‘Una nova terra’: migracions il·lustrades d’ahir, hui i demà.

Molt a prop de ca ma mare hi ha un centre comercial. Aquest no és un de qualsevol; aquest és l’edifici que tantes hores vam passejar poc després de la seua inauguració allà pels anys vuitanta. I, així, amunt i avall, i arrossegant el meu cotxet de botiga en botiga, la mare i un bebé com era jo, començàvem a acostumar-nos a una ciutat que ens acollia i alhora ens resultava tan desconeguda com per als veïns del barri de Campanar ho era aquella construcció nova. No, és veritat, no veníem de molt lluny. La feina dels pares ens va espentar només de Banyeres fins a València. Tan sols un centenar de kilòmetres de distància, sí. Els suficients per a trobar a faltar la família i la serra, tot i que els assumibles per a escapar-se al poble, almenys, cada dos caps de setmana i dinar el diumenge la carn d’olla de l’àvia. Arriscar-se i apostar per aquesta alternativa vital era, doncs, relativament acceptable. Malgrat els primers dies de soledat i l’acoblament urbà gradual que assimilàvem entre tomb i tomb per uns grans magatzems que tot just acabaven d’obrir.

El relat d’un infant anònim que comença quan la germana, la mare i ell reben una carta del pare que va marxar a treballar a una gran ciutat i agafen el poc que tenen per a emprendre un llarg viatge de tres dies en tren, em connecta, de sobte, amb aquesta experiència personal, de la qual a penes tinc record, però també amb la determinació d’aventurar-se, de llançar-se. Precisament, Una nova terra és un àlbum il·lustrat sobre la immigració i la identitat i, més en concret, sobre la immigració espanyola que en els cinquanta i seixanta del segle passat va arribar a Barcelona. De fet, aquest llibre és una reedició de Rosa Sensat per a la seua col·lecció «Mars», un recull de llibres que es dedica a una tasca tan esplèndida i alhora necessària com és la recuperació d’obres infantils catalanes que «l’imaginari col·lectiu s’ha fet seues», com talment ho proclama. No és casual, doncs, el rescat ara d’aquesta història amb un text de 1967 i publicat el 1971 per La Galera en la col·lecció «Desplegavela», una sèrie amb un nom al·lusiu al lèxic marítim de l’editorial i també al format en forma d’acordió. Aquest detall, malauradament, en aquesta edició no es repeteix.

Va ser la mateixa Marta Mata, directora d’aquesta col·lecció de La Galera, qui va traduir el text de Francesc Candel (1925-2007), un home que destaca per la seua perseverança en l’afaiçonament de l’ideari col·lectiu sobre la immigració, a més de focalitzar els seus esforços a reivindicar tot allò que havia de fer possible la integració d’aquestes persones en la societat i en la cultura catalana. I, ho va fer, des de la seua posició d’immigrant però també d’escriptor, amb assajos, reportatges i llibres infantils com ara aquest, una narració de l’època de la dictadura franquista i d’un moment en què escoles, editorials i moviments socials treballaven junts a fi d’aconseguir lectures de qualitat i en català. Juntament amb l’escriptura fresca i rotunda de Candel, però, l’àlbum pren, a més, sentit estètic gràcies a la línia inconfusible del gran il·lustrador Cesc (1927-2006), que representa visualment aquest ambient costumista de quaranta anys enrere, amb l’ajuda d’unes tonalitats apagades i de la seua inconfusible i tendra simplificació de les formes del dibuix.

Resulta molt interessant descobrir com la correspondència postal amb què s’enceta el llibre, s’acompanya d’una primera il·lustració en blanc i negre, que es distingeix i contrasta amb la resta d’imatges, que incorporen ja el color i avancen en detalls visuals a mesura que ho fa la història. Amb tot, certament, aquest àlbum no sols és significatiu pel que explica, pel moment en què ho fa i per les delicioses il·lustracions amb què es complementa sinó perquè és la veu i la imatge de moltes famílies, de les d’abans i les d’ara, totes elles amb circumstàncies i motivacions semblants o diferents. Un llibre, en definitiva, de convivència i adaptació per a una època que no ha fet sinó intensificar les migracions i que té el repte obligat de seguir creant espais d’acollença on i per a tots aquells que ho necessiten. Un clàssic d’abans però d’actualitat temàtica i política vigent que han de conéixer els lectors de hui. Al capdavall, nosaltres, els que vam vindre de la Mariola, per exemple, ho vam tindre bastant fàcil. Busquem, doncs, el mateix per a la resta. I, recuperar àlbums com aquest, és ja un bon primer pas. 

