’actualitat de l’assumpte s’ha respectat el text original amb unes adaptacions mínimes, per a les il·lustracions, en canvi, s’han buscat il·lustradors actuals que han atorgat amb els seus treballs la qualitat visual que distingeix aquesta editorial valenciana de llibres molt il·lustrats d’altres. De fet, aquesta col·lecció ha rebut el Primer Premi Bologna Ragazzi Award d’enguany.

De manera que, en aquest cas concret, la comesa ha caigut sobre Luci Gutiérrez, qui, amb les seues imatges ha accentuat, encara més si cap, la contemporaneïtat del missatge. La il·lustradora es caracteritza per un dibuix molt personal, de traços simples, que s’allunya de la pressió per complaure i de la correcció formal a la qual ens té acostumats el mercat editorial. Amb l’efecte plàstic que proporciona la utilització exclusiva de tres tintes saturades, roig, negre i verd, Gutiérrez desplega un univers gràfic de gran riquesa i expressivitat basat, fonamentalment, en la presència de tot un compendi de conductes humanes irreverents, iròniques i carregades d’humor amb la finalitat d’expressar un missatge tan vast com ara la defensa que hòmens i dones són iguals i que tenen, per tant, els mateixos drets, però amb els elements gràfics estrictament precisos. La llibertat creativa amb què assumeix els encàrrecs Luci Gutiérrez i que demostra amb il·lustracions com aquestes no està, en definitiva, tan allunyada d’aquella primera decisió de la meua àvia de fer allò que sempre havia desitjat fer i encara no havia pogut, per molt banal que fos. Perquè, al cap i a la fi, cadascuna de nosaltres, les dones, fem la guerra com volem. Però, sobretot, com podem.

Les falles en la literatura per a infants (I)

L’origen de les falles es relaciona amb els focs rituals que es celebraven en l’equinoci de primavera per a enterrar l’hivern. Fa molt de temps, els fusters encenien una foguera feta amb borumballes, trossos de fusta i mobles vells. En altre moment, hi van afegir un ninot que satiritzava el personatge més popular d’aquell any fins que, a poc a poc, s’ha arribat als monuments que es planten actualment. A València, ens hem anat avenint tant a aquesta festa que només entrar març la ciutat comença amb els preparatius i no descansa fins el dia 20. Les falles afecten qualsevol altra activitat i la millor estratègia per sobreviure-hi és fugir o unir-se a elles i deixar-se dur fins la nit de la Cremà.

Amb tot, aquesta eufòria festiva valenciana ha estat una mica oculta o oblidada per la literatura infantil. Gemma Lluch apuntava fa uns dies com les festes tradicionals catalanes han estat sempre més representades en les nombroses narracions escrites per als més menuts sobre La diada de Sant Jordi, la nit de Sant Joan i el nadal i el tió, per exemple. Però, feliçment, el passat mes de febrer la Galera, en la col·lecció Tradicions, ens sorprenia amb Les falles, un relat de Carlos Cano i il·lustrat per Roser Calafell sobre aquesta festa que és explicat a través de les vivències dels xiquets Roseta i Tonet, fallera major i president infantil d’una falla de València.

Carles Cano és un reconegut escriptor valencià que gaudeix escrivint històries i potser més contant-les. Ara, servint-se de les veus de Roseta i Tonet fa un recorregut pels actes més importants de les falles. Comença, evidentment, per la Crida i continua amb altres com ara l’arreplegà del ninot, la plantà, la despertà, les mascletades, l’ofrena i els castells de focs artificials de la nit. La cremà, que posa fi a les falles, és el que marca també el final del conte. Més enllà del resum d’actes fallers, el llibre mostra sobretot una descripció afectuosa del comportament infantil, de la il·lusió i la ingenuïtat dels infants vivint i participant de la festa.

Les il·lustracions de Roser Calafell contribueixen agradablement en aquest retrat d’actituds infantils. Aquesta il·lustradora catalana ha aconseguit captar les peculiaritats i els detalls estètics de la festa. L’ambientació i la reproducció, de vegades, arriba a ser tan fidel que fins i tot es reconeix un personatge singular de la ciutat que aquestes falles està sent més notícia que mai per una qüestió lingüística força inapropiada. Amb tot, les expressions d’alegria a l’hora de tirar coets, de cansament una vegada lliurat el ram a l’ofrena i de tristesa durant la cremà de la falla d’ambdós xiquets són dibuixades amb delicadesa i bon gust per aquesta il·lustradora amb un positiu ressó de l’estil de Roser Capdevila.

