‘La joven maestra y la gran serpiente’: la saviesa de les llegendes tradicionals

D’açò ja fa molts anys, però encara recorde la cara d’embadaliment de la mestra de valencià de seté d’EGB en explicar-li que, Vicent Berenguer, un dels poetes valencians contemporanis que es nomenava juntament amb altres noms en la darrera lliçó del curs, no era un altre que mon pare. La seua resposta, tan lacònica com poc entusiasta i el pas nerviós i sense més dilacions de l’apartat de literatura al de gramàtica amb què de sobte va eixir del pas, em va portar a pensar que, segurament, de poesia i d’autors valencians vius, en sabia poc, ben poc, de fet, això mateix, és el que sostinc hui també. El disgust de certificar que a l’escola no tenien per què saber de tot, va ser, aleshores, difícil de digerir. Amb tot, ara, sóc del tot conscient que aquestes mancances de coneixement són una mica excusables, ja que, malauradament, els adults no podem conéixer-ho tot. I les mestres, tampoc.

Sobre aquesta i altres qüestions reflexiona precisament La joven maestra y la gran serpiente (Juventud, 2019), un àlbum il·lustrat d’Irene Vasco i Juan Palomino que comença en el moment en què destinen la mestra protagonista a una escola amagada en la selva amazònica, un lloc on arriba carregada amb el que pensa que és el tresor més preuat: els seus llibres. Acostumada a la ciutat i a les seues lectures de paper, aquest personatge s’enfrontarà, sense pensar-s’ho, a un xoc cultural brutal i, tot i que tardarà a reconéixer-ho, finalment, s’adonarà que ella no és l’única que té coses a ensenyar. Així, sota l’amenaça al·legòrica i real d’una gran serp furiosa que està a punt de despertar-se perquè els colons han construït a la vora del riu, aquesta és, principalment, una història que flueix des de la ignorància que ens concedeix la suposada superioritat intel·lectual urbana fins al caliu dels entorns naturals i les llegendes tradicionals.

Poc després de llicenciar-se en filosofia, Juan Palomino va decidir fer de la il·lustració el seu llenguatge i la seua professió. D’aleshores ençà, i forçosament influït per aquesta ciència, aquest il·lustrador mexicà ha demostrat en cada treball que la decisió va ser l’encertada. Amb una interpretació molt personal del text, una capacitat narrativa deliciosa i una estètica amb una idiosincràsia pròpia i amb una tendència subtilíssima cap a l’abstracció, les seues imatges són, sense dubte, les que amplifiquen i embelleixen el relat de la colombiana Irene Vasco. Tot un guió visual exquisit que juga amb el cromatisme i les textures i que captiva de seguida la mirada de qui llig, la qual, a més, busca descaradament mitjançant la compareixença repetida d’uns fils de colors que actuen com a conductors simbòlics i argumentals.

Sembla que el tàndem Vasco-Palomino es va estrenar amb Letras al carbón (Juventud, 2015), un àlbum il·lustrat amb un reconeixement internacional que va rebre guardons de prestigi literari, com ara el Premi al Millor Llibre de la Fundació Cuatrogatos dels Estats Units i del Banc del Llibre de Veneçuela. Siga com siga, en aquesta darrera publicació despleguen de nou la poètica narrativa i visual que els caracteritza per a presentar-nos tot un homenatge a les mestres, bé, concretament, a les mestres llatinoamericanes que ho deixen tot per a perseguir el somni de l’educació i, alhora, també a la saviesa popular com a font autèntica de coneixement i de supervivència. Una aposta adient per a tindre en compte aquest mes de setembre que comença amb l’Amazones tristament cremat.