‘Vazio’: una altra història d’amor

Fugir dels mites associats a l’amor romàntic que s’han construït socialment al llarg dels anys no és fàcil, ja que aquests tendeixen a influir en una gran part de les nostres relacions afectives. De fet, tots els tòpics amorosos sedimentats en el nostre comportament condueixen inevitablement a jutjar d’una manera inconscient el que ha de ser acceptable i desitjable en l’enamorament alhora que generen unes expectatives exagerades i solen inculcar un prototipus específic i únic de relació de parella. Tot i aquesta realitat imposada que cal seguir desmuntant, no voldria jo hui seguir contribuint en aquesta visió sentimental que impera i vincula habitualment la cerca absoluta de la felicitat amb la troballa esperada d’una concepció carrinclona com n’és la mitja taronja i el moralisme del feliços per a sempre, no, és clar que no. Ara bé, permeteu-me, això sí, evocar la deliciosa sensació viscuda quan, sense esperar-ho, trobem qui omple d’emoció i companyia l’ensopida i lenta monotonia en què esdevé, de vegades, la rutina quotidiana. 

Arran d’aquest tedi diari, Vazio, un àlbum il·lustrat de Catarina Sobral, presenta la història d’un personatge mancat de forma i de color que, de sobte, un dia es mira en l’espill i ja no hi és. No és capaç de trobar-se ni tan sols dibuixant-se en aquest mirall perquè es sent tant buit per dins com per fora. Fins i tot els metges no saben diagnosticar-li el que té. Amb tot, per a superar aquesta sensació enutjosa, intenta fer qualsevol tipus d’activitat, com ara anar al supermercat i comprar tot el que se li ocorre però, al poc d’eixir, els articles assolits desapareixen i torna a sentir-se buit; baixa al carrer i passeja, però es confon amb la neu i passa totalment desapercebut per a la resta de la gent en una composició, d’altra banda, d’una proesa estètica i poètica sorprenent; també prova d’anar al museu, però s’ompli de l’energia dels colors que després s’esborra; camina pel camp, on es barreja amb la vitalitat de les plantes i els ocells, que també s’hi esfuma. El protagonista d’aquest conte viu, per tant, a la recerca continua i desesperada d’alguna cosa que vertaderament el satisfaça.

Catarina Sobral desplega el seu imaginari narratiu i visual en aquest àlbum mut que, tot i parlar d’amor, s’allunya del sabor romanticoide i la dolçor d’altres publicacions de temàtica similar mitjançant un concepte tan abstracte, com ara el buit, i una proposta estètica atrevida. La solució plàstica a l’hora de representar aquesta idea resideix, doncs, en una silueta blanca que deambula per uns paisatges plens de colors i de collages audaços i que es perd entre unes figures de línies senzilles i esquemàtiques, un estil característic de les primeres obres de la il·lustradora portuguesa, entre les quals s’inclou també aquesta. L’habilitat narrativa de Sobral es confirma, efectivament, en aquesta connexió plàstica que s’estableix entre el buit emocional del protagonista, sempre de color blanc, i l’esclat cromàtic interior que tot d’una es mostra cada vegada que intenta superar aquest sentiment de tristesa i apatia. Finalment, el moment en què el cor del protagonista, que no s’ha representat fins ara, colpeja de sobte i es superposa amb el d’una altra silueta blanca amb la qual es creua pel carrer, és el recurs escollit per a expressar l’instant de la seducció sense necessitat d’acudir a les paraules. Senzillament, genial.

En definitiva, Vazio és un àlbum il·lustrat sofisticat que demostra la maduresa de la indústria editorial portuguesa alhora que consolida el catàleg de Pato Logico, una de les editorials de referència del país veí pel que fa a il·lustració. Així, amb aquest títol tan metafòric, Catarina Sobral s’acosta des de la imatge a la tendresa amorosa tot i que l’objectiu va més enllà, ja que, en realitat, el que intenta és remarcar que, al cap i a la fi, la felicitat, on vertaderament es troba, és en la suma de les petites emocions que el dia a dia proporciona i no tant en l’espera d’un gran moment que mai arriba. Tanmateix, la il·lustradora alerta que certament cal estar una mica atents perquè, potser, allò que tant anhelem ho tenim al davant i no som capaços d’adonar-nos-en. Tal com, ara ja fa un temps, una nit de novembre, em va passar a mi. Però això és una altra història d’amor amb un final en què el per a sempre ha canviat, sortosament, per un feliç fins que una vulga.