Concedir el protagonisme a les falles significa fer un pas endavant cap al reconeixement de la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta. Així, Les falles exposa tot el seguit d’actes que conformen l’entramat fester als nostres dies amb una voluntat no només de familiaritzar els infants amb les nostres tradicions sinó també de posar-les en valor. Però, ¿per què no les celebrem a la tardor?, ¿quin sentit té cremar els monuments? i ¿per què mengem bunyols? Aquestes i altres més qüestions és ben segur que suscitarien altres històries il·lustrades interessants alhora que revitalitzarien l’aprofundiment de les festes i la cultura tradicionals. I llibres com aquest, sense dubte, són un impuls necessari perquè això ocórrega. Enhorabona.

Col·lecció «Joanot»: la preservació de l’imaginari col·lectiu

Tots mantenim amb una especial fermesa al nostre subconscient aquelles imatges en què ens hem fixat en la nostra infantesa. Tot allò que ens colpeix durant aquest període ho conservem en la nostra memòria, per això els llibres per a infants i les seues il·lustracions, juguen un paper tan decisiu.

A València, el procés de creació de la literatura infantil en català no es produeix plenament fins a l’inici dels anys 1980 amb l’adveniment d’un context polític nou. És amb l’establiment de l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) quan comencen a percebre’s els primers símptomes de normalització. Així, un fet cabdal en la gestació de les edicions dedicades a la infància és l’aparició de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, una heroica plataforma que gairebé entre 1975 i 1986 va dur a terme iniciatives tant interessants com la creació l’any 1983 de la primera col·lecció de literatura per a infants en una llengua diferent al castellà coneguda amb el nom de «Joanot».

Aquesta col·lecció està composta per uns llibres de format horitzontal i unes il·lustracions que s’acompanyen d’uns textos breus amb una tipografia que imita la cal·ligrafia feta a mà. Cadascun dels llibres es caracteritza per l’ús de tintes planes i per una elecció monocromàtica, fet que, a banda d’abaratir costos, atorga una aparença força moderna i expressiva al conjunt. A més, al final, hi ha un parell de pàgines amb jocs i activitats per a divertir-se després de la lectura.

Un dels meus contes més estimats és, sense dubte, Els números accidentats, una història d’uns números que sofreixen tot tipus d’incidents. L’u, va passejant i un test li cau al cap, al 2 un gegant li arranca un dit, el 3 es trenca un os, al 4 li plora un ull i així fins arribar al número 10. Aquesta enumeració, tan accidentada com divertida, és narrada excel·lentment per Empar de Lanuza qui juga amb una rima senzilla i un llenguatge clar i fluid que fa avançar la narració àgilment. La musicalitat que desprén el text de De Lanuza es veu reforçada per les il·lustracions de Manuel Granell qui, després de treballar diversos anys com a dissenyador de còmics, durant aquest temps, es va dedicar a la il·lustració de llibres infantils, deixant-nos exemplars tan encantadors com aquest. En Els números accidentats, la preponderància del taronja és l’encarregada de donar color a uns números que sorprenen pels seus trets humans i que, a més, s’individualitzen amb unes particularitats pròpies que els fan distingir-se els uns dels altres. En aquest sentit, el 3 té tot el cos cobert de pèl, el 4 és un indi o el 6 porta ulleres. Les il·lustracions, a banda de connectar perfectament amb la narració, introdueixen lectures distintes al text mitjançant l’ús de la imatge, que desenvolupa escenaris i detalls que el conte no desvetla però sempre manté consonància amb les paraules de l’autora. La simplicitat i la ingenuïtat d’aquestes il·lustracions són una bona mostra de l’estil d’aquest il·lustrador i de l’estètica d’aquell moment.

Altres contes d’aquesta col·lecció són De qui serà?, també d’Empar de Lanuza i Manuel Granell; aquest últim continua amb la seua tasca com a il·lustrador amb títols com Ui, ui, ui quins ulls i Ara va de caps, tots dos escrits per Rosa Serrano, mentre que Carles Ortín va ser l’encarregat de les il·lustracions de La bola escrit per Enric Larreula i, finalment, Josep Ferrer i Xelo Garrigós que il·lustraren Xe quins peus de Maria Dolors Pellicer.

La col·lecció «Joanot» fou un dels primers materials que nasqueren per a oferir una funció educativa, la de l’ensenyament en valencià. Juntament amb el seu valor artístic, que és molt alt, aquest conjunt de llibres és un referent ineludible que hauria de passar de generació en generació. A banda dels valors educatius i artístics, els llibres per a infants, i per tant les il·lustracions que contenen, s’han de tenir en compte per la seua vàlua com a agents culturals degut al fet que són un element clau de la producció social, històrica i cultural de qualsevol societat i, consegüentment, intervenen en el procés de construcció de la identitat individual dels infants. Obres com aquestes, per tant, formen una valuosa part de l’imaginari col·lectiu i es converteixen en un vehicle indispensable de culturització que és necessari conservar i donar a conèixer. I en un context com el que vivim, encara més.