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (II)

1. La pintura flamenca va nàixer a Flandes a començaments del segle XV gràcies al desenvolupament econòmic d’aquesta regió i, tot i conservar encara trets de l’estil gòtic, es caracteritza per l’habilitat detallista, el descobriment de la perspectiva, la reivindicació del paisatge i el perfeccionament de la tècnica del retrat, al qual van dotar d’una gran profunditat psicològica. Greta la loca (Barbara Fiore Editora, 2006) és, així, un àlbum basat en una interpretació de Geert De Kockere de la pintura homònima de Pieter Brueghel el Vell amb il·lustracions de Carll Cneut; una visió nova d’una obra mestra antiga que presenta una xiqueta maleducada i cruel fins a la bogeria, que s’endinsa en l’infern com a una única destinació final d’esperança i en la qual Cneut mimetitza els seus dibuixos tan personals amb els originals flamencs en un exercici artístic excel·lent.

2. El prerafaelisme no és, en essència, un dels moviments artístics més coneguts, un fet que potser li atorga un caràcter més interessant i enigmàtic encara. Es tracta d’un corrent anglés sorgit gràcies a la iniciativa d’un grup de pintors, poetes i crítics que, al voltant del 1848, assentaren les bases del seu art en aspectes com ara: l’estudi minuciós de la natura amb el suport també de llegendes i tradicions populars, la traducció dels estats anímics en l’expressió dels rostres de les figures, l’ús d’un traç elegant i refinat i la presència d’una amplia riquesa cromàtica i lluminosa. Allà fora (Kalandraka, 2015), de Maurice Sendak, és una història que ens trasllada a un món confús en el qual la protagonista haurà de demostrar el seu valor per rescatar a la germana menuda. En aquest àlbum, les il·lustracions de Sendak, adopten un estil pictòric de clara influència prerafaelita on s’amunteguen detalls simbòlics i referents misteriosos que evoquen els contes tradicionals. Tota una exhibició de bellesa francament colpidora

3. Entre 1907 i 1914 el cubisme viu el seu moment més intens i esdevé en la innovació artística més important del segle XX, que va transformar la perspectiva convencional i la manera de percebre les formes a partir d’una fragmentació total. En les obres cubistes, per tant, els objectes es trenquen, s’analitzen i es reconstrueixen des d’una multitud de perspectives diferents amb la intenció de representar-los en un context molt més ampli. Malgrat que no segueix estrictament els preceptes cubistes, Tangram Gat (Ekaré, 2017), de Maranke Rinck i Martjin van der Linden és un àlbum il·lustrat original que construeix una narració precisament sobre el joc dels tangrams, un trencaclosques xinés que repta a construir figures tot acoblant les formes geomètriques d’un quadrat, un paral·lelogram i tres triangles. Una història sobre un infant que s’inventa una mascota i alhora una proposta estètica atrevida on s’estimula la imaginació i, mitjançant l’experiència creativa, tracta de fer comprendre les diferents maneres possibles de representar la realitat.

4. Amb una fusió eclèctica d’elements característics d’uns moviments i d’altres, els quals s’embriaguen i es barregen, Caperucita Roja (Kókinos, 2008) és una versió del conte dels Germans Grimm amb il·lustracions de Kveta Pacovska, qui pren del cubisme la manera de tractar la perspectiva mitjançant una superposició d’imatges i juga i experimenta amb l’abstracció a l’hora de portar les formes més enllà dels seus límits convencionals. Efectivament, aquest últim estil artístic de principis del XX deixa de considerar justificada la necessitat d’una representació figurativa del món i tendeix a substituir-la per un llenguatge visual molt més autònom que es dota d’unes significacions pròpies. Amb tot, aquesta il·lustradora txeca és del tot inclassificable, ja que les seues obres ensenyen a mantindre una mirada atenta a totes les referències que l’art pot oferir amb una actitud experimental i innovadora que, en el seu cas, dóna com a resultat un missatge estètic intensament potent.

5. A mitjans del segle XX va sorgir a Nova York l’art pop, un moviment artístic inspirat en l’estètica de la vida quotidiana i en els béns de consum de l’època. Es buscava, principalment, fer servir imatges populars, tot separant-les del seu context habitual, i aïllar-les i combinar les unes amb les altres ressaltant-ne la seua vessant més kitsch, sovint mitjançant l’ús de la ironia. Allunyada d’aquesta primera intencionalitat crítica, ​La ciutat (Coco Books, 2017), d’Ingela P. Arrhenius és una mostra del gust naïf d’aquesta il·lustradora sueca i de l’herència de l’art gràfic dels anys cinquanta i seixanta que presenta en tots els seus projectes. Tot un deliciós passeig amb què ens delecta per la ciutat i els seus hàbitats i espais amb una esclat cromàtic de tintes planes i un especial punt retro, agosarat i ingenu.

Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (I)

1. El realisme va ser un moviment artístic que es va originar a França a mitjans del segle XIX que pretenia plasmar el món de la manera més exacta formalment possible. D’altra, l’il·lustrador Roberto Innocenti sempre s’ha mantingut fidel a un estil que l’ha portat a guanyar-se el reconeixement tant dels professionals com dels lectors amb una proposta visual no massa freqüent en la literatura per a infants en la qual destaquen composicions acuradament treballades amb una gran profusió de detalls i un domini tècnic impecable. Tots els seus àlbums il·lustrats, sense excepció, són extraordinaris però, a tall d’exemple, La Caputxeta Vermella (Símbol, 2013) amb un text d’Aaron Frisch, exhibeix unes composicions de tendència documentalista plenes de color i de motius infinits per a observar. Es tracta d’una versió moderna d’un conte clàssic, en un escenari contemporani d’escenes espaordidores que connecten, en certa mesura, amb la sensibilitat social que també va marcar el grup de pintors realistes.

2. L’expressionisme va ser un dels primers moviments de les avantguardes artístiques de principi del segle XX que va obrir pas a totes les renovacions posteriors. Va nàixer a partir d’un grup d’artistes heterogenis que defensaven un art molt més intuïtiu, amb una tendència explicita cap a la subjectivitat de les formes i del color. Així, L’entrada de Crist a Brussel·les (Libros del Zorro Rojo, 2018), d’Andrea Antinori és un àlbum il·lustrat estimulant, colorista i desenfadat que s’inspira en la pintura homònima de l’any 1889. Es tracta, precisament, d’una obra del belga James Ensor, un dels precursors d’aquest corrent que va ser conegut, sobretot, per l’afany provocador dels seus treballs. Ara, l’il·lustrador italià Antinori, tot seguint aquesta idiosincràsia gràfica i cromàtica, recrea d’una manera enginyosa i realment sorprenent el context previ a aquesta entrada a la ciutat amb una lectura visual en la qual cobren vida els personatges de l’obra que l’inspira, alhora que perpetua la denúncia inicial cap a la hipocresia i els convencionalismes socials.

3. A partir de 1916 es va impulsar el dadaisme, un altre moviment d’avantguarda europeu que es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries i, especialment, estètiques. Greve (Orfeu Negro, 2011) de Catarina Sobral és també un àlbum il·lustrat que s’encara als prejudicis del mercat editorial pel fet de presentar un argument descarat que explica una vaga molt particular i per mostrar una audàcia gràfica coratjosa que experimenta amb el collage mitjançant imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i píxels o punts de color. L’esperit conceptual i implícitament crític d’aquesta obra porta, inevitablement, a recordar algunes de les obres del moviment Dadá i, fins i tot, els treballs de Hannah Höch, una artista plàstica i fotògrafa alemanya que va utilitzar com a manera habitual d’expressió el fotomuntatge, també en els seus llibre infantils.

4. El surrealisme, per contra, va ser un moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Breton qui, erigint-se com a ideòleg del grup, va reunir al seu voltant a tot un seguit d’escriptors i pintors que recolliren l’herència del dadaisme a l’hora d’endinsar-se en el camp de l’inconscient. Els surrealistes reberen, conseqüentment, un fort impuls de la psicoanàlisi de Freud i es proposaren, així, obrir les portes de la ment i de l’art cap a la irracionalitat, concedint una gran importància al món dels somnis. L’arbre vermell (Barbara Fiore Editora, 2007) de Shaun Than, és, per tant, un àlbum amb unes il·lustracions deliciosament surrealistes, i de vegades fins i tot inquietants, que presenten una realitat onírica poblada d’éssers fantàstics amb l’objectiu de reflectir l’angoixa existencial que, de sobte, ens sol envair. Un llibre, però, amb un final esperançador que, segons l’autor, és el resultat de la conjunció dels gargots espontanis escampats en la seua llibreta de dibuix.