‘Baltasar, o grande’: l’encís dels vincles familiars

Quan la meua germana i jo érem menudes, una pregunta recurrent sobresortia sempre entre tots aquells interrogants infantils amb què assetgem els pares durant una època determinada. Aquesta qüestió aflorava, en concret, durant aquelles escapades freqüents que solíem fer a la Mariola, els caps de setmana, els ponts, les vacances i, en definitiva, quan disposàvem d’un parell de dies lliures per a gaudir de Banyeres i el seu entorn. Consegüentment, ara que ja sóc gran, anar al poble continua sent una necessitat vital per allunyar-me de la ciutat, desconnectar i retrobar-me de tant en tant no sols amb un paisatge que vertaderament em fa feliç sinó també amb uns escenaris familiars que he compartit amb qui més he estimat, com ara els avis; uns indrets que habiten el seu record i que em fan sentir a casa, tot i que ells ja no hi siguen. És per això, doncs, que, a hores d’ara, encara em trobe buscant sense cap garantia d’èxit una resposta per aquella demanda que mai no em van saber respondre perquè, ¿què fa la gent que no té poble?

Baltasar o grande és el primer àlbum il·lustrat de Kirsten Sims, una il·lustradora sud-africana que, tot i haver exposat en nombroses galeries, debuta ara en la literatura infantil de la mà d’Orfeu Negro. A final del 2014 es va fer una fira del llibre a Ciutat del Cap, un esdeveniment literari on va mostrar alguns dels seus treballs juntament amb un parell de dissenys impresos d’aquesta història aleshores encara esbossada. Sortosament, aquests últims no passaren desapercebuts per aquesta editorial portuguesa que, només uns mesos més tard, contactava amb Sims per a comunicar-li la possibilitat de publicar aquest projecte. Així, aquesta història, que va començar com una tasca universitària i sense cap altra pretensió, a poc a poc, va acabar per convertir-se en un llibre al voltant d’un ós polar violinista que intenta trobar un lloc més adient on viure una vegada és alliberat del circ per un grup d’activistes que el deixa enmig del no-res per a trobar el seu propi camí. En aquest trajecte sense destinació determinada, dirà adéu als vells amics, intentarà fer-ne de nous i aprendrà a defensar-se per ell mateix en un món molt gran i, sovint, solitari; tot i que no per molt de temps.

Les il·lustracions de Kirsten Sims es caracteritzen per un univers creatiu molt particular resolt a partir de suggeridores pinzellades d’aquarel·la i traçats de tinta xinesa que la il·lustradora disposa sobre la imatge amb un moviment àgil i decidit. Aquesta rapidesa tècnica suscita la presència d’il·lustracions aparentment inacabades en les quals el color i la seua gestualitat esdevenen els protagonistes absoluts de la composició. Juntament amb aquesta riquesa cromàtica, hi destaca també l’aparició de tot un seguit de personatges que, amb una economia gràfica evident, mostren una expressivitat realment colpidora tal com s’observa, sobretot, en el personatge principal d’aquesta història. Amb tot, la resta d’elements que conformen l’àlbum participen i contribueixen d’aquesta exuberància plàstica, com ara la cal·ligrafia amb què es presenta el text i el joc amb els colors, les mesures i la disposició d’aquesta, com també les guardes, que exhibeixen un atractiu conjunt de tasses amb motius que giren al voltant d’aquest relat.

Resulta commovedor descobrir, finalment, com l’exotisme d’aquesta narració i els seus escenaris circenses i naturals no són sinó una excusa deliciosa per a la transmissió del missatge amagat d’estimar els animals en el seu hàbitat innat. Tanmateix, hi ha moltes més lectures en aquestes pàgines, ja que aquesta és, en essència, la història d’una petició personal, de la recerca individual d’un lloc segur. Un viatge temptador cap a la força dels vincles familiars i la memòria del territori. Al capdavall, mai no s’ha confirmat que la soledat fóra plaent i, en cas de ser-ho, ho serà més si som conscients que després d’ella sempre podem tornar a la companyia i als espais que habiten els nostres, els que més a prop tenim i sentim, si podem retornar, en definitiva, al poble.

