Jon Klassen: filant imatges

Intente recordar el primer àlbum il·lustrat i potser fou el divertit On és el meu barret? (2012), editat per Milrazones tant en castellà com en català; aquesta última versió lingüística aterrà a ma casa una nit de Reis, prèvia petició per carta. Tal vegada, però, fou House held up by trees (2013), una narració lírica i nostàlgica sobre l’inexorable pas del temps del poeta americà Ted Kooser, publicada únicament en anglés i que, una molt amiga que viatjava per Londres, me la va fer arribar en forma de regal d’aniversari. Siga quin siga l’ordre d’arribada a la meua biblioteca personal, el que vertaderament importa és que aquests dos llibres estan il·lustrats pel canadenc Jon Klassen, autor que, des d’aleshores, admire i seguisc amb entusiasme, no sols per les seues il·lustracions, que són excel·lents, sinó també pels bons textos amb què les presenta, sovint d’altres autors i, d’altres, d’ell mateix. L’última adquisició, i ara no hi ha cap dubte, ha estat Hilo sin fin (2013) un conte de Marc Barnett que ha editat l’Editorial Joventut (en català duu el títol Llana a dojo). Aquest àlbum va rebre el reconeixement de la medalla Caldecott, el premi més prestigiós per a llibres infantils americans, i també fou seleccionat per la revista Faristol com un dels millors llibres de l’any 2013.

IMG_20140919_211828

Hilo sin fin és la història d’Anabel, una xiqueta que, una vesprada nevada d’hivern, descobreix una caixa misteriosa amb fils de colors dins. Anabel, decideix aprofitar aquests fils que ha trobat per a teixir-se un jersei. Quan l’acaba, com li’n sobren, en fa un també per al seu gos Nic i, com que el fil sembla no acabar-se mai, comença a teixir més jerseis per als seus companys de classe, per al senyor Norman, per als seus pares, per a la senyora Garcia, per a tots els gossos, gats i altres animals i fins i tot per a objectes i elements que, en realitat, no necessiten vestir-se amb aquesta peça de roba ni tampoc amb cap altra. Així fins cobrir-ho tot de llana de colors. La notícia d’aquesta caixa plena de fils que no s’esgoten s’estén arreu del món i, fins i tot, arriba a oïdes d’un arxiduc que desitja comprar la caixa màgica d’Anabel. El desenllaç, que no desvetlaré ací, s’explica magistralment mitjançant les imatges, que assumeixen en aquesta part del conte una funció narrativa plena en detriment del text escrit.

Les il·lustracions d’aquest àlbum refermen el particular univers gràfic de Klassen. El gust pels fons neutres amb la presència de menudíssimes taques de pintura que s’escampen desordenadament per la imatge, la predilecció pels colors sobris, la simplicitat formal i la delicadesa de les seues figures junt amb l’expressivitat dels rostres a partir de línies senzilles són trets habituals del seu estil que també compareixen en aquesta obra. En aquesta ocasió, es serveix de l’ús del blanc i el negre per a presentar l’acció però, gradualment, i a mesura que avança el conte, va substituint-los per colors més càlids, procedents de tots els jerseis teixits amb els fils de colors, que van inundant l’escena. Aquesta utilització del color porta a una identificació d’aquest amb els sentiments del bé i el mal encarnats en Anabel, la protagonista, i l’arxiduc, l’antagonista, i li val per crear una segona veu narrativa mitjançant el llenguatge visual. A més, també busca aconseguir la textura de la llana jugant amb el dibuix encadenat dels jerseis de colors que contrasten amb la resta d’elements de la composició, amb una aparença més plana, i amb l’objectiu clar de continuar reforçant aquesta distinció entre dues realitats oposades entre elles.

Hilo sin fin és, en definitiva, una història tendra, un conte modern amb reminiscències populars que reflexiona sobre el caràcter generós, alegre i positiu dels infants i que clou amb un final amb moralitat. Així, Jon Klassen, amb les seues il·lustracions, es reparteix amb l’autor la tasca de contar sense caure en la redundància ni amb un propòsit de destacar, reforçant i amplificant el relat escrit d’una manera subtil, sense interferir-hi. S’aliena amb el text en una simbiosi expressiva perfecta alhora que ofereix una mostra extraordinària de la seua manera d’il·lustrar, tan genuïna com singular i que, a més, ens remet a altres àlbums il·lustrats per ell no sols per la continuïtat dels trets estilístics propis sinó també per la sorpresa de trobar-nos amb un personatge que ja ha dibuixat abans i que no descobrireu fins que no us atrapen, com van fer amb mi, les il·lustracions de Jon Klassen.

Clara Berenguer

Advertisements

1 comentari

Filed under Il·lustradors

One response to “Jon Klassen: filant imatges

  1. Mariola Nos

    Enhorabona per aquesta iniciativa!!! Sempre endavant 😉

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s