5. Finalment, i un poc més allunyat en el temps, el minimalisme, va ser un moviment artístic nascut a la Costa Est dels Estats Units, concretament a Nova York, l’any 1960. Cal dir que, tot i que els artistes minimalistes van crear habitualment objectes que es movien entre els límits de la pintura i l’escultura, el tret fonamental d’aquest corrent es basava sobretot en l’austeritat total, la senzillesa extrema i la reducció màxima dels elements propis de l’art, és a dir, de les formes i dels volums. Totes tres característiques defineixen, de fet, El petit Blau i el petit Groc (Kalandraka, 2013), un clàssic de Leo Lionni, qui va ser un dels autors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX i van revolucionar l’àlbum il·lustrat. Aquest llibre, que va nàixer de manera atzarosa per entretindre els seus néts durant un viatge en tren mentre feia servir trossets de paper de color com a personatges, casualment, va ser publicat per primera vegada el 1959, i ha esdevingut una faula de fortíssima càrrega emotiva en la qual es troba una representació de la teoria dels colors a partir d’una simplificació visual absoluta.

‘Cómo funciona la maestra’: percepcions d’infantesa

El poc que recorde de Don Julio, per exemple, és el seu bigot negre. Això i que encara era dels qui ens castigava de cara a la paret. En canvi, els pares, sovint fan broma amb el fet que durant aquell curs de primer d’EGB solia tornar a casa amb un valencià amb un insolent i marcat accent andalús, conseqüència de tantes hores sentint la lliçó d’un mestre que, ara, en la distància, se’m representa com una de les poques figures baronívoles de les pintures de Julio Romero de Torres. Aquest va ser un dels tants docents amb què vaig coincidir o resistir durant la meua escolarització però de mestres, com bé explica Susanna Mattiangeli, hi ha de moltes classes: mestres llargs i mestres curts; mestres grossos i prims; mestres obscurs, clars, llisos, florejats i d’estampats de colors i, també, a ratlles i quadriculats, naturalment.

Cómo funciona la maestra (Calibroscopio, 2013) és un homenatge en forma d’àlbum il·lustrat a l’ofici d’ensenyar; una honorança sobretot en femení, que aconsegueix transportar-nos a aquells dies d’infantesa en què forçosament havíem de trobar-nos amb un seguit de personatges desconeguts fins aleshores que, com s’explica al text, ens parlaven «separant bé les síl-la-bes o en veu baixa o CRIDANT». Així és com, a través de la narració poètica i emotiva de Mattiangeli junt amb el complement decisiu de les il·lustracions de Chiara Carrer, el llibre dibuixa amb certa precisió un retrat deliciós de les mestres: per dins, per fora, per davant, per darrere, etc. Es tracta, en essència, d’un recull de textos i il·lustracions, una enumeració dels trets i les accions que popularment s’han atribuït a aquest col·lectiu de professionals explicat amb un sentit de l’humor ingenu i candorós.

Certament, l’enginy del text i l’afinitat del lector amb l’assumpte exposat connecta fàcilment amb unes imatges que fugen d’una representació realista i, per contra, es decanten per un sorprenent efectisme visual. Carrer és una il·lustradora italiana amb un estil particular que es caracteritza per la presència de collages desimbolts, coloristes i plagats de siluetes retallades, traçats de llapis, taques de tinta, trossos de mapes, tipografies, quadrícules, estampats i textures diferents. Tot un compendi plàstic que ofereix ací un conjunt d’escenes estèticament provocadores que acompanyen i s’ajusten a la necessitat intrínseca del text de subratllar d’una manera original la vàlua d’una professió, malauradament, encara insuficientment apreciada per alguna gent.