Miroslav Šašek: ciutats il·lustrades per a visitar sense eixir de casa

El final d’un viatge no és sinó el començament d’un altre, o això és el que vull pensar ara que el meu periple per la República Txeca queda tan enrere. Així, sotmesa de nou a la tirania del despertador i a l’exigència dels horaris i les obligacions, planejar una aventura nova és potser el remei més amable per a suportar l’aspra tornada a les costums vitals i habituals que, cada setembre, estem abocats a patir, els afortunats que podem fer vacances, és clar. Amb tot, i abans de cavil·lar la pròxima destinació, evocar aquells dies d’estiu en què el rellotge s’aturava i no hi havia res més a fer que perdre’s pels carrers de Praga i per la resta d’indrets que la geografia txeca em va descobrir, esdevé també un bàlsam efectiu per a contrarestar la rutina quotidiana a què tan ràpidament tendisc a desacostumar-me; una medecina aquesta dels records que, en el meu cas, es complementa deliciosament amb la revisió continua, i una mica obsessiva, d’aquells àlbums il·lustrats que vaig carregar en la maleta de tornada, com ara To je Praha d’Olga Černá i Michaela Kukovic.

Aquest és, de fet, un homenatge i una continuació de la coneguda sèrie de llibres de viatges per a infants del pintor i il·lustrador txec Miroslav Šašek (1916-1980). Es tracta, doncs, d’un àlbum il·lustrat que mostra algunes de les joies de Praga però sense cap pretensió de convertir-se en una guia estàndard de la ciutat. L’objectiu principal, doncs, és oferir un passeig per racons tan inoblidables de la capital txeca, com ara el Pont de Carles i la Plaça de la Ciutat Vella i explorar, també, altres cantons menys coneguts del centre fins als afores. Tot això mentre s’obté una lliçó d’història sobre alguns esdeveniments importants, com per exemple l’assassinat d’Heydric Zdroj, alhora que es revelen llegendes antigues i modernes, com ara el conegut mite sobre el Golem, un gegant creat per a defensar el gueto jueu. Malgrat que està escrit en txec i la desconeixença d’aquesta llengua dificulta, malauradament, la comprensió del text, observar de nou els monuments i els relats amagats de la ciutat una vegada s’ha visitat, es converteix en un plaer visual irresistible gràcies a la presència d’unes il·lustracions actuals i atractives que combinen la tècnica del collage amb la pintura.

Tanmateix, es tracta encara del primer àlbum il·lustrat d’una sèrie de publicacions amb què l’editorial txeca Baobab pretén retre tribut a Šašek, qui va crear dinou llibres de ciutats, com ara Venècia, Roma, Hong Kong i Edimburg, però que també es va atrevir amb països, com ara Israel, Irlanda, Austràlia i Grècia; tot un seguit d’obres originals, publicades en moltes llengües diferents arreu del món, que no han tingut el seu equivalent i que fan d’ell un dels autors més creatius i imprescindibles del món de la il·lustració. Altrament, ha estat també aquesta editorial qui ha començat a publicar els seus llibres durant els últims anys a la República Txeca, una editorial petita i familiar especialitzada en llibres infantils de qualitat que, des de la seua fundació, ha fet tot el possible per a restaurar la cultura del llibre pictòric a Txèquia i per a donar a conéixer al públic txec els il·lustradors més interessants dels segles XX i XXI. Consegüentment, Miroslav Šašek havia de ser-hi al catàleg.

Es va formar com a arquitecte a Praga perquè els seus pares no van aprovar que Šašek es convertís en pintor però, finalment, quan tot just començava en la literatura infantil, s’originava també el colp d’Estat de 1948 a Txecoslovàquia, fet que el va portar a emigrar a Múnic (va afirmar que seria feliç en qualsevol lloc i va acabar allí pel treball de la seua parella). Res no feia presagiar aleshores que els seus títols serien durant més de cinquanta anys dels més populars a la literatura infantil. El primer d’aquests, This is Paris, es va publicar el 1958, un àlbum amb una imatge encantadora i evocadora de la ciutat del Sena amb una estètica que desenvoluparia i perfeccionaria en la resta d’obres fins a aconseguir un estil únic. Qui havia de dir-me que, més de mig segle després, acabaria comprant a una llibreria de Brno, juntament amb To je Praha, un dels més coneguts com és To je New York; una distinció personal a Miroslav Šašek, de qui encara no tenia cap àlbum a la prestatgeria, un record de viatges encara més llunyants en el temps i, sobretot, una invitació a viatjar directament des del sofà de casa.

