‘Dues ales’: la bellesa de narrar i il·lustrar l’absència

 

Somiar que vole és un dels meus somnis més recurrents. Tot i això, no el recorde com un somni agradable, més bé el contrari, ja que les nits en què això succeeix, l’endemà, sent que em desperte neguitosa i angoixada. L’experiència somiada de volar lluny de ser una activitat plaent, per a mi, sempre esdevé fatigosa a causa de l’esforç amb què la porte en pràctica ja que el meu subconscient, supleix la manca d’ales amb una solució d’urgència més o menys encertada: són els braços apuntant al davant els que em fan desplaçar-me per l’aire mitjançant un curiós moviment que s’assembla moltíssim al que fan els nadadors quan naden en l’estil de braça i, fins i tot, les cames s’encongeixen i s’estiren imitant aquesta modalitat de natació. Tret de l’aspecte còmic de la situació, el vertader dramatisme de l’assumpte, però, resideix en el fet que, sembla que aquesta no és la mesura més apropiada perquè, per més que m’impulse amb els braços i per molta més força que faig amb totes dues extremitats, malauradament, no aconseguisc avançar mai ni un pam. Per això, és una llàstima que, com li ocorre al senyor Guillem, no apareguen de sobte dues ales sota la bresquillera del meu jardí per a poder emprendre el vol per fi.

img_20161119_184651

Efectivament, aquest és l’argument de Dues ales, un àlbum il·lustrat de les italianes Cristina Bellemo i Mariachiara di Giorgio que Combel ha publicat recentment en català, amb una traducció d’Anna Casassas. Amb tot, aquestes ales són, en realitat, l’excusa per a tractar una altra qüestió una mica més complexa. Així, la sorpresa del senyor Guillem en trobar-se aquestes ales és el fil conductor d’una història filosòfica i poètica al voltant de la vellesa i el final de la vida; un relat que explica amb sensibilitat com el protagonista s’interroga qui les pot haver deixat allà oblidades i com passen els dies sense que ningú no les reclame. Fins que s’apropa a elles a poc a poc i, finalment, s’atreveix a tocar-les. És, aleshores, quan es desperten milers de records que brollen lleugerament pel cap d’aquest entranyable personatge, que reviu tota la seua vida assegut a les escales de sa casa. I als peus de la bresquillera. Aquestes dues ales pertanyen, per tant, al senyor Guillem, que comença a regar-les amb cura tal com ho fa amb les flors més delicades fins que, com a bon jardiner que coneix l’art de la paciència, se n’adona del moment en què estan ja madures per collir-les, col·locar-se-les, enfilar el vol i començar a planar serenament pel cel.

due-ali-1

La combinació de l’aquarel·la i el llapis que Di Giorgio ha escollit per aquest llibre presenta unes il·lustracions lluminoses, coloristes i, sobretot, vitalistes, unes propietats que no sols les fan estèticament molt atractives sinó que, a més, conjuguen amb la tendresa del relat i l’amplien i el reforcen visualment. Però, tot i el caràcter metafòric del text de Bellemo, les il·lustracions d’aquesta il·lustradora es caracteritzen per una absència quasi total de símbols i evocacions. Aquestes s’inclinen, en canvi, per una descripció fidel de la realitat i, per això, exhibeixen orgulloses un paisatge italià, romà concretament, de carrers vius, de mercats, cafès, construccions clàssiques i habitatges mediterranis, on, de vegades, l’acció principal i les cabòries del senyor Guillem es barregen i es perden entre la quotidianitat dels habitants d’aquest escenari il·lustrat tot oferint la imatge altres lectures alternatives.

És així com aquesta història s’enlaira cap al final. I continua mostrant la vivacitat poètica del text i l’encís de les il·lustracions que ara mostren una perspectiva aèria de les teulades, les xemeneies, els balcons, els arbres, però, malgrat tot, una certa melangia s’oculta rere aquestes últimes pàgines. És la malenconia dels records, de les experiències viscudes que se’n van ràpidament, sense compassió, com el pas del temps que s’escapa sense avisar, fins que ja és tard. És la tristesa de les absències, com la del senyor Guillem, que s’enfila cap als núvols per a no tornar mai més, però que ho fa molt content amb les seues ales. Potser és això, que les ales s’han de buscar en els petits esdeveniments del dia rere dia, aquells que conformen els records. Serà per això que, a mi, em costa tant avançar en els somnis.

mariachiara-di-giorgio-5

image4_900

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Àlbums Il·lustrats

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s