Cómo funciona una maestra és, al remat, un àlbum il·lustrat que, d’una manera creativa, mostra les diferents percepcions que els infants manifesten sobre els docents que els acompanyen a l’aula durant una bona part del dia, sobre les característiques físiques i els seus estats emocionals. Aquestes impressions, però, es prolonguen més enllà en el temps, ja que tot i que ja no estem sota la seua tutela, perquè «les mestres en un determinat moment es tornen mestres d’uns altres» és cert que «quan en trobem una, ho sabem. Sabem que ell era la mestra. Només que ara s’ha fet xicoteta». Ineludiblement, la nostra imatge de la mestra amb el pas dels anys s’ha transformat, i els coneixements que en el seu moment ens va proporcionar ara ens semblen mínims si els comparem amb els assolits posteriorment. Ara bé, l’empremta que deixa, de qualsevol tipus que siga aquesta, emocional o acadèmica, roman indeleble. I així ho recorda aquest llibre.

‘La mama va a l’escola’: el drama del primer dia

Ara que ja tinc amigues que són mares, solen contar-me de tant en tant anècdotes rialleres de quan deixen per primera volta les criatures a l’escola. De vegades, però, aquestes vivències, més o menys dramàtiques, s’allarguen, perquè els plors no són cosa només d’un dia i, tret de l’angoixa que a elles els suposa deixar-se-les cada matí allà, compungides i ploriquejant, ens peguem un fart de riure mentre m’ho conten, ja des de la distància, i amb una cervesa al davant. Així, La mama va l’escola (Blackie Books, 2017), d’Éric Veillé i Pauline Martin, és un àlbum il·lustrat que explica precisament això, el primer dia a l’escola d’una xiqueta que, horroritzada pel que veu en arribar, demana a sa mare que es quede amb ella. Amb tot, després d’una estona, se n’adona que potser aquesta proposta no ha sigut gaire bona idea.

«No sé si sabeu què és l’escola. Jo fins dilluns passat no ho sabia. Em vaig vestir i, amb la mama, hi vam anar». Aquest és el començament d’aquesta història, un text de l’escriptor frances Éric Veillé deliciosament relatat en primera persona per la protagonista del conte que sedueix els lectors més menuts, per la proximitat amb la seua realitat, i captiva els adults, que també s’hi reconeixen, als quals també fa riure tant i tant. «Una de les portes era oberta i hi vam entrar. El que vaig veure va ser horrible!», continua explicant, «Hi havia una senyora que somreia, i al seu costat una altra senyora que anava dient a tothom que es deia Laura. I al voltant un munt de nens i nenes que ploraven. I no n’hi havia per menys: els seus pares se n’havien anat! Desapareguts! Volatilitzats!».

L’excel·lent domini dels recursos narratius de Veillé a l’hora de construir aquesta història es complementa amb les il·lustracions de Pauline Martin, que juguen amb els colors bàsics i els fons blancs. Ara bé, que no us enganye aquesta simplicitat formal característica d’aquesta il·lustradora també francesa, ja que darrere d’aquesta manera d’il·lustrar tan senzilla que s’allunya d’espectacularitats plàstiques s’amaga, en canvi, tot un catàleg efectiu de comportaments i emocions infantils mitjançant un dibuix expressiu i ingenu. Certament, és la capacitat de reproduir fidelment aquests gestos el que complementa la tragèdia del text alhora que amplia visualment les conseqüències sentimentals d’aquest primer dia d’escola que, malgrat tot, a mesura que avancen les hores i afortunadament per a tothom, millora.

A aquestes alçades, afirmar que Blackie Books mai decep no és cap gosadia i, en aquesta ocasió, tampoc ho ha fet. Ara fa un any que l’editorial catalana va publicar en la col·lecció «Blackie Little» aquest àlbum il·lustrat divertidíssim amb què es desdramatitza amb naturalitat el començament del curs i fa d’allò que aparentment sembla un abandonament familiar una entretinguda jornada carregada d’activitats engrescadores. Però el llibre és molt més: és la prova irrefutable que la quotidianitat és la font d’inspiració principal on acudir per a escriure històries il·lustrades de qualitat com aquesta que, n’estic segura, no deixarà indiferent ni a menuts ni grans. Una vegada més, l’enhorabona, doncs.