‘Mon tout petit’: un poema d’amor

L’àvia Amparito em contava que, durant la meua infantesa, solíem esperar juntes que ma mare tornara de treballar. Així, assegudes en la taula de faldes i ben atentes a la finestra, ens acompanyàvem en aquesta espera mentre ella m’acaronava amb estima durant aquell temps en què jo encara m’asseia en els seus braços. Recorde com, ja gran jo, també passàrem moltes estones en aquella finestra mirant la gent que anava amunt i avall, enraonant sobre l’oratge, el poble i la vida, llegint revistes i periòdics i explicant-nos els nostres secrets, perquè sí, en teníem, i n’eren molts. Mentrestant, l’àvia anava fent-se a poc a poc, i sense que cap de les dues ens n’adonàrem, més i més menuda, i no sols d’estatura sinó també d’esperit. És per això que, aleshores, havia de ser jo qui li passara la mà suaument pels cabells i l’esquena, tal com ella acostumava a fer amb mi quan anhelava impacient la tornada a casa de la mare.

La melangia que envaeix habitualment les darreres vesprades de les vacances d’estiu, que ara ja s’acaben, m’ha fet pensar en l’àvia i en aquella finestra des d’on totes dues observàvem el pas del temps però també en Mon tout petit, un deliciós poema visual al voltant del cicle de la vida que, en descobrir-lo a la fira de Bolonya, me’l vaig haver d’endur, necessàriament, amb mi. Es tracta d’un llibre il·lustrat que presenta una dona que gira sense pausa sobre si mateixa mentre xiuxiueja dolçament confidències a un infant que creix imperceptiblement mentre aquesta s’encongeix cada vegada més i més. Tot i que sembla ser una obra sobre la maternitat tot d’una, s’adverteix que, en realitat, aquesta és una història de tendresa però, sobretot, d’amor. Germano Zullo i Albertine, els autors d’aquesta joia editorial, estan lligats, de fet, tan artísticament com matrimonial des de l’any 1996 i de llavors ençà han originat a Ginebra, ciutat on resideixen, l’un escrivint i l’altre dibuixant, una trentena de llibres. Potser, aquesta última obra intenta, no sols explicar allò que viuen i senten en companyia, sinó també el que han aprés al llarg d’aquesta vida que tots dos comparteixen.

Ara bé, en aquesta ocasió, i a diferència d’altres treballs, Albertine fa ús d’un únic traçat negre, amb una absència total de color. És el text senzill i breu de Zullo, doncs, el que s’alia i atorga intensitat i emoció a les il·lustracions pures i netes d’aquesta artista plàstica que mostra ací uns personatges formalment minimalistes i de traçat primitiu sobre un fons completament buit. Certament, la història es desenvolupa amb molt poques paraules, que brollen subtilment sota el dibuix, i amb una economia gràfica evident. Tot i això, cal reconéixer que Mon tout petit destaca per una capacitat extraordinària d’hipnotitzar el lector com a conseqüència, precisament, de la barreja entre unes imatges honestament evocadores i d’una intel·ligent sofisticació textual. Aquesta silenciosa simplicitat expressiva i estilística, per tant, lluny de distanciar el lector aconsegueix sense a penes esforç involucrar els adults a partir de subtils reflexions sobre la condició humana alhora que fascina els més menuts amb la potència estètica d’unes il·lustracions que s’intensifiquen en el seu conjunt i amb el pas de cada pàgina.

La bona sintonia d’aquest tàndem literari a l’hora de condensar textualment i visual tot un seguit de signes clars i immediats al voltant de conceptes tan profunds, com ara la vida i la transmissió inconscient de sentiments els va fer guanyar el Premi al Millor Llibre de Ficció de la Fira de Bolonya de l’any 2016; un guardó ben merescut per a una obra que es desmarca de la resta de llibres il·lustrats tradicionals a causa d’aquesta personalitat pròpia i diferenciada. Segurament per això, i pel bon treball editorial, amb una presentació acurada i elegant que combrega amb els objectius d’una editorial amb un nom tan deliberat com és La Joie de Lire, vaig ser afortunada de poder comprar l’últim exemplar que, encara el primer dia de fira d’engany, quedava a la llibreria del recinte. Aquest va ser un bon lloc, sense dubte, per a trobar-me’l i adquirir-lo. És més, aquest és un bon moment per a recuperar-lo i emocionar-me amb ell tant com aquell agost d’ara fa dos anys en què, de sobte, l’àvia es va fer més i més menuda; tant que, finalment, va desaparéixer.