Cinc àlbums il·lustrats contemporanis per a entrar en la Història de l’Art (I)

1. El realisme va ser un moviment artístic que es va originar a França a mitjans del segle XIX que pretenia plasmar el món de la manera més exacta formalment possible. D’altra, l’il·lustrador Roberto Innocenti sempre s’ha mantingut fidel a un estil que l’ha portat a guanyar-se el reconeixement tant dels professionals com dels lectors amb una proposta visual no massa freqüent en la literatura per a infants en la qual destaquen composicions acuradament treballades amb una gran profusió de detalls i un domini tècnic impecable. Tots els seus àlbums il·lustrats, sense excepció, són extraordinaris però, a tall d’exemple, La Caputxeta Vermella (Símbol, 2013) amb un text d’Aaron Frisch, exhibeix unes composicions de tendència documentalista plenes de color i de motius infinits per a observar. Es tracta d’una versió moderna d’un conte clàssic, en un escenari contemporani d’escenes espaordidores que connecten, en certa mesura, amb la sensibilitat social que també va marcar el grup de pintors realistes.

2. L’expressionisme va ser un dels primers moviments de les avantguardes artístiques de principi del segle XX que va obrir pas a totes les renovacions posteriors. Va nàixer a partir d’un grup d’artistes heterogenis que defensaven un art molt més intuïtiu, amb una tendència explicita cap a la subjectivitat de les formes i del color. Així, L’entrada de Crist a Brussel·les (Libros del Zorro Rojo, 2018), d’Andrea Antinori és un àlbum il·lustrat estimulant, colorista i desenfadat que s’inspira en la pintura homònima de l’any 1889. Es tracta, precisament, d’una obra del belga James Ensor, un dels precursors d’aquest corrent que va ser conegut, sobretot, per l’afany provocador dels seus treballs. Ara, l’il·lustrador italià Antinori, tot seguint aquesta idiosincràsia gràfica i cromàtica, recrea d’una manera enginyosa i realment sorprenent el context previ a aquesta entrada a la ciutat amb una lectura visual en la qual cobren vida els personatges de l’obra que l’inspira, alhora que perpetua la denúncia inicial cap a la hipocresia i els convencionalismes socials.

IMG_20190328_201050_411.jpg

3341_3

3. A partir de 1916 es va impulsar el dadaisme, un altre moviment d’avantguarda europeu que es va caracteritzar per rebel·lar-se en contra de les convencions literàries i, especialment, estètiques. Greve (Orfeu Negro, 2011) de Catarina Sobral és també un àlbum il·lustrat que s’encara als prejudicis del mercat editorial pel fet de presentar un argument descarat que explica una vaga molt particular i per mostrar una audàcia gràfica coratjosa que experimenta amb el collage mitjançant imatges fotogràfiques, dibuixos a ploma i píxels o punts de color. L’esperit conceptual i implícitament crític d’aquesta obra porta, inevitablement, a recordar algunes de les obres del moviment Dadá i, fins i tot, els treballs de Hannah Höch, una artista plàstica i fotògrafa alemanya que va utilitzar com a manera habitual d’expressió el fotomuntatge, també en els seus llibre infantils.

4. El surrealisme, per contra, va ser un moviment fundat el 1924 pel poeta francès André Breton qui, erigint-se com a ideòleg del grup, va reunir al seu voltant a tot un seguit d’escriptors i pintors que recolliren l’herència del dadaisme a l’hora d’endinsar-se en el camp de l’inconscient. Els surrealistes reberen, conseqüentment, un fort impuls de la psicoanàlisi de Freud i es proposaren, així, obrir les portes de la ment i de l’art cap a la irracionalitat, concedint una gran importància al món dels somnis. L’arbre vermell (Barbara Fiore Editora, 2007) de Shaun Than, és, per tant, un àlbum amb unes il·lustracions deliciosament surrealistes, i de vegades fins i tot inquietants, que presenten una realitat onírica poblada d’éssers fantàstics amb l’objectiu de reflectir l’angoixa existencial que, de sobte, ens sol envair. Un llibre, però, amb un final esperançador que, segons l’autor, és el resultat de la conjunció dels gargots espontanis escampats en la seua llibreta de dibuix.

5. Finalment, i un poc més allunyat en el temps, el minimalisme, va ser un moviment artístic nascut a la Costa Est dels Estats Units, concretament a Nova York, l’any 1960. Cal dir que, tot i que els artistes minimalistes van crear habitualment objectes que es movien entre els límits de la pintura i l’escultura, el tret fonamental d’aquest corrent es basava sobretot en l’austeritat total, la senzillesa extrema i la reducció màxima dels elements propis de l’art, és a dir, de les formes i dels volums. Totes tres característiques defineixen, de fet, El petit Blau i el petit Groc (Kalandraka, 2013), un clàssic de Leo Lionni, qui va ser un dels autors de literatura infantil que van marcar tendència durant el segle XX i van revolucionar l’àlbum il·lustrat. Aquest llibre, que va nàixer de manera atzarosa per entretindre els seus néts durant un viatge en tren mentre feia servir trossets de paper de color com a personatges, casualment, va ser publicat per primera vegada el 1959, i ha esdevingut una faula de fortíssima càrrega emotiva en la qual es troba una representació de la teoria dels colors a partir d’una simplificació visual absoluta.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats, General, Opinió

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s